Fauna verinosa: Escurçó ibèric

      Si aneu pels Ports, no vos serà fàcil veure un escurçó, però si el veieu més us val deixar-lo tranquil per si de cas les dites populars com ara 'Pic d'escurçó, pic d'estremunció' tenen alguna cosa de veritat. El cas és que no es deixen veure i resulta realment extraordinari topetar-te amb un, ja que és una espècie de la que queden pocs exemplars; parlem de la serp més amenaçada de Catalunya i que només es troba en àrees reduïdes i fragmentades. Pos tot i aquest estatus de vulnerable, pareix ser l'únic rèptil no protegit a Catalunya, coses de ser verinós.
      La presència de Vipera latasti, que així l'anomenen els erudits, pareix estar lligada a calcàries i dolomies del Cretaci i Juràssic; aquesta preferència pels terrenys rocosos podria ser deguda a la major abundància natural de refugis del terreny càrstic i la menor presència humana en zones abruptes i pedregoses. De fet aquest escurçó, observat al mes de juny per l'amic Manel Llarch, propietari de les imatges, i jo mateix, estava a la solana en una zona de malea poc transitada, pedregosa i de pocs arbres; alguns d'els números necessaris per intentar l'observació de Vipera latasti. Malgrat que diuen que no solen ser grans, aquest escurçó mesurava molt sobrat els 60 cm, poca broma amb el masclet.

      Personalment, ni coneixo ni he sentit mai cap historia de mossegada d'escurçó a una persona, per això m'he documentat per altres vies a veure que podia aportar de clar, i finalment he trobat algun cas amb cert interès.

      Xavier Parellada i Viladoms en 'Aproximació a l’estatus de l’escurçó ibèric (Vipera latasti) al Garraf', explica un parell de casos que val la pena replicar: 'Les úniques referències a accidents que havíem sentit vint anys enrere per part de gent gran, majoritàriament ja desapareguda, procedien del començament de segle, quan encara es treballava i es dormia al bosc, i són difícils d’avaluar per manca de seguiment posterior. Als anys vint, al raval de la Barceloneta de Begues es parlava d’un llenyataire que va ser mossegat quan collia de terra un feix de llenya i que, per evitar mals pitjors, tot seguit amb la destral es va tallar el dit mossegat'. 

      Xavier Parellada i Viladoms també fa una transcripció d'un cas mortal de mossegada: «Un Dijous Sant, cap a l’any 1957-1958, estaven recollint fulles de palma (margalló) a la Lloreda (Olivella), quan a un d’ells li va sortir una serp. La va subjectar amb l’eina i va avisar el Tio Gori, el Manyes, al qual li agradava agafarles. Aquest la va agafar sense fixar-s’hi i va ser mossegat al braç, exclamant tot seguit: “M’has mort, és un escurçó!”. Van baixar a Can Suriol i, sense telèfon ni cotxes, no va quedar més remei que anar-ne a buscar un –amb bicicleta a Sant Pere de Ribes. Així, amb el camió que repartia la llet, van recollir el ferit i el van dur cap a l’hospital, però a Sant Pere de Ribes es van trobar amb la processó que no els deixava passar. Finalment, avisant el capellà que era qüestió de vida o mort, van fer-los-hi pas i, sis hores després de la mossegada, van arribar a l’hospital. Allà li van injectar la vacuna i va millorar, però vuit dies després ja era mort.»

      Pel que fa a l'etimologia d'escurçó, diu Coromines així: 'serp curta i molt verinosa, mot germà de l'It. dial. scorzone id., i de mots d'altres lengües romàniques. Del ll. vg. excurtione, variant del ll. tardà curtio, onis, escurçó, derivat de curtus, curt, al costat del qual el llatí vulgar tingué la variant excurtus, denominació que al·ludia a l'escassa llargada de l'escurçó.'
      D'altra banda, l'etimologia de Vipera latasti, és una mica fosca al meu entendre, Vīpĕră, æ. (ve de vivus i pario). f. Cic., Plin., Virg. Escurçó, In situ viperam habere, Cic., donar calor a un escurçó al seu pit; tu viperam sub ala metricas (prov), Petr., tu cries un escurçó sota l'aixella: en el teu si alimentes el teu propi mal. Vīvus, a, um. (de vivo). Adj. Viu, vivent, que té vida, animat. Devorare aliquem vivum, Phædr., menjar-se a un viu. Vīvo, is, ĕre, vixi, victum. (del gr. bióō). v. intr. Viure, tindre vida, existir. Vitam dura vivere, Ter., viure una vida dura; amici, dum vivimos, vivamus, Inscr., amics, mentre la vida ens duri, gaudim. Pǎrĭo, is, ĕre, pĕpĕri, partum (part. de fut. părĭtǔrus). (d'origen fosc). v. tr. i intr. Parir, donar a llum, produir. Parere ova Cic., pondre ous; ut trimæ pariant, Varr., per tal de que  (les vaques) parisquen als tres anys. Tot plegat Vipera és l'haplologia de l'antic '(serpens) vivipera', que vol dir: serp que neix viva, com es pot entendre de tota l'etimologia proposada. Però pel que fa a latasti, cap referència per cap lloc. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

Hàbitats prioritaris: Pinars de Pi negral endèmic

Pinus nigra per la pujada a les Faixes Tancades per l'escaleta.

Escorça de pi negral

      Les pinedes mediterrànies de les muntanyes mitjanes i altes, estan dominades per varietats locals i subespècies de pi negral europeu, Pinus nigra, preferentment sobre sòl calcari. La determinació de les subespècies no està gens clara; per la nostra zona predomina quasi en exclusiva Pinus nigra subsp. salzmannii, d'escorça platejada, que pareix encaixar amb Pinus nigra var. latisquama descrita per Willkomm a finals del XIX, i com indica el seu nom, té les escates grans i platejades a l'escorça. El mateix autor va descriure una tercera varietat el Pinus nigra var. angustisquama, de fulles i pinyes menudes a més d'escates petites.
      El pi negral és un bon indicador de sòls calcaris i sustitueix amb èxit el pi roig, Pinus sylvestris, en condicions xèriques importants. Pareix que en temps passats la delimitació de les tres subespècies estava ben marcada, però les pràctiques d'aprofitament de recursos al bosc i la reforestació han diluït aquests subtils límits. La pinassa es desenvolupa el condicions i altituds variades, depenent de factors com la insolació, temperatura i substrat.

La pinassa o pi negral pot adoptar formes capritxoses

Bosquet de Pinassa a la pujada a l'Airosa des del Racó d'en Marc

      Finalment, la pinassa es troba molt afectada pel vesc, planta lorantàcia de l'espècie Viscum album, un paràsit molt potent que provoca seriosos danys en els exemplars vells. El pi negral també està exposat amb molta freqüència als atacs de la processionària del pi, oruga de diferents espècies de lepidòpters del gènere Thaumatopoea, molt destructores, el seu nom deriva del llatí processio ‘processó’, pel costum que tenen aquests insectes d'anar un darrera l'altre formant llargues files.

Formacions de Pinus nigra a la pujada a l'Airosa des del Racó d'en Marc

      La normativa sobre reforestacions prohibeix la plantació d'espècies no natives de qualsevol arbre forestal en hàbitats naturals. I cap de les gran àrees forestals de pinars està encara protegida, a excepció de fragments de microreserva de flora aïllats.

Els Ports, panoràmica

      Etimologia: Pinus, del llatí Pīnus, i. (d'or. fosc). f. Virg., Plin., Pi (arbre). // (fig.) Pinus flagrans, Virg., tea, torxa encesa. //  Vig., Hor. Nau, vaixell. Quos Mincius infesta ducebat in œcora pinu, Virg., a quins el Minci portava al mar en nau enemiga. // Luc., Remo. // Stat. Lanza. Una duo corpora pinu... ferit, Stat., amb una mateixa llança fereix dos cossos... // Ov. Corona de pi. // Juv. Pinar, pineda.
      Etimologia: nigra, del llatí níger, -gra, -grum, negre, perquè la copa és més fosca que la resta de pins, en contraposició a pi blanc, Pinus halepensis. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

Tallarol de cap negre

Sylvia atricapilla

     Aquest ocell mascle és una Sylvia atricapilla, altrament dit Tallarol de cap negre i també Tallarol de casquet, que pels noms comuns es pot triar com dir-ho.
     En una de les excursions que solc fer als Ports, em vaig trobar al mig de la pista aquest Tallarol de cap negre que no podia ni volar, tenia bona aparença, com podeu vore, però estava immòbil i a perill de ser xafat per qualsevol vehicle. És per això que el vaig treure del camí i el vaig documentar; en estat normal, el pobre ocell no s'hagués deixat fer fotos tant fàcilment, ja que es desplaça amb molta rapidesa per les branques mentres canta.
     Per a molta gent, el variat i sonor piular del Tallarol, és un dels cants més bonics de l'estiu. Al igual que la resta d'espècies de tallarols, és un ocell migratori, però de vegades por quedar-se a passar l'hivern si el clima es benèvol, com per la nostra zona.

Mascle de Tallarol de cap negre

     Pel que fa a l'etimologia de Tallarol, hi ha una paraula relacionada en català, ja en desús, que és Tallol; segons Joan Coromines, 'es degué dir de la partió del pèl, d'on adjetivat: "porc tallol: el porc que té el pèl partit a cada part de l'espinada" (Vic, DAg.)'. Tant Tallarol com tallol derivades de Tallar, del ll. vg. Taleare 'tallar', 'estellar, partir', derivat del ll. Talĕa 'rebrot', 'esqueix o tany que es trasplanta'. Segurament per la diferència de color del cap amb el cos, com un tall de color, una partició, com si portés un casquet.

Sylvia atricapilla

     Etimologia: Sylvia atricapilla, Sylvia nimfa de Diana; deessa de les selves, Ov., dea silvarum. En la mitologia grega les nimfes són qualsevol de les deïtats del bosc, dites amb diversos noms. Són representacions de les forces de la natura que presideixen el creixement i la fecunditat.
     Etimologia: atricapilla, del ll. Ātrĭcăpillus, a, um. (d'ater i capillus), adj. Gloss. Que té negre el cabell. Ǎter, tra, trum. (d'origen fosc). Adj. Cic., Hor., Vir., Negre mat, negre, fosc, ennegrit, sense llum. Alba et atra discernere, Cic., distingir el blanc del negre; ater capillus, Ov., cabell negre; atrum vulnus, Sil., ferida de la que raja sang negra, i molts exemples més. Căpillus, i. (de căput o pot ser la contracció de căput i pĭlus). m. Cæs., Nep., Plin., Front., Varr., Cic. Cabell, cabellera. Tondere capillum, Plin., tallar-se els cabells; erant illi compti capilli, Cic., tenien ben pentinats els cabells, i més exemples. Căput, ĭtis. (d'origen incert). n. El cap (ja sigue d'home o d'animal), nec pedes nec caput, Cic., sense peus ni cap; i més. Pĭlus, i. (d'origen fosc). m. Cic., pel, cabell. Pilo contrario, Plin., a contrapèl; pili oculorum, Plin., les pestanyes; i més. Així que, tornant a atricapilla, és pròpiament, que té negre el cabell, el cap o les plomes del cap en aquest cas. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

'Geologia del riu Sénia' Sortida GeoPort 12

Com altres anys, el Grup de Recerca Científica Terres de l'Ebre, organitza, gràcies a l'Alvaro Arasa Tuliesa, Doctor en Ciències Geològiques, una profitosa sortida geològica per conèixer el nostre entorn, en aquest cas un recorregut que comença al riu sénia i s'endinsa per la Tinença de Benifassà fins arribar a Fredes, veient i entenent interessants accidents geogràfics del nostre entorn; calcàries marines, gestió de l'aigua, travertins, calcàries lacustres, recursos energètics, evidències paleoclimàtiques i altres curiositats fòssils.

Una de les lliçons magistrals d'Alvaro Arasa

Escoltant atentament les explicacions

Travertí al Riu Sénia

Observant una estratificació diaclasada

Parada a Santa Maria de Benifassà

Oncolits en la pujada a Fredes

Vista des de Fredes

Pantà d'Ulldecona, vista de roques estratificades, després de l'excursió

Forn del Vidre al Pantà d'Ulldecona

Experiment: visió 3D

          Pensant l'altre dia en les antigues imatges en 3 dimensions generades per ordinador, se me va acudir fer el mateix efecte amb fotografies; es tracta de prendre dues imatges, lleugerament desplaçades una de l'altra, i ajuntar-les amb la mida adequada per a que, fent un petit esforç i creuant la vista fins que el dos arbres es solapen, aconseguir veure una imatge en 3 dimensions realment nítida.

         Si voleu podeu fer la prova a veure si aconseguiu veure-ho bé. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.
          Una altra imatge en 3D de paisatge de roques i vegetació:

Fòssils de la nostra zona: Homoeorhynchia meridionalis

          Aquest fòssil, trobat a les muntanyes d'Alfara de Carles, als Ports de Tortosa-Beseit, és un Braquiòpode de la família dels Rhynchonellidae. Els braquiòpodes, són animals marins que no formen colònies, viuen fixats al substrat i posseeixen una petxina formada per dos valves, una dorsal i l'altra ventral, que no són iguals; la ventral altrament dita major, sol ser més llarga i més voltada que la dorsal o menor, a cadascuna d'elles es distingeixen la vora anterior o frontal, les laterals i la posterior, a més de l'àpex constituït per la part més antiga de la valva i situat sempre més prop de la vora posterior que de l'anterior, té també dos braços tentaculars, situats a dreta i esquerra de la boca i generalment enrotllats en espiral.
          L'etimologia de braquiòpode ve del grec brachion, braç, y de pous, podós, peu, perquè es fixa al substrat amb un peu i te dos braços, que és tot el que s'aprecia de l'animalet.

          Els braquiòpodes van ser summament nombrosos en les eres antigues; apareixen ja en la formació cambriana, són abundantíssims en la silúrica i el la devónica, disminuint a la carbonífera i en el permià i augmenten de nou en la juràssica, per disminuir una altra vegada al final de la cretàcica i quedar reduïts a la terciària, si fa no fa, als avui vivents.
          Per a la seva classificació es té principalment en compte, l'absència o presència de xarnera, l'esquelet dels braços tentaculars i les impressions dels músculs a l'interior de la petxina.

          Antigament s'havien inclòs els braquiòpodes entre els mol.luscs, per tenir, com molts d'ells una petxina bivalva; la semblança entre les dues petxines, però, no és més que aparent, en els mol.luscs bivalves hi ha dos valves laterals i el dels braquiòpodes hi una dorsal i una altra ventral, a part de l'organització de l'animal que és, en un i altre grup, completament diferent.

          Cal destacar la gran quantitat que es poden trobar als Ports, normalment on es troba un hi ha molts més. L'espècie Homoeorhynchia meridionalis, té una gran dispersió i sol estar associada al Juràssic fa o no fa. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Hàbitats prioritaris: fonts naturals petrificants amb formació de travertí

Racó del presseguer

Travertí del Salt d'en Robert

          La vegetació dominada per criptògames que creixen en fonts naturals calcàries permanents o semipermanents, contribueix activament a la formació de travertí. Es tracta d'una roca orgànica, composta per gran quantitat de carbonat càlcic que va precipitant sobre els briòfits. Entre aquest una de les espècies més característiques és la molsa Cratoneuron commutatum. Es tracta d'un hàbitat extremadament fràgil que alberga espècies que no es poden desenvolupar en altres ambients.

          En l'actualitat sobreviuen un reduït nombre de bons exemples de fonts naturals petrificants. El travertí típic es desenvolupa sobre fonts naturals calcàries, no obstant, les comunitats també es poden veure en la part superior de petits salts d'aigua que flueixen en barrancs de muntanya ben conservats.

Salt d'en Robert

          Les fonts naturals petrificants actives i la vegetació que acompanya són un hàbitat adequat per a un gran nombre d'invertebrats i espècies rares, com caragols protegits, pegellides d'aigua dolça, artròpodes diversos, insectes com odonats i efímeres rares que requereixen aigües netes.

          Aquest tipus d'hàbitat a estat greument alterat per l'home com a resultat de l'adaptació de les fonts per a usos recreatius o per al desviament de l'aigua per a l'ús humà.

          L'ús turístic de llocs tan fràgils a suposat un gran impacte negatiu, com al Salt d'en Robert i el Racó dels Presseguers, on la presència humana deteriora i embruta el medi.

Pinguicula dertosensis

          En l'àmbit del projecte LIFE de "Conservació d'hàbitats prioritaris", s'ha aconseguit conrear amb èxit algunes de les espècies més rares i al mateix temps, característiques de les fonts naturals petrificants com Pinguicula dertosensis i altres. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Orquídies: Curraià vermell i Curraià blanc

          Ara mateix estem en plena temporada d'orquídies, si sortiu al camp no tardareu ni cinc minuts en començar a vore diverses espècies que habiten la nostra zona, sobre tot al Montsià, però també a la serreta de Godall i als Ports, on potser hi ha més de vint espècies, com les muntanyes tenen molta alçada, es pot trobar la mateixa espècie tota florida a la part baixa i no més les fulles basals a la part alta.
          Aquí vos porto dos espècies emparentades, de fet son del mateix gènere, la Cephalanthera rubra (Curraià vermell) i la Cephalanthera longifolia (Curraià blanc), estan trobades al mateix bosc de Pinassa, per una sendera que puja a la Font del Paradís, en excursió curteta i fàcil, des de l'àrea de lleure de la Vall.   

          Diu Joan Coromines al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, que Curraià és nom d'una orquídia segons DFa,: Pot ser del nom del poblet de Correà prop de Cardona? (cf. E.T.C. I, 235; Aebisquer, Ét. de Top. Cat., 84). Això és tota referència trobada de l'etimologia de Curraià.

          Etimologia: Cephalanthera de Cephalanthera, -ae f. del gr. kephalē, -ês f. cap, en forma de cap, etc., en llatí cephăllæum, i. (del gr. kephálaion). n. Lucil. El cap. I del llatí anthera, -ae, f. remei compost per flors. // bot. anthera del gr. anthēros, -á, -ón, això és florit, del gr. ánthos, -ous, n. flor. Segons L. C.M. Richard per la forma de l'antera ± redona. També anthēra, æ. (del gr. anthērá). f. Plin., Cels., C.-Aur. Medicament preparat a base de flors per a curar les úlceres de la boca.

          Etimologia: rubra de Rŭbĕr, bra, brum. (de l'arrel ru- com rufus, etc.). adj. Lucr., Hor., Virg., Ov., vermell, ros, colorit, encès. Rivos rubro sanguini inficere, Hor., tenyir les aigües dels rius amb roja sang; ruber panus cruore, Hor., tela roja de sang; quos aurora suis rubra colorat equis, Prop., a qui l'encesa aurora coloreix amb els rajos que llancen els seus cavalls; sol prœcipitem oceani rubro lavit œquore currum, Virg., el sol precipita el seu carro en les vermelles ones de l'oceà. // Leges rubræ, Juv., Lleis compreses baix un títol que s'escrivia amb tinta vermella. // Rubra canicula, Hor., ardorosa canícula... Així més. I és pel color de les flors rosàcies o porpres.

---------------------------------

          Etimologia: longifolia del llatí longifolius, -a, -um, de fulles llargues, del llatí longi-, longus, a, um. adj. llarg, extens, gran, vast. Longum spatium, Cæs., llarg espai; longus septem pedes, Plin., de set peus de llarg; longæ hastœ, Virg. Piques llargues; longus pedum sex, Col., de sis peus de llarg; pede longior quam quisquam longissimus, Cic., més alt d'un peu que l'home més alt;  longus olympus, Virg., la immensitat del cel; Rhenus longo spatio citatus fertur, Cæs., el Rin corre amb veloç curs una llarga extensió. // (fig.) Longas regibus esse manus, Ov., que els reis tenen les mans llargues: són poderosos. // Parlant de persones, longus an brevis, formosus an deformis sit, Cic., si la persona és alta o baixa, bella o lletja. // Longissima epsitola, Cic., una carta interminable; mesis quadraginta quinque longus, Cic., mes de quaranta-cinc dies. // Nihil opus est exmplis id facere longius, Cic., no és necessari allargar això amb exemples; nolo esse longus, Cic., vull abreujar, no vull estendre'm massa. I -folia del llatí folium, ĭi. (del gr. phýllon). n. Cic. Fulla dels arbres i les plantes; fullatge. // (prov.) Pluma et folio facilius moveri, Cic., ser més lleuger que una ploma i una fulla (ser molt voluble). // Virg. Fulla de palmera en la que la Sibila escrivia els seus oracles. // Macr. Fulla de paper. // Vitr., Fulla d'acant (en el capitell corinti). Com ja s'ha dit, de fulles llargues. Vos deixo també els apunts del quadern de camp que vaig prendre fat temps. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Flora tòxica: Atropa belladonna

          Avui mateix, als Ports, he trobat Atropa belladonna tota florida i exuberant. És una planta molt tòxica i s'ha fet servir de manera poc ortodoxa durant tota la vida; al període medieval estava molt estesa. Una notable virtut del tabac bord i dels seus alcaloides consisteix en la paralització dels nervis de la faringe, els quals determinen l'acte reflex de la deglució. En altres temps, quan les grans menjades col·lectives i banquets dels magnats, si algun comensal menjava més del compte o molestava, se li propinava una petita quantitat de certa part de la planta del tabac bord, dissimulada a les viandes, la qual, impossibilitant la deglució, provocava sempre la retirada del gorrer. I és que els alcaloides principals actuen sobre el sistema nerviós vegetatiu i paralitzen la seva activitat, de vegades de manera espectacular, com el fenomen de la midriasi, que consisteix amb la dilatació anormal de la nineta de l'ull, al propi temps que l'iris queda immobilitzat. Tot això ho narra genialment Pío Font Quer al seu famós volum de "Plantas medicinales, El Dioscórides renovado".

          Etimologia: Atropa, del gr. atropos, nom d'una de les parques. I atropos del heb. tasab, tallar, o del gr. a priv., i trepein, canviar. Mit. una de les tres Parques o Moires, divinitats que en la mitologia grega influïen directament en la vida humana. Atropos tenia l'encàrrec de tallar el fil de l'existència, presidia el naixement, semblant-se en això a Afrodita Urania i a Ilya, i simbolitzava el destí. Se la representa com una matrona d'edat avançada vestida de dol i amb un llibre en el qual està escrit el destí fatal de cada ser, o bé amb varis cabdells i unes tisores. De les epopeies homèriques es desprèn la imatge d'una trinitat amb doble genealogia: segons una, les tres moires serien filles de Zeus i Temis, i per tant germanes de les hores; segons una altra, són filles de Nicte, la Nit, i pertanyien per tant a la generació preolímpica. Representades com a tres velles que filen. Cloto, la que fila, Laquesis, la sort i Àtropo, la inflexible, medeixen la vida de cada esser humà des del naixement fins la mort, amb ajuda d'un simbòlic fil de llana que la primera fila, la segona debana i la tercera talla arribada l'hora. Bé, de tot el que s'ha dit, es pot deduir que aquesta planta és molt tòxica i perillosa, provoca la mort si ingereixes el fruit o fulles en poca quantitat.

          Etimologia: Belladonna, de l'italià bella donna, mateix significat, i ve de l'ús que feien les dones de l'antiguitat, probablement comencessin les romanes, que en aplicar el suc de les fulles en forma de col·liri, dilatava les pupil·les fent-les més atractives estèticament. Altres diuen que el fruit, que té un suc vermell-violaci, es feia servir com a cosmètic des de molt antic, i que per això és "bella donna". Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Fauna endèmica de la nostra zona: Iberodorcadion pseudomolitor

          M'arrisco a determinar els exemplars de dalt com Iberodorcadion pseudomolitor, descrita originalment com una varietat d'Iberodorcadion mosquerulense i que recentment ha sigut ascendida a la categoria d'espècie al separar-se per característiques morfològiques i etològiques (del gr. ethos, costum i logos, estudi). Aquest exemplar vaig trobar-lo als Ports de Tortosa-Beseit per la zona d'Alfara de Carles.

          L'espècie no està amenaçada i es mantenen poblacions en hàbitats, fins al moment, no sotmesos a cap tipus d'alteració, algunes de les poblacions es troben en àrees protegides dels ports. 

          Fixeu-vos en la variabilitat del dibuix dels èlitres dels dos exemplars; el de dalt d'Alfara de Carles, el de baix del Montsià.

          Quadern de camp amb la plana del dia que vaig veure un individu solitari al Montsià, vaig prendre dades i també el vaig dibuixar, la foto de dalt correspon al mateix individu. No solen estar a cotes tan baixes, però aquest exemplar demostra una població al Montsià.

          El gènere Iberodorcadion, de la família dels Cerambycidae, té una distribució restringida, en la majoria dels casos, a poblacions disseminades pels principals sistemes muntanyencs; això ha propiciat l'aparició de gradients de variabilitat de les poblacions al llarg de la seva àrea d'extensió, dificultant ens molts casos l'assignació específica, per tant, la posició taxonòmica de diverses espècies no està resolta i moltes d'elles han sofert recents modificacions.

          Etimologia: Iberodorcadion, del ll. Ibērus, a, um. (de Ibēr). adj. Ov., Virg., Prop,. Hor. Iber, hispà, occidental. I ibēr del gr. Íbēr, n., pr., Plin. Cæs. Iber, riu de la Hispania Tarraconense, avui Ebre. I Dorcadion del gr. dorkás, propiament gasela, bé per les antenes i la seva forma o per alguna altra cosa que se m'escapa.
          Etimologia: Pseudomolitor, del gr. pseúdos, deriv. de pseúdein, enganyar. En la terminació masculina o perdent a voltes la terminació quan la veu a la que s'uneix comença per vocal, i amb la significació pròpia de fals, fingit. I molitor del ll. mōlītor, ōris. (de molior*). m. Cic., Ov. El que construeix o fabrica, arquitecte, constructor, autor, inventor. Molitor mundi, Cic., el arquitecte del món. // (fig.) Tac., Sen., El que maquina, orde o trama; fautor de. autor de. Molitor scelerum, Sen., l'autor dels delictes. *Mōlĭor, īris, īri, ītus sum. (de moles**). v. tr. dep. Posar en moviment, desplaçar, traslladar d'un lloc a un altre, moure una cosa del seu lloc, manejar amb vigor, remoure, aixecar amb esforç, llençar, forçar, escrebantar. Sua sedes montes moliri, Liv., desplaçar les muntanyes; moliri terram, Virg., conrear, laborar la terra. // Fer, realitzar. Nula opera moliri, Cic., no fer res. **Mōles, is. (or. fosc). f. Masa, mole. Molem el montes imposuit, Virg., va posar damunt una massa de muntanyes. // Pes, càrrega, força. Omni belli mole in unum ducem inclinata, Liv., tot el pes de la guerra descansant a sobre d'un sol general. // Virg., Curt., Liv., esforç, treball, perill. Major domi exorta moles, Liv., un perill major va sorgir a l'interior; haud magna mole, Liv., sense molt d'esforç, fàcilment. Tot plegat, deu existir una espècie que és "molitor" però no he trobat res, així que les conclusions d'aquesta etimologia serien especulatives. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.