Fauna verinosa: Escurçó ibèric

      Si aneu pels Ports, no vos serà fàcil veure un escurçó, però si el veieu més us val deixar-lo tranquil per si de cas les dites populars com ara 'Pic d'escurçó, pic d'estremunció' tenen alguna cosa de veritat. El cas és que no es deixen veure i resulta realment extraordinari topetar-te amb un, ja que és una espècie de la que queden pocs exemplars; parlem de la serp més amenaçada de Catalunya i que només es troba en àrees reduïdes i fragmentades. Pos tot i aquest estatus de vulnerable, pareix ser l'únic rèptil no protegit a Catalunya, coses de ser verinós.
      La presència de Vipera latasti, que així l'anomenen els erudits, pareix estar lligada a calcàries i dolomies del Cretaci i Juràssic; aquesta preferència pels terrenys rocosos podria ser deguda a la major abundància natural de refugis del terreny càrstic i la menor presència humana en zones abruptes i pedregoses. De fet aquest escurçó, observat al mes de juny per l'amic Manel Llarch, propietari de les imatges, i jo mateix, estava a la solana en una zona de malea poc transitada, pedregosa i de pocs arbres; alguns d'els números necessaris per intentar l'observació de Vipera latasti. Malgrat que diuen que no solen ser grans, aquest escurçó mesurava molt sobrat els 60 cm, poca broma amb el masclet.

      Personalment, ni coneixo ni he sentit mai cap historia de mossegada d'escurçó a una persona, per això m'he documentat per altres vies a veure que podia aportar de clar, i finalment he trobat algun cas amb cert interès.

      Xavier Parellada i Viladoms en 'Aproximació a l’estatus de l’escurçó ibèric (Vipera latasti) al Garraf', explica un parell de casos que val la pena replicar: 'Les úniques referències a accidents que havíem sentit vint anys enrere per part de gent gran, majoritàriament ja desapareguda, procedien del començament de segle, quan encara es treballava i es dormia al bosc, i són difícils d’avaluar per manca de seguiment posterior. Als anys vint, al raval de la Barceloneta de Begues es parlava d’un llenyataire que va ser mossegat quan collia de terra un feix de llenya i que, per evitar mals pitjors, tot seguit amb la destral es va tallar el dit mossegat'. 

      Xavier Parellada i Viladoms també fa una transcripció d'un cas mortal de mossegada: «Un Dijous Sant, cap a l’any 1957-1958, estaven recollint fulles de palma (margalló) a la Lloreda (Olivella), quan a un d’ells li va sortir una serp. La va subjectar amb l’eina i va avisar el Tio Gori, el Manyes, al qual li agradava agafarles. Aquest la va agafar sense fixar-s’hi i va ser mossegat al braç, exclamant tot seguit: “M’has mort, és un escurçó!”. Van baixar a Can Suriol i, sense telèfon ni cotxes, no va quedar més remei que anar-ne a buscar un –amb bicicleta a Sant Pere de Ribes. Així, amb el camió que repartia la llet, van recollir el ferit i el van dur cap a l’hospital, però a Sant Pere de Ribes es van trobar amb la processó que no els deixava passar. Finalment, avisant el capellà que era qüestió de vida o mort, van fer-los-hi pas i, sis hores després de la mossegada, van arribar a l’hospital. Allà li van injectar la vacuna i va millorar, però vuit dies després ja era mort.»

      Pel que fa a l'etimologia d'escurçó, diu Coromines així: 'serp curta i molt verinosa, mot germà de l'It. dial. scorzone id., i de mots d'altres lengües romàniques. Del ll. vg. excurtione, variant del ll. tardà curtio, onis, escurçó, derivat de curtus, curt, al costat del qual el llatí vulgar tingué la variant excurtus, denominació que al·ludia a l'escassa llargada de l'escurçó.'
      D'altra banda, l'etimologia de Vipera latasti, és una mica fosca al meu entendre, Vīpĕră, æ. (ve de vivus i pario). f. Cic., Plin., Virg. Escurçó, In situ viperam habere, Cic., donar calor a un escurçó al seu pit; tu viperam sub ala metricas (prov), Petr., tu cries un escurçó sota l'aixella: en el teu si alimentes el teu propi mal. Vīvus, a, um. (de vivo). Adj. Viu, vivent, que té vida, animat. Devorare aliquem vivum, Phædr., menjar-se a un viu. Vīvo, is, ĕre, vixi, victum. (del gr. bióō). v. intr. Viure, tindre vida, existir. Vitam dura vivere, Ter., viure una vida dura; amici, dum vivimos, vivamus, Inscr., amics, mentre la vida ens duri, gaudim. Pǎrĭo, is, ĕre, pĕpĕri, partum (part. de fut. părĭtǔrus). (d'origen fosc). v. tr. i intr. Parir, donar a llum, produir. Parere ova Cic., pondre ous; ut trimæ pariant, Varr., per tal de que  (les vaques) parisquen als tres anys. Tot plegat Vipera és l'haplologia de l'antic '(serpens) vivipera', que vol dir: serp que neix viva, com es pot entendre de tota l'etimologia proposada. Però pel que fa a latasti, cap referència per cap lloc. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

Tallarol de cap negre

Sylvia atricapilla

     Aquest ocell mascle és una Sylvia atricapilla, altrament dit Tallarol de cap negre i també Tallarol de casquet, que pels noms comuns es pot triar com dir-ho.
     En una de les excursions que solc fer als Ports, em vaig trobar al mig de la pista aquest Tallarol de cap negre que no podia ni volar, tenia bona aparença, com podeu vore, però estava immòbil i a perill de ser xafat per qualsevol vehicle. És per això que el vaig treure del camí i el vaig documentar; en estat normal, el pobre ocell no s'hagués deixat fer fotos tant fàcilment, ja que es desplaça amb molta rapidesa per les branques mentres canta.
     Per a molta gent, el variat i sonor piular del Tallarol, és un dels cants més bonics de l'estiu. Al igual que la resta d'espècies de tallarols, és un ocell migratori, però de vegades por quedar-se a passar l'hivern si el clima es benèvol, com per la nostra zona.

Mascle de Tallarol de cap negre

     Pel que fa a l'etimologia de Tallarol, hi ha una paraula relacionada en català, ja en desús, que és Tallol; segons Joan Coromines, 'es degué dir de la partió del pèl, d'on adjetivat: "porc tallol: el porc que té el pèl partit a cada part de l'espinada" (Vic, DAg.)'. Tant Tallarol com tallol derivades de Tallar, del ll. vg. Taleare 'tallar', 'estellar, partir', derivat del ll. Talĕa 'rebrot', 'esqueix o tany que es trasplanta'. Segurament per la diferència de color del cap amb el cos, com un tall de color, una partició, com si portés un casquet.

Sylvia atricapilla

     Etimologia: Sylvia atricapilla, Sylvia nimfa de Diana; deessa de les selves, Ov., dea silvarum. En la mitologia grega les nimfes són qualsevol de les deïtats del bosc, dites amb diversos noms. Són representacions de les forces de la natura que presideixen el creixement i la fecunditat.
     Etimologia: atricapilla, del ll. Ātrĭcăpillus, a, um. (d'ater i capillus), adj. Gloss. Que té negre el cabell. Ǎter, tra, trum. (d'origen fosc). Adj. Cic., Hor., Vir., Negre mat, negre, fosc, ennegrit, sense llum. Alba et atra discernere, Cic., distingir el blanc del negre; ater capillus, Ov., cabell negre; atrum vulnus, Sil., ferida de la que raja sang negra, i molts exemples més. Căpillus, i. (de căput o pot ser la contracció de căput i pĭlus). m. Cæs., Nep., Plin., Front., Varr., Cic. Cabell, cabellera. Tondere capillum, Plin., tallar-se els cabells; erant illi compti capilli, Cic., tenien ben pentinats els cabells, i més exemples. Căput, ĭtis. (d'origen incert). n. El cap (ja sigue d'home o d'animal), nec pedes nec caput, Cic., sense peus ni cap; i més. Pĭlus, i. (d'origen fosc). m. Cic., pel, cabell. Pilo contrario, Plin., a contrapèl; pili oculorum, Plin., les pestanyes; i més. Així que, tornant a atricapilla, és pròpiament, que té negre el cabell, el cap o les plomes del cap en aquest cas. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

Fòssils de la nostra zona: Homoeorhynchia meridionalis

          Aquest fòssil, trobat a les muntanyes d'Alfara de Carles, als Ports de Tortosa-Beseit, és un Braquiòpode de la família dels Rhynchonellidae. Els braquiòpodes, són animals marins que no formen colònies, viuen fixats al substrat i posseeixen una petxina formada per dos valves, una dorsal i l'altra ventral, que no són iguals; la ventral altrament dita major, sol ser més llarga i més voltada que la dorsal o menor, a cadascuna d'elles es distingeixen la vora anterior o frontal, les laterals i la posterior, a més de l'àpex constituït per la part més antiga de la valva i situat sempre més prop de la vora posterior que de l'anterior, té també dos braços tentaculars, situats a dreta i esquerra de la boca i generalment enrotllats en espiral.
          L'etimologia de braquiòpode ve del grec brachion, braç, y de pous, podós, peu, perquè es fixa al substrat amb un peu i te dos braços, que és tot el que s'aprecia de l'animalet.

          Els braquiòpodes van ser summament nombrosos en les eres antigues; apareixen ja en la formació cambriana, són abundantíssims en la silúrica i el la devónica, disminuint a la carbonífera i en el permià i augmenten de nou en la juràssica, per disminuir una altra vegada al final de la cretàcica i quedar reduïts a la terciària, si fa no fa, als avui vivents.
          Per a la seva classificació es té principalment en compte, l'absència o presència de xarnera, l'esquelet dels braços tentaculars i les impressions dels músculs a l'interior de la petxina.

          Antigament s'havien inclòs els braquiòpodes entre els mol.luscs, per tenir, com molts d'ells una petxina bivalva; la semblança entre les dues petxines, però, no és més que aparent, en els mol.luscs bivalves hi ha dos valves laterals i el dels braquiòpodes hi una dorsal i una altra ventral, a part de l'organització de l'animal que és, en un i altre grup, completament diferent.

          Cal destacar la gran quantitat que es poden trobar als Ports, normalment on es troba un hi ha molts més. L'espècie Homoeorhynchia meridionalis, té una gran dispersió i sol estar associada al Juràssic fa o no fa. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Microfauna endèmica de la nostra zona: Pseudoescorpí, Chthonius mahnerti

          Aquest exemplar, trobat a la serreta de Godall, a la part alta de la Torra, és l'espècie del subgènere de major mida de les que es troben per la zona. Tot plegat te una mesura de cap a cua de no més de 2 mm. Com és un caçador, les peces que caça són de la seva mida, com colèmbols, àcars molt menuts i microinsectes. 

          L'espècie presenta accentuats caràcters troglobiomorfs, és a dir viu a les fosques, al subsòl  i a les coves, per això no te ulls, el que fa pensar en una bona adaptació a medi subterrani. Com podreu comprendre, és molt difícil de veure i de trobar, per la mida i per l'hàbitat.

          Aquest Chthonius mahnerti deu pertànyer al subgènere Ephippiochthonius que és el que es troba al medi subterrani superficial, ja que algunes espècies han colonitzat el medi hipogeu, el que ha donat lloc a diversos endemismes, com aquest.

          Com tots els troglobis, de presència reduïda, endèmica i restringida a alguna cavitat o a rogles del subsòl, el seu estat de conservació és vulnerable. No hi ha cap dada sobre el volum de poblacions i és summament difícil mesurar l'extensió de la superfície que colonitza, la seva supervivència està subjecta a que es mantinguin les constants físiques al macís càrstic .

          Etimologia: Chthonius del llatí chthŏnĭus, ĭi. n. pr. m. Ov. Nom d'un centaure. // Stat. Nom d'un guerrer. Aquesta és tota la informació que he localitzat. Però si té relació amb centaure és perquè en mitologia, són figures quimèriques caçadores. En quan a l'etimologia de centaure, uns diuen que ve de gr. centein, caçador i taurus, bou, altres diuen que del gr. centein, caçador i auros, llebre, coincidint amb els monuments figurats, que representen als centaures com un poble de caçadors. D'altra banda no hi ha cap referència respecte a l'etimologia de mahnerti, és de suposar que serà el nom del que va nomenar o descubrir el bitxet.

          Etimologia: Ephippiochthonius, de ĕphippĭum, ĭi. (del gr. ephíppion). n. Cic. Cæs. Humus, capa superior del sòl. Capa fina superior d'alguna cosa, mantellina. Equites ephippiati, Cæs., soldats de cavalleria muntats sobre mantellines i no sobre la cadira.

          Etimologia: Pseudoescorpí, del gr. pseúdos, derivat de pseúdein, enganyar. adj. amb la significació pròpia de fals, fingit. I de scorpĭo, ŏnis. (del gr. skorpios). m. Plin. Escorpió, insecte verinós. // Isid. Instrument en el que es castigava als delinqüents, format per una vara nuosa, armada de puntes de ferro. Per tant, pseudoescorpí és amb fingida aparença d'escorpí. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Fauna endèmica de la nostra zona: Iberodorcadion pseudomolitor

          M'arrisco a determinar els exemplars de dalt com Iberodorcadion pseudomolitor, descrita originalment com una varietat d'Iberodorcadion mosquerulense i que recentment ha sigut ascendida a la categoria d'espècie al separar-se per característiques morfològiques i etològiques (del gr. ethos, costum i logos, estudi). Aquest exemplar vaig trobar-lo als Ports de Tortosa-Beseit per la zona d'Alfara de Carles.

          L'espècie no està amenaçada i es mantenen poblacions en hàbitats, fins al moment, no sotmesos a cap tipus d'alteració, algunes de les poblacions es troben en àrees protegides dels ports. 

          Fixeu-vos en la variabilitat del dibuix dels èlitres dels dos exemplars; el de dalt d'Alfara de Carles, el de baix del Montsià.

          Quadern de camp amb la plana del dia que vaig veure un individu solitari al Montsià, vaig prendre dades i també el vaig dibuixar, la foto de dalt correspon al mateix individu. No solen estar a cotes tan baixes, però aquest exemplar demostra una població al Montsià.

          El gènere Iberodorcadion, de la família dels Cerambycidae, té una distribució restringida, en la majoria dels casos, a poblacions disseminades pels principals sistemes muntanyencs; això ha propiciat l'aparició de gradients de variabilitat de les poblacions al llarg de la seva àrea d'extensió, dificultant ens molts casos l'assignació específica, per tant, la posició taxonòmica de diverses espècies no està resolta i moltes d'elles han sofert recents modificacions.

          Etimologia: Iberodorcadion, del ll. Ibērus, a, um. (de Ibēr). adj. Ov., Virg., Prop,. Hor. Iber, hispà, occidental. I ibēr del gr. Íbēr, n., pr., Plin. Cæs. Iber, riu de la Hispania Tarraconense, avui Ebre. I Dorcadion del gr. dorkás, propiament gasela, bé per les antenes i la seva forma o per alguna altra cosa que se m'escapa.
          Etimologia: Pseudomolitor, del gr. pseúdos, deriv. de pseúdein, enganyar. En la terminació masculina o perdent a voltes la terminació quan la veu a la que s'uneix comença per vocal, i amb la significació pròpia de fals, fingit. I molitor del ll. mōlītor, ōris. (de molior*). m. Cic., Ov. El que construeix o fabrica, arquitecte, constructor, autor, inventor. Molitor mundi, Cic., el arquitecte del món. // (fig.) Tac., Sen., El que maquina, orde o trama; fautor de. autor de. Molitor scelerum, Sen., l'autor dels delictes. *Mōlĭor, īris, īri, ītus sum. (de moles**). v. tr. dep. Posar en moviment, desplaçar, traslladar d'un lloc a un altre, moure una cosa del seu lloc, manejar amb vigor, remoure, aixecar amb esforç, llençar, forçar, escrebantar. Sua sedes montes moliri, Liv., desplaçar les muntanyes; moliri terram, Virg., conrear, laborar la terra. // Fer, realitzar. Nula opera moliri, Cic., no fer res. **Mōles, is. (or. fosc). f. Masa, mole. Molem el montes imposuit, Virg., va posar damunt una massa de muntanyes. // Pes, càrrega, força. Omni belli mole in unum ducem inclinata, Liv., tot el pes de la guerra descansant a sobre d'un sol general. // Virg., Curt., Liv., esforç, treball, perill. Major domi exorta moles, Liv., un perill major va sorgir a l'interior; haud magna mole, Liv., sense molt d'esforç, fàcilment. Tot plegat, deu existir una espècie que és "molitor" però no he trobat res, així que les conclusions d'aquesta etimologia serien especulatives. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Espiadimonis

Aquest espiadimonis estava a sobre d'una branca i vaig fotografiar-lo amb flaix, és per això que ha sortit com si fos de vidre, tot ell a reflectit la llum sense donar informació de color.

Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Podarcis muralis, sargantana roquera.

          Trobar sargantanes roqueres és fàcil, només cal acostar-se als murs en el camp, llocs rocosos en zones de muntanya a l'abric del vent i assolellades, o cants rodats, en els mesos de primavera i estiu, per a veure a aquesta descarada i curiosa espècie molt freqüent per la zona. Els mascles són territorials i si t'acostes a examinar-los, no solen fugir a amagar-se, més aviat el contrari. Existeix una considerable variació en el dibuix fins i tot dintre de la mateixa població.

          Fa sis milions d'anys va esdevenir un fet extraordinari.        
          Segons sembla, la sargantana roquera podria provenir d'Itàlia i que d'allí s'estengués per la resta del Mediterrani, fins a recalar en la península en dates recents de l'escala evolutiva. Se sap que el Mediterrani occidental va estar sotmès en el passat a grans alteracions de clima i vegetació, relacionades amb oscil·lacions en el nivell del mar i canvis en la posició de les plaques continentals europea i africana. En el miocè mig, fa uns 15 milions d'anys, el clima mediterrani era més càlid i pel que sembla ja existia un període de sequera anual. Però a la fi del miocè, fa uns 6 o 5 milions d'anys, va esdevenir un fet extraordinari, un canvi important en el Mediterrani; les plaques europea i africana es trobaven en contacte, Europa i Àfrica estaven unides per mig de la microplaca ibèrica, així que la Península no era tal i el Mediterrani estava totalment aïllat de l'Atlàntic, al mateix temps la severa sequera havia començat a manifestar-se de manera patent. Com a conseqüència d'això, va esdevenir una dràstica evaporació que va produir la desecació de gran part del Mediterrani, el que va permetre la migració d'espècies vegetals i animals. En aquest moment Ibèria era via de pas entre Europa i Àfrica, el que va permetre una gran diversitat biològica.

          És fàcil entendre que gràcies a la variada orografia existent i la diversitat de mitjans en cadenes muntanyenques, poguessin les espècies desplaçar-se dalt i baix en funció del clima. No sé si va ser llavors quan va entrar aquesta espècie en la península, el fet és que té parents directes a Itàlia, aquesta és la proposta d'una possible migració.

          Aquestes fotos estan preses als Ports de Tortosa-Beseit.

          Etimologia: Podarcis muralis, del ll. Podarces, cis, del gr. podarké, n. pr. f. Hyg. Podarce, una de les harpies. Mit., Podarga de podarce, harpia mare de Jant i Bali, caballs d'Aquiles, que va concebre a Cèfir. / Podarces, Mit., Primer nom de Priam. / Fill de Incles, que va anar al lloc de Troia amb un exèrcit de tesalis i era germà de Protesilao. Va succeir a Protesilao II.

          Etimologia: Podarcis del gr. pous, podos, peu i -arcis, genitiu sing. del ll. Arx. I Arx, arcis, f. Varr., Caes., Cic., Nep., Sall., fortalesa, castell, mur, alcàsser, ciutadella. / Arx Capitolii, Tac., la fortalessa o alcàsser del capitoli. / Arcem alicui tradere, Nep., lliurar a un la fortalesa. / Virg. Plaça forta, ciutat. Amphion Thebanae conditor arcis, Hor., Anfló, fundador de la ciutat de Tebes.

          Que és comuna als murs i llocs construïts amb pedra? Podarcis, que puja pels murs sense dificultat. És sabuda la facilitat que té la sargantana roquera per a escalar parets verticals. Wagler va descriure el gènere com pedibus celer, això és peus ràpids.

          I muralis, del ll. murus, adj. Plin. De mur, mural. Propi del mur o relatiu a ell, que se sol criar en els murs. / Muralis machina, Plin., màquina per a batre els murs, l'ariet. / Muralis fossa, Sil., fossa que envoltava el mur. / Muralis corona, Liv., corona mural, que es donava al soldat que havia estat el primer a escalar el mur d'una ciutat assetjada; o també en Lucr., corona de Cibeles, formada de torres i murs, amb que es representava a Cibeles. Original publicat per Eugeni Guzman.

Bombus terrestris, Bombus pratorum.

               Bombus terrestris, Bombus pratorum.

          Els borinots o bufaforats; grans, pesats i peluts, gairebé sempre negres amb més o menys bandes grogues, són del gènere Bombus. Tots aquests himenòpters són insectes socials, viuen en comunitat i la femella, desprès d'hibernar, construïx el seu niu en primavera a un cau de ratolí o talp o a un forat similar, també amb fullarasca dissimulat a les plantes, amb un sol orifici d'accés. Fabrica desprès una cel·la de cera, al ompli de pol·len amb mel, el 'pa de mel', i diposita dins un parell d'ous.

          Construïxen també grosseres cel·les que omplin de mel pura que serveix de reserva per als dies roïns. Reaumur, físic i naturalista francès (1683-1757), explica que els segadors que li proporcionaven els nius, coneixien bé aquestos dipòsits i s'aficionaven a veure el contingut.

          Huber, naturalista suís (1777-1840), cita el següent fet que testifica la bondat del seu caràcter: <'Vaig col·locar un niu de borinots baix un rusc d'abelles. Va arribar l'època d'escassesa i les abelles van robar les poques provisions que guardaven els borinots, a pesar d'això aquestos van seguir treballant. Un altre dia, les abelles acossades per la necessitat, presentaren les seves trompes als borinots, com demanant una ajuda, i van partir amb les veïnes la mel recol·lectada.

          Pere Huber conta que es va valdre d'un curiós mètode per estudiar les costums dels bufaforats: <'Havia recobert un niu de borinots amb una campana de vidre que no s'adaptava del tot a la base de la taula sobre la que estava col·locada, pel que vaig reomplir els forats amb una tela grossera que vaig fer entrar molt endins per evitar les fugues. El rusc estava emplaçat al meu gabinet, un llarg canal cobert de vidre i adaptat al accés de la campana, conduïa els borinots fins l'exterior de la casa per una apertura practicada a la fusta de la finestra. Aquestes precaucions em permetien observar els insectes sense temor de ser picat. Els borinots van atacar la tela, van desfer-la arrencant els fils poc a poc, van cardar-los amb les mandíbules i els van tallar prims i suaus, reunits aquestos filaments amb les potes van formar boletes que carregaven a l'esquena. Molts borinots estaven ocupats contínuament amb aquesta activitat que va durar un mes, fins que el rusc va estar cobert d'una capa de més d'una polsada d'espessor. Altres borinots van desfer la coberta del llibre que em va valdre per a cobrir la caixa en que van estar en certa ocasió; van tallar el paper en trosets i van posar-lo a sobre del seu niu. Els borinots de tot poden treure partit per posar el seu niu a cobert, quan no tenen molsa.

          Etimologia: Bombus terrestris, Bombus, i, del gr. bómbos, m. Varr. Brumit de les abelles. / Lucr. Suet. Soroll sord, soroll que ressona, retrunyeix, atrona. Bombus pedum, Enn., soroll de passes. / Del gr. Bómbos, oi, m. Soroll sord. / Bombéo, produir un soroll sonor, ressonar, brumir. / Bombiliós, m. Tot insecte brumidor, expressador de la remor confusa que fa un cos en moviment molt ràpid i repetitiu.

          I terrestris, de terra, adj. Propi o relatiu a la terra, que viu a la terra. Terrestre iter, Caes., viatge per la terra. Terrestres pecudes, Plaut., animals terrestres, que viuen a la terra. Terrestris cena, Plaut., menjar de llegums. I més. / Terra, ae, d'or. fosc. Terra locata in media sede mundi, Cic., la terra situada en el centre de l'univers. I més.

          Etimologia: pratorum, de pratum, i, d'or. fosc. n. Cic. Prat, prada. Prata secare, Plin., segar els prats. Ex segetibus prata facere, Varr., transformar el conreu en prada.

          Etimologia: Borinot, d'or. fosc, derivat de borinar, potser del germ. boro, barrina i també en it. burino. En el sentit d'obrir forat, com el sinònim local bufaforats. Per la mania que té el borinot d'aplicar-se a una cavitat com si volgués afonar-la. Original publicat per Eugeni Guzman.

Bufo bufo

          Bufo bufo. El gripau es troba a tota Europa, a llocs humits normalment, de vegades prop de les cases, al camp, es clar. De dia sol estar amagat sota una pedra o qualsevol cavitat amagada, però quan es fa fosc o de matinet sol sortir de passeig i camina amb poca traça però ràpid si cal. A la primavera se'l por veure molt sovintet, si un té la costum d'anar per la muntanya, perquè busca l'aigua per reproduir-se. La femella posa dos cordons d'ous d'un metre o més de llargària.
          Les larves que surten dels ous, són fitòfagues, però en quan surten a terra ferma, canvien la seva dieta per una d'insectívora principalment, també mengen cucs i petits mol·luscs. Al menjar molts insectes, són útils per a l'equilibri tròfic del medi i l'agricultura, si és ecològica, és clar. Pot viure 10 anys a la natura però 30 o més se està captiu.
          El gripau comú, exhala un líquid d'olor acre i nauseabund per les glàndules del seu cos, aquesta substància és ofensiva a la vista i repugna a tots el els animals, especialment als gossos.
          Etimologia: Gripau de Calàpat i aquesta desconeguda; probablement d'una forma pre-romana hispànica *calappăcu, que devia significar ‘tortuga’ (com el cast. galápago), segons Corominas DECast, ii, 620-623 Aquesta teoria implica la separació originària de calàpat i del seu sinònim gripau, al qual s'atribueix origen germànic (de krappo, ‘ganxo’: cf. G. de Diego Dicc.). Dic. CVB.
          Etimologia: Gripau, segons Coromines, és una denominació comuna amb l'oc. grapaut i el fr. grapaud; i és un mot d'origen incert, però que pot haver estat agafat d'aquestes llengües. És versemblant que allà sigui un derivat romànic de grapa, a causa de les potes corbes i fastigoses de la bestiola.
          Etimologia: Bufo, d'origen fosc, m. Virg., Serv. Gripau, calàpat. Original publicat per Eugeni Guzman. 

Vanessa cardui

     La Vanessa dels cards (Vanesa de los cardos).
Vanessa cardui és una de les papallones de major distribució geogràfica, està a quasi tot el planeta pel seu caràcter migratori.
     Com són papallones errants, se les pot trobar des de la primavera fins a la tardor en qualsevol lloc, amb preferència pels paratges oberts.
     Aquesta espècie és pròpiament de zones tropicals i subtropicals, així que no pot superar l'hivern en aquestes latituds. En les èpoques de l'any que hi ha escassesa d'aliment en el seu lloc d'origen, normalment el nord d'Àfrica, inicien la migració cap a zones més propícies, arribant a les nostres costes, però també continuant viatge per tota Europa i través dels Alps si els vents són favorables.
     Existeix documentació que les situa sobrevolant l'Atlàntic fins a Islàndia, això dóna una idea de la sorprenent capacitat de vol d'aquest Ninfàlid.
En Europa produïxen una o dues generacions segons la latitud, sent l'última a l'agost, moltes d'elles moren amb el fred, però algunes volen cap al Sud i arriben a Àfrica, on neix altra generació disposada per a la migració primaveral cap al nord. Original publicat per Eugeni Guzman.

La Visió Estereoscòpica més refinada.

          La visió estereoscòpica és una qualitat dels animals caçadors, aquesta requereix ulls frontals, dos o més, que permeten calcular la distància amb molta precisió, per la diferència en l'angle de visió i la seva generació impresa en el cervell. Si tenim dos o més imatges preses des d'angles lleugerament diferents però en el mateix pla, que són les capturades per cada ull, el cervell és capaç de reconstruir la distància, i per tant la profunditat, analitzant la disparitat i el paral·lelisme entre aquestes imatges.


          Aquestes dos aranyes caçadores, vistes als voltants del castell d'Ulldecona, són un exemple de la visió estereoscòpica més refinada de la natura; les aranyes mostren quatre ulls frontals per a caçar i quatre ulls més dorsals per a no ser caçades.

Buthus occitanus

Avui mateix, en una excursió vespertina, buscava artròpodes sota les pedres i m'he topat amb aquest Buthus occitanus; estava descansant tranquil·lament esperant a que es fes de nit per a sortir a caçar, l'he molestat un poc i l'he tret del seu niu per a fotografiar-lo, com estava mandrós, li ha costat una bona estona posar-se en moviment per a tornar al seu forat. Feia ja anys que no veia un escorpí pel camp.

Niu d'Osmia sp.

Les abelles no cleptoparàsites construïxen nius que les femelles aprovisionen amb pol·len i néctar com aliment per a les seves larves. La majoria de les abelles solitàries excaven per sí mateixes galeries en les que nidifiquen.
En el cas d'aquests himenòpters, construïxen el seu niu amb grans de sorra o fragments de fulla en les roques i pedres, de vegades en les closques de caragols buides. Aquest, sembla ser un niu d'Osmia sp. abandonat des de fa algun temps, segons s'aprecia en el rentat de la superfície.
Algunes espècies utilitzen forats disponibles, tals com galeries fetes per coleòpters xilòfags en arbres morts i bigues de fusta, antics nius d'altres abelles i vespes excavats en talusos d'argila i una gran varietat d'orificis fets per l'home. Aquesta capacitat d'acceptar materials fets per l'home com substrats de nidificació ha facilitat l'establiment d'algunes espècies com a pol·linitzadores comercials de cultius.

El caçador caçat

Un grup de formigues caçadores, de grans dimensions i potents mandíbules, treballen conjuntament; ataquen la perifèria d'una comunitat de petites formigues.
Com es veu, ambdues espècies col·laboren en el seu propi benefici; les caçadores vigilant-se entre elles i si cal, ajudant a les companyes a desfer-se de defensores mentre cacen i maten.
Les defensores alarmant a la resta perquè ataquin massivament a l'enemic i el facin fugir o morir, com en aquest cas.
Les petites intenten fer-se valer per nombre i una de les atacants ha estat capturada per les defensores que tiven de les extremitats i antenes de la caçadora, mentre unes altres es dediquen de ple a esquarterar-la.
El grup atacant era de sis individus i van causar decenes de baixes a les defensores, aquestes van capturar una atacant a l'acostar-se massa a la base enemiga i la resta d'atacants van intentar sense èxit l'alliberament del captiu, que finalment va ser baixa.

Exoesquelet d'odonat.

Exoesquelets d'odonats després de la metamorfosi. Riu Sénia.

Voltors al riu Sénia

Voltors al riu Sénia
Fotos: macuser64

Excursió 20071223

Excursió 20071223
Fotos: macuser64

Col.lèmbol entomòbrid

Col.lèmbol entomòbrid
Foto: macuser64

Excursió als Ports

Excursió als Ports; sauri.
Fotos: macuser64

Helix aspersa

Helix aspersa.
Etimologia: Helix, del gr. hélix, 'espiral'. I aspersa, del llatí Aspergo i aquesta de ad i spargo, ad expressa idea de lloc, i spargo del gr. speiró, 'esparcir, estar aquí i allà'.
Mol·lusc de la família del helícids, amb diferents espècies dins del gènere Helix, característic per tenir la closca en espiral.
Els ports.
Foto: macuser64