Flora tòxica: Datura stramonium

      L'estramoni és una planta molt tòxica que se sol trobar amb facilitat si és casualment i que difícilment se la troba quan se busca, surt aquí i allà i no mai saps si tindràs sort en la recerca, si és que la busques per alguna cosa, clar. Com que té certes propietats terapèutiques s'ha fet servir durant molt de temps per les persones asmàtiques per alleujar el seus símptomes, en forma de cigarrets i barrejat amb belladona i tusílag. Però el millor és no tocar la planta perquè té molta concentració de hiosciamina, un alcaloide potentíssim que mata amb dosis molt petites; diuen que unes poques llavors són suficients per matar un adult.

      Aquesta planta està en la desembocadura del riu Sénia, on els aqüífers alimenten el riu fins i tot en temporada seca; a la plana del vessant del Montsià que dóna a la mar hi ha molt de cultiu variat, així que la contaminació per adobs nitrogenats és patent, com es pot veure al riu mateix i també en les dimensions extraordinàries de les fulles d'estramoni, a més aquests adobs fan que la concentració d'alcaloides sigue encara més alta, també les insuficiències en el tractamemt d'aigües residuals, les mancances en el sanejament relacionades amb les fosses sèptiques de les cases de la zona, abocaments descontrolats, estracció d'àrids i altres factors contaminants.

      No pareix que Dioscòrides ni altres tratadistes de l'antiguitat coneguessin la planta, això fa pensar que no es trobava pel Mediterrani en aquells temps. Segons el més probable se la creu originària del Mar Caspi i d'altres països asiàtics, però no està del tot clar, perquè altres autors la suposen vinguda d'Amèrica; Juli S. Storni diu així en el seu 'Hortus guaranensis', pàg. 257 (1944): 'Molt s'ha discutit sobre si aquesta planta existia o no en Amèrica abans del descubriment, però s'ha discutit en va, perquè quan van arribar els espanyols l'havia per tots els llocs en forma silvestre, feta completament al medi ambient geogràfic per les terres del nou món'. Segons el mateix autor, en llèngua guaraní es diu yua aqué, compost de yu, espina, espinós, a, fruit, organisme o entitat orgànica, ha, fer, i qué, dormir; és a dir, planta de fruit espinós que fa dormir. També Fournier ('Plantes medicinals', tom III, pàg. 455, 1948), diu que procedeix de Mèxic, que va ser introduïda en espanya en 1577 i que des d'aqui va passar als jardins botànics d'Itàlia i Austria. Bé, hi han versions diverses...

      Pel que fa a l'etimologia de Datura stramonium, Datura ve, segons el més probable, del sànscrit d'hustura i del indú dhât, que donava nom a les plantes utilitzades per les bandes de lladres i assassins del país per a everinar a la població, però aquesta etimologia està sense contrastar. Pel que fa a l'etimologia de stramonium, hem de fiar-nos de nou del nostre amic Joan Coromines que diu que ve del ll. modern botànic stramonium, i que probablement es derivà del català antic estremonia 'astrologia, màgia' (deformació d'astronomia) a causa dels efectes narcòtics de l'estramoni. Primera documentació i testimoni més antic conegut en qualsevol llengua és d'Ausiàs c.1450. CXXXVIII, 305:

Quan hi pens, de mi renec,
del que·n passi en secret
e publich lo que·n he fet
-gents ne fan lo testimoni-
bo seria estremoni
per tancar l'ull dels vehents;
yo vull dir mal de les gents.

      Si aquest escrit és del 1450, contradiu totes les versions que diuen que l'estramoni venia d'Amèrica. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

El petit miracle de la floració

Oxalis debilis subsp. corymbosa al terrat de ca meua

          Cada any esdevé un petit miracle per a la gran majoria de les plantes, la floració, però per què es produeix i quins factors són determinants en el procés?

Digitalis obscura L. als Ports

          En les espècies silvestres, el procés evolutiu a configurat, en la genètica pròpia de cada espècie, el moment de floració òptim per a la fecundació i la producció màxima de llavors. Per a florir al moment adequat, les plantes deuen reconèixer les variacions externes que determinen el fenomen, com la durada del dia, anomenat foto-període o la temperatura. D'això s'infereix un estímul associat a les fulles quan estan exposades a un foto-període adequat a cada espècie, aquest estímul es transportaria al meristem apical, teixit embrionari, les cèl·lules del qual són capaces d'una activa divisió al extrem superior de la planta i del que depèn tot el creixement vegetatiu, gracies a la contínua producció de fulles i branques laterals. El meristem és, pròpiament el que es crea dividint-se o multiplicant-se. El teixit meristemàtic és així un teixit embrional, del que es formen altres teixits adults i diferenciats de manera diversa.

Narcissus assoanus Dufour a la serreta de Godall

          En resposta al estímul floral, el meriestem apical promou la formació de meristems florals que es desenvolupen en flors. Efectivament, dos gens responsables de la identitat del meristem floral (APETALA1 (AP1) i LEAFY (LFY)), exerceixen el paper d'interruptor en la planta per a la producció de flors. Quan els dos gens s'activen en un meristem, aquest adquireix l'identitat de merismen floral i comença a fabricar flors, si els dos gens romanen desactivats, el meristem es limita a produir fulles i branques indefinidament.

Diplotaxis erucoides L., a la serreta de Godall

          Quasi la majoria de flors tenen, des de la perifèria cap al centre, sèpals, pètals, estams i carpels, però cada espècie es distingeix per la seva morfologia peculiar i per la disposició dels citats components. Aquest ordre és un tret que s'hereta, el que vol dir que aquesta informació deu ser transportada pel material genètic de la planta, per tant la posició relativa que ocupa una cèl·lula en un organisme indica a aquesta quina posició deu d'ocupar i quin tipus d'estructura ha de formar. Aquesta posició esdevé conduïda a través de les combinacions de proteïnes reguladores.
       

Rosa sempervirens L. al Mas de Comú, Montsià

          Les plantes ornamentals més cotitzades són el resultat de mutacions monstruoses que han alterat el procés normal de generació de les formes silvestres, per exemple la Rosa sempervirens només té cinc pètals, mentre que la que trobem a les floristeries està completament farcida de pètals. Passa el mateix amb el clavell, la camèlia, el baladre i quasi totes les flors ornamentals, per un procés productiu capaç de reordenar i transformar a voluntat les flors des de fa moltes generacions de floricultors. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

La flor dels déus: els clavellets, Dianthus broteri

          Els clavellets, Dianthus broteri, tenen una gran sinonímia i innumerables noms que corresponen a altres tantes varietats del clavell i la clavellina; en gallec per exemple se sol dir clavelinha, que com en castellà, s'acostuma a donar als clavells silvestres o bé als conreats que conserven la flor simple. En català també es diu clavell, claveller, clavellet, clavellina, clavellinera i clavell de bosc o clavell de pastor. 

          Però de l'humil clavellet silvestre, tal com el trobem al camp, fins al clavell ornamental o clavell reventó hi ha un abisme. Els clavellets silvestres, van ser transformats pels hortolans floristes que van treballar infinits mestissos, formes que van cebar fins rebentar, desbordants de matèria floral, com les trobem ara a les floristeries amb funció ornamental, normalment per portar als difunts, íntimament relacionat amb el seu nom Dianthus, que vol dir propiament, la flor dels déus. 

          Destil·lant les flors, surt un col·liri finíssim i d'aigua nítida, Moreira en el seu Folklore Tortosí dóna més detalls en relació a aquest punt: 'No s'ha de fer servir una clavellina qualsevol, a de ser una clavellina que es posa a terra perquè arreli, la nit de Sant Joan. Un altre petit detall ens alliçona de la manera d'operar; no cal destil·lar la planta, sinó preparar una tisana, o altrament dit te, amb les flors de la singular clavellina. I, per tant, tampoc és necessari rentar-se els ulls amb ella, sinó endolcir-la i beure-la (Moreira, 1934). Segons es pot entendre, la tisana no tenia gaire efecte aplicada als ulls directament. No hi ha cap referència de la planta al Dioscòrides ni posteriorment, fins fa poc, la qual cosa fa pensar que la planta no té massa principis actius.

          Etimologia: Dianthus, diántus m. síncopa lineana del grec diósanthos m. en Teofrast, un clavell conreat no olorós. Del grec Zeús, Diós, que és Déu i del grec ánthos n. flor, pròpiament la 'flor dels déus'.

          Etimologia Broteri, Brotérous, oi m. Félix da Silva d'Avellar (de sobrenom) Brotero (1744-1828), nascut en Santo Antāo do Tojal (Estremadura, Portugal), catedràtic i director del jardí botànic de la Universitat de Coimbra des de 1791 i dorector del Reial Jardí Botànic d'Ajuda (Lisboa) des de 1811.

Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Orquídies: el barreret o flor caputxina

          Passejant pel camp ara, hi ha una orquídia que és fàcil de trobar, perquè és molt freqüent i visible per la seva espectacularitat quan està florida. El barreret o flor caputxina, Anacamptis pyramidalis desenvolupa a la part de dalt del peduncle, una inflorescència cònica amb quantitat de floretes de color roseta i que destaca molt als prats i les garrigues, és molt comuna al Montsià a les zones assolellades. Aquestes fotos son preses al Mas de Comú fa pocs dies i encara es pot trobar la flor a les zones una mica més altes que fa més fresqueta.

          La intensitat del color de les flors varia notablement, inclús en la mateixa població, anant del rosa claret al púrpura intens. Determinades plantes amb les tijes més curtetes i la flor quasi blanca, se la classifica com una subespècie dita Anacamptis pyramidalis var. brachystachys, però jo no la tinc vista per cap lloc de la nostra zona.

          Etimologia: Anacamptis, de anacamptis, idis. i aquests del llatí ănăcamptŏs, ōn. adj. Capel. tornat del revés, f. del grec anacámptō, format per ana, esquena, part de darrera i kamptein, que és doblegar, torçar; pròpiament, doblegar o torçar del revés; segons el més probable, és perquè el retinacle del polini en l'antera està lateralment corbat en forma subcilíndrica o una altra cosa que se m'escapa.

          Etimologia: pyramidalis, de pyramidalis, e. del llatí pyramis, adj. Boeth. és un neolatinisme que vol dir piramidal, de forma de piràmide, aquest del grec pyramís, ídos f. Cic., Plin., Mart.; en llatí pyramis, idis f.; amb el sufix alis, ale, que vol indicar relació, en l'Anacamptis pyramidalis, per la forma de la inflorescència, en forma piramidal. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

L'herba del Centaure, Centaurium erythraea

          Aquesta temporada és quan més floretes es troben al camp, a la serreta de Godall hi ha zones que han deixat d'estar conreades i que no tenen arbres ni arbusts grans, així que són bons llocs per a que creixin herbes de port baix de cicle anual o bianual, quan es donen condicions favorables hi ha rogles molt grans i colorits d'espècies que es barallen pel lloc. L'herba centaura o pericó vermell és una de les que quan troba un lloc adequat creix en molta quantitat, té les flors roses i més rarament blanques i disposades en cimes corimbiformes.

          Dioscórides tracta d'aquesta herba centaura al capítol 7 del llibre II, i la considera útil per soldar les ferides i netejar les llagues. Andrés de Laguna afegeix el següent comentari: "La centaurea es diu vulgarment fel terrae, que vol dir fel de la terra, pel seu excessiu amargor... té la gran virtut de dessecar les nafres i soldar les fresques ferides... la seva cocció torna els cabells rossos com fils d'or, d'aquest efecte es deia biondella per molts llocs de Itàlia, que és el mateix que rossadora" (que fa ros el cabell).

          Tornant a la curació de ferides referides per Dioscórides i Laguna, existeix un mite que parla de Quiró, a qui anomenen el més just entre els centaures; a aquest centaure benfactor se li atribueix el ser el primer que es va servir de les plantes per curar les malalties, en commemoració d'això s'ha donat el nom de Chironion o Centaurea a una herba, de la qual rail tenia la virtut de desviar les serps, matar-les amb la seva olor acre o fer-les inofensives, aquesta herba és Cantaurium erythraea. El nom de Quiró bé del llatí chiron, a aquest del grec cheiron que és pròpiament mà destra.
          Etimologia: Centaurium, del llatí centaurĭum, ĭi. n. Plin. Centaurïa, æ. (del grec kentaúreia). f. Apul., Isid. Centaurea, centaura (planta). I aquesta de centaurus, i. (del grec kéntauros)., Hor. Centaure, monstre fabulós, meitat home, meitat cavall; especialment Quiró, el més savi i just de tots els centaures.
          Etimologia: erythraea, del grec erythros, el color vermell, pel color de les flors. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Orquídies: Curraià vermell i Curraià blanc

          Ara mateix estem en plena temporada d'orquídies, si sortiu al camp no tardareu ni cinc minuts en començar a vore diverses espècies que habiten la nostra zona, sobre tot al Montsià, però també a la serreta de Godall i als Ports, on potser hi ha més de vint espècies, com les muntanyes tenen molta alçada, es pot trobar la mateixa espècie tota florida a la part baixa i no més les fulles basals a la part alta.
          Aquí vos porto dos espècies emparentades, de fet son del mateix gènere, la Cephalanthera rubra (Curraià vermell) i la Cephalanthera longifolia (Curraià blanc), estan trobades al mateix bosc de Pinassa, per una sendera que puja a la Font del Paradís, en excursió curteta i fàcil, des de l'àrea de lleure de la Vall.   

          Diu Joan Coromines al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, que Curraià és nom d'una orquídia segons DFa,: Pot ser del nom del poblet de Correà prop de Cardona? (cf. E.T.C. I, 235; Aebisquer, Ét. de Top. Cat., 84). Això és tota referència trobada de l'etimologia de Curraià.

          Etimologia: Cephalanthera de Cephalanthera, -ae f. del gr. kephalē, -ês f. cap, en forma de cap, etc., en llatí cephăllæum, i. (del gr. kephálaion). n. Lucil. El cap. I del llatí anthera, -ae, f. remei compost per flors. // bot. anthera del gr. anthēros, -á, -ón, això és florit, del gr. ánthos, -ous, n. flor. Segons L. C.M. Richard per la forma de l'antera ± redona. També anthēra, æ. (del gr. anthērá). f. Plin., Cels., C.-Aur. Medicament preparat a base de flors per a curar les úlceres de la boca.

          Etimologia: rubra de Rŭbĕr, bra, brum. (de l'arrel ru- com rufus, etc.). adj. Lucr., Hor., Virg., Ov., vermell, ros, colorit, encès. Rivos rubro sanguini inficere, Hor., tenyir les aigües dels rius amb roja sang; ruber panus cruore, Hor., tela roja de sang; quos aurora suis rubra colorat equis, Prop., a qui l'encesa aurora coloreix amb els rajos que llancen els seus cavalls; sol prœcipitem oceani rubro lavit œquore currum, Virg., el sol precipita el seu carro en les vermelles ones de l'oceà. // Leges rubræ, Juv., Lleis compreses baix un títol que s'escrivia amb tinta vermella. // Rubra canicula, Hor., ardorosa canícula... Així més. I és pel color de les flors rosàcies o porpres.

---------------------------------

          Etimologia: longifolia del llatí longifolius, -a, -um, de fulles llargues, del llatí longi-, longus, a, um. adj. llarg, extens, gran, vast. Longum spatium, Cæs., llarg espai; longus septem pedes, Plin., de set peus de llarg; longæ hastœ, Virg. Piques llargues; longus pedum sex, Col., de sis peus de llarg; pede longior quam quisquam longissimus, Cic., més alt d'un peu que l'home més alt;  longus olympus, Virg., la immensitat del cel; Rhenus longo spatio citatus fertur, Cæs., el Rin corre amb veloç curs una llarga extensió. // (fig.) Longas regibus esse manus, Ov., que els reis tenen les mans llargues: són poderosos. // Parlant de persones, longus an brevis, formosus an deformis sit, Cic., si la persona és alta o baixa, bella o lletja. // Longissima epsitola, Cic., una carta interminable; mesis quadraginta quinque longus, Cic., mes de quaranta-cinc dies. // Nihil opus est exmplis id facere longius, Cic., no és necessari allargar això amb exemples; nolo esse longus, Cic., vull abreujar, no vull estendre'm massa. I -folia del llatí folium, ĭi. (del gr. phýllon). n. Cic. Fulla dels arbres i les plantes; fullatge. // (prov.) Pluma et folio facilius moveri, Cic., ser més lleuger que una ploma i una fulla (ser molt voluble). // Virg. Fulla de palmera en la que la Sibila escrivia els seus oracles. // Macr. Fulla de paper. // Vitr., Fulla d'acant (en el capitell corinti). Com ja s'ha dit, de fulles llargues. Vos deixo també els apunts del quadern de camp que vaig prendre fat temps. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Flora tòxica: Atropa belladonna

          Avui mateix, als Ports, he trobat Atropa belladonna tota florida i exuberant. És una planta molt tòxica i s'ha fet servir de manera poc ortodoxa durant tota la vida; al període medieval estava molt estesa. Una notable virtut del tabac bord i dels seus alcaloides consisteix en la paralització dels nervis de la faringe, els quals determinen l'acte reflex de la deglució. En altres temps, quan les grans menjades col·lectives i banquets dels magnats, si algun comensal menjava més del compte o molestava, se li propinava una petita quantitat de certa part de la planta del tabac bord, dissimulada a les viandes, la qual, impossibilitant la deglució, provocava sempre la retirada del gorrer. I és que els alcaloides principals actuen sobre el sistema nerviós vegetatiu i paralitzen la seva activitat, de vegades de manera espectacular, com el fenomen de la midriasi, que consisteix amb la dilatació anormal de la nineta de l'ull, al propi temps que l'iris queda immobilitzat. Tot això ho narra genialment Pío Font Quer al seu famós volum de "Plantas medicinales, El Dioscórides renovado".

          Etimologia: Atropa, del gr. atropos, nom d'una de les parques. I atropos del heb. tasab, tallar, o del gr. a priv., i trepein, canviar. Mit. una de les tres Parques o Moires, divinitats que en la mitologia grega influïen directament en la vida humana. Atropos tenia l'encàrrec de tallar el fil de l'existència, presidia el naixement, semblant-se en això a Afrodita Urania i a Ilya, i simbolitzava el destí. Se la representa com una matrona d'edat avançada vestida de dol i amb un llibre en el qual està escrit el destí fatal de cada ser, o bé amb varis cabdells i unes tisores. De les epopeies homèriques es desprèn la imatge d'una trinitat amb doble genealogia: segons una, les tres moires serien filles de Zeus i Temis, i per tant germanes de les hores; segons una altra, són filles de Nicte, la Nit, i pertanyien per tant a la generació preolímpica. Representades com a tres velles que filen. Cloto, la que fila, Laquesis, la sort i Àtropo, la inflexible, medeixen la vida de cada esser humà des del naixement fins la mort, amb ajuda d'un simbòlic fil de llana que la primera fila, la segona debana i la tercera talla arribada l'hora. Bé, de tot el que s'ha dit, es pot deduir que aquesta planta és molt tòxica i perillosa, provoca la mort si ingereixes el fruit o fulles en poca quantitat.

          Etimologia: Belladonna, de l'italià bella donna, mateix significat, i ve de l'ús que feien les dones de l'antiguitat, probablement comencessin les romanes, que en aplicar el suc de les fulles en forma de col·liri, dilatava les pupil·les fent-les més atractives estèticament. Altres diuen que el fruit, que té un suc vermell-violaci, es feia servir com a cosmètic des de molt antic, i que per això és "bella donna". Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Senderisme interpretatiu; sortida botànica per l'itinerari de la cova d'en Marc

          Amb aquesta primavera plujosa, el mes de maig és una bona temporada per fer sortides a veure floretes, la veritat és que hi han moltes plantes actives amb el seu cicle reproductiu, així que hem pogut complir l'objectiu de determinar moltes plantes. Dalt una Silene sp.

          Arribada del grup de vint persones a la cova d'en Marc, fixeu-vos amb les capritxoses formes de les roques.

          Cephalanthera longifolia, aquesta espècie d'orquídia és molt comuna per la zona. L'altra foto és la petita bassa del racó d'en Marc, és permanent i es troben amfibis com Triturus marmoratus que té molta variació de color.

          Bé, aquesta de baix és l'herba freixurera, Sarcocapnos enneaphylla, que sol sortir a les fisures de les roques, sobre tot extraplomades com les balmes, com és el cas.

         Una vista del racó d'en Marc des del forat de la Vella, aquesta zona dels Ports té un domini molt marcat de la pedra, protagonista a tot arreu, amb formes arrodonides per la meteorització produïda pel temps geològic.

          A les mans de la xica, una branca de Pistacia terebinthus, arbust caducifoli de fulles imparipinnades. L'hemípter no està determinat.

          I aquí, la reina del ball, l'estrella de la jornada; Atropa belladonna, una planta de toxicitat elevada que creix a les ombries i té una olor característica. No és fàcil de trobar perquè hi ha poca i t'has de fixar bé si és que no té flor.

          Vam acabar l'excursió a l'àrea de la Vall, a l'antic viver forestal baix d'un roure valencià, Quercus faginea, arbre caducifoli, macrofaneròfit que presenta marcescència, és a dir, les fulles seques no cauen i romanen a l'arbre durant l'hivern. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Flora amenaçada: Pinguicula dertosensis

          Pinguicula dertosensis és un endemisme iber-llevantí que té diverses poblacions repartides pels Ports de Tortosa-Beseit, sempre a llocs humits on l'aigua i la roca són agents fonamentals per mantenir la població. Aquesta planta carnívora té importants fluctuacions anuals determinades per causes climàtiques i està en franc retrocés. A més del clima, amb tendència a la sequera, les poblacions han sofert sovint els efectes de l'adequació recreativa de fonts, la sobrefreqüentació del seu hàbitat per l'home o els animals i també l'extracció de plàntules per ser conreada i comercialitzada.
          L'aïllament de les poblacions deu tindre que veure molt en l'especiació i a causa de l'aridesa climàtica actual moltes poblacions es troben en perill d'extinció.

          La majoria d'espècies de Pinguicula presenten multiplicació vegetativa, apareixent petites gemmes formades a l'axil·la de la fulla. Encara que aquesta espècie és alógama totes presenten cert grau de compatibilitat, per facilitar la pol·linització creuada; l'insecte entra en la flor de cap per amunt, és a dir, en posició invertida, frega la cara receptiva de l'estigma deixant els granets de pol·len que porta adherits; quan surt de la flor, arrotlla la solapa que forma un dels lòbuls estigmàtics, on es troben les anteres, el que impedeix fregar-se amb la cara receptiva de l'estigma i facilita el contacte amb els grans de pol·len de la flor per esser transportats a altres plantes.

          Etimologia: Pinguicula, del llatí medieval pinguicula herba; neolat. pinguicula, ae, el greixet, de pinguĭcŭlus, a, um. adj. dimin. de pinguis, gordet, també diminutiu de greix, amb parentiu amb el castellà pringue, pringoso, del llatí pinguis, e. (Compara amb el gr. pachýs). Adj. gord, ben alimentat. Me pinguen et nitidum... vises. Em veuràs gord i llustrós; pinguis hostia, Virg., víctima ben encebada. // Greixós, seginós. Pingue olivum, Ov., oli gras. El nom ve, evidentment, degut a la glandulositat característica de les fulles que produeixen gotetes de mucílag i que li val per alimentar-se de petits artròpodes.
          Etimologia: dertosensis, del llatí dertosensis, e. Propiament dertosenc, tortosí, de Tortosa o rodalies, del llatí Dertosa, ae. tret d'un pre-romà Dertosa, documentat en monedes i en inscripcions visigòtiques. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.