Fòssils de la nostra zona: Epiciprina expansa

      Tots els que som d'Ulldecona hem trobat alguna vegada fòssils al Montsià o a la Serreta de Godall; aquesta petxina és de les que més es veuen, jo mateix tinc una bona col·lecció d'aquesta mateixa espècie. És una Epiciprina expansa (Coquand), Casey va establir vàlidament el gènere a l'any 1952 i no més es troba a la península. Aquest bivalve de la família Articidae va estar present des del Aptià fins a l'Albià, poc més o menys al final del Cretaci inferior, des de fa 120 fins 95 milions d'anys, que no ve d'un milió d'anys, això és important per facilitar la datació relativa de les zones visitades, aquesta datació es pot arribar a fer amb unes quantes espècies de fòssils determinades que aproximen, per la presència d'aquestes espècies en el temps, una data relativa per a una seqüència estratigràfica o disposició de roques en capes paral·leles. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

La flor dels déus: els clavellets, Dianthus broteri

          Els clavellets, Dianthus broteri, tenen una gran sinonímia i innumerables noms que corresponen a altres tantes varietats del clavell i la clavellina; en gallec per exemple se sol dir clavelinha, que com en castellà, s'acostuma a donar als clavells silvestres o bé als conreats que conserven la flor simple. En català també es diu clavell, claveller, clavellet, clavellina, clavellinera i clavell de bosc o clavell de pastor. 

          Però de l'humil clavellet silvestre, tal com el trobem al camp, fins al clavell ornamental o clavell reventó hi ha un abisme. Els clavellets silvestres, van ser transformats pels hortolans floristes que van treballar infinits mestissos, formes que van cebar fins rebentar, desbordants de matèria floral, com les trobem ara a les floristeries amb funció ornamental, normalment per portar als difunts, íntimament relacionat amb el seu nom Dianthus, que vol dir propiament, la flor dels déus. 

          Destil·lant les flors, surt un col·liri finíssim i d'aigua nítida, Moreira en el seu Folklore Tortosí dóna més detalls en relació a aquest punt: 'No s'ha de fer servir una clavellina qualsevol, a de ser una clavellina que es posa a terra perquè arreli, la nit de Sant Joan. Un altre petit detall ens alliçona de la manera d'operar; no cal destil·lar la planta, sinó preparar una tisana, o altrament dit te, amb les flors de la singular clavellina. I, per tant, tampoc és necessari rentar-se els ulls amb ella, sinó endolcir-la i beure-la (Moreira, 1934). Segons es pot entendre, la tisana no tenia gaire efecte aplicada als ulls directament. No hi ha cap referència de la planta al Dioscòrides ni posteriorment, fins fa poc, la qual cosa fa pensar que la planta no té massa principis actius.

          Etimologia: Dianthus, diántus m. síncopa lineana del grec diósanthos m. en Teofrast, un clavell conreat no olorós. Del grec Zeús, Diós, que és Déu i del grec ánthos n. flor, pròpiament la 'flor dels déus'.

          Etimologia Broteri, Brotérous, oi m. Félix da Silva d'Avellar (de sobrenom) Brotero (1744-1828), nascut en Santo Antāo do Tojal (Estremadura, Portugal), catedràtic i director del jardí botànic de la Universitat de Coimbra des de 1791 i dorector del Reial Jardí Botànic d'Ajuda (Lisboa) des de 1811.

Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Arquitectura rural: barraques o casetes de pedra en sec

Embocadura de barraca de llinda simple

          L'àrea geogràfica mediterrània, d'escassa pluviositat i localitzada normalment a la tardor i més abundant a la primavera, predomina el paisatge de secà, i la pedra és la protagonista a la muntanya amb grans extensions de bancals i bancals com a principal constituent geològic del terreny. 

          Per aprofitar les zones de conreu a la muntanya, de vegades els pagesos han de treure les clapes superficials de pedra, remoure i transportar-les fora del conreu, aprofitant-les per a fer marges, dipòsits d'aigua, barraques, bancals, refugis, tanques, comptadors d'animals i molts més enginys d'aprofitament dels recursos. D'aquesta manera el pagès esdevé un autèntic agricultor-constructor i el resultat és un paisatge antropitzat i dominat per l'home.

Vista de barraca de planta quadrada

Vista exterior del sostre acabat amb reble

Vista interior de la volta i la deformació dels anells circulars
que van adaptant-se a la planta quadrada

          Les barraques de pedra en sec són una senya d'identitat de la nostra terra, tanta pedra dóna com a resultat el seu aprofitament, els pagesos han desenvolupat un domini del treball de la pedra que es tradueix en construccions de barraques com les que veieu a les fotos, dos exemples d'arquitectura de pedra en sec. 

          Les barraques són construccions de pedra en sec sense cap tipus de tractament a la pedra, estan construïdes sobre una ampla paret circular, quadrada o rectangular, puja la paret una alçada d'un metre a dos, fins que comença a reduir-se en cúpula cònica o parabòlica per aproximació successiva de pedres planes molt ben encaixades i que fan filades de perímetre decreixent fins tancar la cúpula amb una pedra clau. Cada filada de pedres es sustenta per ella mateixa fent-se forta per compressió simple i no cal cap tipus de bastida per la seva construcció. El sistema de construcció és tant sòlid que hi ha molt poques barraques assolades o parcialment caigudes. 

Apunts i esquemes de les barraques exposades amb mides

Barraca de planta quadrada integrada al marge, utilitzant-lo com a paret

Embocadura de barraca de llindar simple curta

Vista interior de l'arrencada de la volta
des dels murs de planta

Cocó o escudeller de paret

Els dos exemples exposats, són de planta quadrada i és menys abundant que la rodona perquè la seva complexitat constructiva augmenta considerablement pel pas tècnic de la planta quadrada a la cúpula cònica, això es resolt mitjançant la intersecció geomètrica dels anells circulars de la volta i el murs de la planta adaptant-se progressivament.
          L'interior de la barraca es deixa tal qual s'ha construït, amb la pedra vista i sense cap obertura més que la d'entrada, de vegades un cocó o escudeller per tal de guardar coses una mica elevat del sòl i incrustat al mur, algun banc per seure i de vegades una menjadora, també algunes pedres poden fer de foguer.


          La gran dependència de les barraques i la seva adaptació al terreny, fa que adopten formes variadíssimes i també dimensions irregulars. Per construir la barraca fa falta gran quantitat de pedra de diverses mides i formes i estan relacionades directament amb el tipus de conreu existent i les dimensions de la finca.
          Encara es pot trobar, avui en dia, certa tradició de construcció de pedra en sec promoguda per alguns ajuntaments i entitats, darrers continuadors d'un tipus de construcció que es remunta al mateix neolític. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

L'herba del Centaure, Centaurium erythraea

          Aquesta temporada és quan més floretes es troben al camp, a la serreta de Godall hi ha zones que han deixat d'estar conreades i que no tenen arbres ni arbusts grans, així que són bons llocs per a que creixin herbes de port baix de cicle anual o bianual, quan es donen condicions favorables hi ha rogles molt grans i colorits d'espècies que es barallen pel lloc. L'herba centaura o pericó vermell és una de les que quan troba un lloc adequat creix en molta quantitat, té les flors roses i més rarament blanques i disposades en cimes corimbiformes.

          Dioscórides tracta d'aquesta herba centaura al capítol 7 del llibre II, i la considera útil per soldar les ferides i netejar les llagues. Andrés de Laguna afegeix el següent comentari: "La centaurea es diu vulgarment fel terrae, que vol dir fel de la terra, pel seu excessiu amargor... té la gran virtut de dessecar les nafres i soldar les fresques ferides... la seva cocció torna els cabells rossos com fils d'or, d'aquest efecte es deia biondella per molts llocs de Itàlia, que és el mateix que rossadora" (que fa ros el cabell).

          Tornant a la curació de ferides referides per Dioscórides i Laguna, existeix un mite que parla de Quiró, a qui anomenen el més just entre els centaures; a aquest centaure benfactor se li atribueix el ser el primer que es va servir de les plantes per curar les malalties, en commemoració d'això s'ha donat el nom de Chironion o Centaurea a una herba, de la qual rail tenia la virtut de desviar les serps, matar-les amb la seva olor acre o fer-les inofensives, aquesta herba és Cantaurium erythraea. El nom de Quiró bé del llatí chiron, a aquest del grec cheiron que és pròpiament mà destra.
          Etimologia: Centaurium, del llatí centaurĭum, ĭi. n. Plin. Centaurïa, æ. (del grec kentaúreia). f. Apul., Isid. Centaurea, centaura (planta). I aquesta de centaurus, i. (del grec kéntauros)., Hor. Centaure, monstre fabulós, meitat home, meitat cavall; especialment Quiró, el més savi i just de tots els centaures.
          Etimologia: erythraea, del grec erythros, el color vermell, pel color de les flors. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.