Flora tòxica: Datura stramonium

      L'estramoni és una planta molt tòxica que se sol trobar amb facilitat si és casualment i que difícilment se la troba quan se busca, surt aquí i allà i no mai saps si tindràs sort en la recerca, si és que la busques per alguna cosa, clar. Com que té certes propietats terapèutiques s'ha fet servir durant molt de temps per les persones asmàtiques per alleujar el seus símptomes, en forma de cigarrets i barrejat amb belladona i tusílag. Però el millor és no tocar la planta perquè té molta concentració de hiosciamina, un alcaloide potentíssim que mata amb dosis molt petites; diuen que unes poques llavors són suficients per matar un adult.

      Aquesta planta està en la desembocadura del riu Sénia, on els aqüífers alimenten el riu fins i tot en temporada seca; a la plana del vessant del Montsià que dóna a la mar hi ha molt de cultiu variat, així que la contaminació per adobs nitrogenats és patent, com es pot veure al riu mateix i també en les dimensions extraordinàries de les fulles d'estramoni, a més aquests adobs fan que la concentració d'alcaloides sigue encara més alta, també les insuficiències en el tractamemt d'aigües residuals, les mancances en el sanejament relacionades amb les fosses sèptiques de les cases de la zona, abocaments descontrolats, estracció d'àrids i altres factors contaminants.

      No pareix que Dioscòrides ni altres tratadistes de l'antiguitat coneguessin la planta, això fa pensar que no es trobava pel Mediterrani en aquells temps. Segons el més probable se la creu originària del Mar Caspi i d'altres països asiàtics, però no està del tot clar, perquè altres autors la suposen vinguda d'Amèrica; Juli S. Storni diu així en el seu 'Hortus guaranensis', pàg. 257 (1944): 'Molt s'ha discutit sobre si aquesta planta existia o no en Amèrica abans del descubriment, però s'ha discutit en va, perquè quan van arribar els espanyols l'havia per tots els llocs en forma silvestre, feta completament al medi ambient geogràfic per les terres del nou món'. Segons el mateix autor, en llèngua guaraní es diu yua aqué, compost de yu, espina, espinós, a, fruit, organisme o entitat orgànica, ha, fer, i qué, dormir; és a dir, planta de fruit espinós que fa dormir. També Fournier ('Plantes medicinals', tom III, pàg. 455, 1948), diu que procedeix de Mèxic, que va ser introduïda en espanya en 1577 i que des d'aqui va passar als jardins botànics d'Itàlia i Austria. Bé, hi han versions diverses...

      Pel que fa a l'etimologia de Datura stramonium, Datura ve, segons el més probable, del sànscrit d'hustura i del indú dhât, que donava nom a les plantes utilitzades per les bandes de lladres i assassins del país per a everinar a la població, però aquesta etimologia està sense contrastar. Pel que fa a l'etimologia de stramonium, hem de fiar-nos de nou del nostre amic Joan Coromines que diu que ve del ll. modern botànic stramonium, i que probablement es derivà del català antic estremonia 'astrologia, màgia' (deformació d'astronomia) a causa dels efectes narcòtics de l'estramoni. Primera documentació i testimoni més antic conegut en qualsevol llengua és d'Ausiàs c.1450. CXXXVIII, 305:

Quan hi pens, de mi renec,
del que·n passi en secret
e publich lo que·n he fet
-gents ne fan lo testimoni-
bo seria estremoni
per tancar l'ull dels vehents;
yo vull dir mal de les gents.

      Si aquest escrit és del 1450, contradiu totes les versions que diuen que l'estramoni venia d'Amèrica. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

Fauna verinosa: Escurçó ibèric

      Si aneu pels Ports, no vos serà fàcil veure un escurçó, però si el veieu més us val deixar-lo tranquil per si de cas les dites populars com ara 'Pic d'escurçó, pic d'estremunció' tenen alguna cosa de veritat. El cas és que no es deixen veure i resulta realment extraordinari topetar-te amb un, ja que és una espècie de la que queden pocs exemplars; parlem de la serp més amenaçada de Catalunya i que només es troba en àrees reduïdes i fragmentades. Pos tot i aquest estatus de vulnerable, pareix ser l'únic rèptil no protegit a Catalunya, coses de ser verinós.
      La presència de Vipera latasti, que així l'anomenen els erudits, pareix estar lligada a calcàries i dolomies del Cretaci i Juràssic; aquesta preferència pels terrenys rocosos podria ser deguda a la major abundància natural de refugis del terreny càrstic i la menor presència humana en zones abruptes i pedregoses. De fet aquest escurçó, observat al mes de juny per l'amic Manel Llarch, propietari de les imatges, i jo mateix, estava a la solana en una zona de malea poc transitada, pedregosa i de pocs arbres; alguns d'els números necessaris per intentar l'observació de Vipera latasti. Malgrat que diuen que no solen ser grans, aquest escurçó mesurava molt sobrat els 60 cm, poca broma amb el masclet.

      Personalment, ni coneixo ni he sentit mai cap historia de mossegada d'escurçó a una persona, per això m'he documentat per altres vies a veure que podia aportar de clar, i finalment he trobat algun cas amb cert interès.

      Xavier Parellada i Viladoms en 'Aproximació a l’estatus de l’escurçó ibèric (Vipera latasti) al Garraf', explica un parell de casos que val la pena replicar: 'Les úniques referències a accidents que havíem sentit vint anys enrere per part de gent gran, majoritàriament ja desapareguda, procedien del començament de segle, quan encara es treballava i es dormia al bosc, i són difícils d’avaluar per manca de seguiment posterior. Als anys vint, al raval de la Barceloneta de Begues es parlava d’un llenyataire que va ser mossegat quan collia de terra un feix de llenya i que, per evitar mals pitjors, tot seguit amb la destral es va tallar el dit mossegat'. 

      Xavier Parellada i Viladoms també fa una transcripció d'un cas mortal de mossegada: «Un Dijous Sant, cap a l’any 1957-1958, estaven recollint fulles de palma (margalló) a la Lloreda (Olivella), quan a un d’ells li va sortir una serp. La va subjectar amb l’eina i va avisar el Tio Gori, el Manyes, al qual li agradava agafarles. Aquest la va agafar sense fixar-s’hi i va ser mossegat al braç, exclamant tot seguit: “M’has mort, és un escurçó!”. Van baixar a Can Suriol i, sense telèfon ni cotxes, no va quedar més remei que anar-ne a buscar un –amb bicicleta a Sant Pere de Ribes. Així, amb el camió que repartia la llet, van recollir el ferit i el van dur cap a l’hospital, però a Sant Pere de Ribes es van trobar amb la processó que no els deixava passar. Finalment, avisant el capellà que era qüestió de vida o mort, van fer-los-hi pas i, sis hores després de la mossegada, van arribar a l’hospital. Allà li van injectar la vacuna i va millorar, però vuit dies després ja era mort.»

      Pel que fa a l'etimologia d'escurçó, diu Coromines així: 'serp curta i molt verinosa, mot germà de l'It. dial. scorzone id., i de mots d'altres lengües romàniques. Del ll. vg. excurtione, variant del ll. tardà curtio, onis, escurçó, derivat de curtus, curt, al costat del qual el llatí vulgar tingué la variant excurtus, denominació que al·ludia a l'escassa llargada de l'escurçó.'
      D'altra banda, l'etimologia de Vipera latasti, és una mica fosca al meu entendre, Vīpĕră, æ. (ve de vivus i pario). f. Cic., Plin., Virg. Escurçó, In situ viperam habere, Cic., donar calor a un escurçó al seu pit; tu viperam sub ala metricas (prov), Petr., tu cries un escurçó sota l'aixella: en el teu si alimentes el teu propi mal. Vīvus, a, um. (de vivo). Adj. Viu, vivent, que té vida, animat. Devorare aliquem vivum, Phædr., menjar-se a un viu. Vīvo, is, ĕre, vixi, victum. (del gr. bióō). v. intr. Viure, tindre vida, existir. Vitam dura vivere, Ter., viure una vida dura; amici, dum vivimos, vivamus, Inscr., amics, mentre la vida ens duri, gaudim. Pǎrĭo, is, ĕre, pĕpĕri, partum (part. de fut. părĭtǔrus). (d'origen fosc). v. tr. i intr. Parir, donar a llum, produir. Parere ova Cic., pondre ous; ut trimæ pariant, Varr., per tal de que  (les vaques) parisquen als tres anys. Tot plegat Vipera és l'haplologia de l'antic '(serpens) vivipera', que vol dir: serp que neix viva, com es pot entendre de tota l'etimologia proposada. Però pel que fa a latasti, cap referència per cap lloc. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

Hàbitats prioritaris: Pinars de Pi negral endèmic

Pinus nigra per la pujada a les Faixes Tancades per l'escaleta.

Escorça de pi negral

      Les pinedes mediterrànies de les muntanyes mitjanes i altes, estan dominades per varietats locals i subespècies de pi negral europeu, Pinus nigra, preferentment sobre sòl calcari. La determinació de les subespècies no està gens clara; per la nostra zona predomina quasi en exclusiva Pinus nigra subsp. salzmannii, d'escorça platejada, que pareix encaixar amb Pinus nigra var. latisquama descrita per Willkomm a finals del XIX, i com indica el seu nom, té les escates grans i platejades a l'escorça. El mateix autor va descriure una tercera varietat el Pinus nigra var. angustisquama, de fulles i pinyes menudes a més d'escates petites.
      El pi negral és un bon indicador de sòls calcaris i sustitueix amb èxit el pi roig, Pinus sylvestris, en condicions xèriques importants. Pareix que en temps passats la delimitació de les tres subespècies estava ben marcada, però les pràctiques d'aprofitament de recursos al bosc i la reforestació han diluït aquests subtils límits. La pinassa es desenvolupa el condicions i altituds variades, depenent de factors com la insolació, temperatura i substrat.

La pinassa o pi negral pot adoptar formes capritxoses

Bosquet de Pinassa a la pujada a l'Airosa des del Racó d'en Marc

      Finalment, la pinassa es troba molt afectada pel vesc, planta lorantàcia de l'espècie Viscum album, un paràsit molt potent que provoca seriosos danys en els exemplars vells. El pi negral també està exposat amb molta freqüència als atacs de la processionària del pi, oruga de diferents espècies de lepidòpters del gènere Thaumatopoea, molt destructores, el seu nom deriva del llatí processio ‘processó’, pel costum que tenen aquests insectes d'anar un darrera l'altre formant llargues files.

Formacions de Pinus nigra a la pujada a l'Airosa des del Racó d'en Marc

      La normativa sobre reforestacions prohibeix la plantació d'espècies no natives de qualsevol arbre forestal en hàbitats naturals. I cap de les gran àrees forestals de pinars està encara protegida, a excepció de fragments de microreserva de flora aïllats.

Els Ports, panoràmica

      Etimologia: Pinus, del llatí Pīnus, i. (d'or. fosc). f. Virg., Plin., Pi (arbre). // (fig.) Pinus flagrans, Virg., tea, torxa encesa. //  Vig., Hor. Nau, vaixell. Quos Mincius infesta ducebat in œcora pinu, Virg., a quins el Minci portava al mar en nau enemiga. // Luc., Remo. // Stat. Lanza. Una duo corpora pinu... ferit, Stat., amb una mateixa llança fereix dos cossos... // Ov. Corona de pi. // Juv. Pinar, pineda.
      Etimologia: nigra, del llatí níger, -gra, -grum, negre, perquè la copa és més fosca que la resta de pins, en contraposició a pi blanc, Pinus halepensis. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

Tallarol de cap negre

Sylvia atricapilla

     Aquest ocell mascle és una Sylvia atricapilla, altrament dit Tallarol de cap negre i també Tallarol de casquet, que pels noms comuns es pot triar com dir-ho.
     En una de les excursions que solc fer als Ports, em vaig trobar al mig de la pista aquest Tallarol de cap negre que no podia ni volar, tenia bona aparença, com podeu vore, però estava immòbil i a perill de ser xafat per qualsevol vehicle. És per això que el vaig treure del camí i el vaig documentar; en estat normal, el pobre ocell no s'hagués deixat fer fotos tant fàcilment, ja que es desplaça amb molta rapidesa per les branques mentres canta.
     Per a molta gent, el variat i sonor piular del Tallarol, és un dels cants més bonics de l'estiu. Al igual que la resta d'espècies de tallarols, és un ocell migratori, però de vegades por quedar-se a passar l'hivern si el clima es benèvol, com per la nostra zona.

Mascle de Tallarol de cap negre

     Pel que fa a l'etimologia de Tallarol, hi ha una paraula relacionada en català, ja en desús, que és Tallol; segons Joan Coromines, 'es degué dir de la partió del pèl, d'on adjetivat: "porc tallol: el porc que té el pèl partit a cada part de l'espinada" (Vic, DAg.)'. Tant Tallarol com tallol derivades de Tallar, del ll. vg. Taleare 'tallar', 'estellar, partir', derivat del ll. Talĕa 'rebrot', 'esqueix o tany que es trasplanta'. Segurament per la diferència de color del cap amb el cos, com un tall de color, una partició, com si portés un casquet.

Sylvia atricapilla

     Etimologia: Sylvia atricapilla, Sylvia nimfa de Diana; deessa de les selves, Ov., dea silvarum. En la mitologia grega les nimfes són qualsevol de les deïtats del bosc, dites amb diversos noms. Són representacions de les forces de la natura que presideixen el creixement i la fecunditat.
     Etimologia: atricapilla, del ll. Ātrĭcăpillus, a, um. (d'ater i capillus), adj. Gloss. Que té negre el cabell. Ǎter, tra, trum. (d'origen fosc). Adj. Cic., Hor., Vir., Negre mat, negre, fosc, ennegrit, sense llum. Alba et atra discernere, Cic., distingir el blanc del negre; ater capillus, Ov., cabell negre; atrum vulnus, Sil., ferida de la que raja sang negra, i molts exemples més. Căpillus, i. (de căput o pot ser la contracció de căput i pĭlus). m. Cæs., Nep., Plin., Front., Varr., Cic. Cabell, cabellera. Tondere capillum, Plin., tallar-se els cabells; erant illi compti capilli, Cic., tenien ben pentinats els cabells, i més exemples. Căput, ĭtis. (d'origen incert). n. El cap (ja sigue d'home o d'animal), nec pedes nec caput, Cic., sense peus ni cap; i més. Pĭlus, i. (d'origen fosc). m. Cic., pel, cabell. Pilo contrario, Plin., a contrapèl; pili oculorum, Plin., les pestanyes; i més. Així que, tornant a atricapilla, és pròpiament, que té negre el cabell, el cap o les plomes del cap en aquest cas. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

La flor dels déus: els clavellets, Dianthus broteri

          Els clavellets, Dianthus broteri, tenen una gran sinonímia i innumerables noms que corresponen a altres tantes varietats del clavell i la clavellina; en gallec per exemple se sol dir clavelinha, que com en castellà, s'acostuma a donar als clavells silvestres o bé als conreats que conserven la flor simple. En català també es diu clavell, claveller, clavellet, clavellina, clavellinera i clavell de bosc o clavell de pastor. 

          Però de l'humil clavellet silvestre, tal com el trobem al camp, fins al clavell ornamental o clavell reventó hi ha un abisme. Els clavellets silvestres, van ser transformats pels hortolans floristes que van treballar infinits mestissos, formes que van cebar fins rebentar, desbordants de matèria floral, com les trobem ara a les floristeries amb funció ornamental, normalment per portar als difunts, íntimament relacionat amb el seu nom Dianthus, que vol dir propiament, la flor dels déus. 

          Destil·lant les flors, surt un col·liri finíssim i d'aigua nítida, Moreira en el seu Folklore Tortosí dóna més detalls en relació a aquest punt: 'No s'ha de fer servir una clavellina qualsevol, a de ser una clavellina que es posa a terra perquè arreli, la nit de Sant Joan. Un altre petit detall ens alliçona de la manera d'operar; no cal destil·lar la planta, sinó preparar una tisana, o altrament dit te, amb les flors de la singular clavellina. I, per tant, tampoc és necessari rentar-se els ulls amb ella, sinó endolcir-la i beure-la (Moreira, 1934). Segons es pot entendre, la tisana no tenia gaire efecte aplicada als ulls directament. No hi ha cap referència de la planta al Dioscòrides ni posteriorment, fins fa poc, la qual cosa fa pensar que la planta no té massa principis actius.

          Etimologia: Dianthus, diántus m. síncopa lineana del grec diósanthos m. en Teofrast, un clavell conreat no olorós. Del grec Zeús, Diós, que és Déu i del grec ánthos n. flor, pròpiament la 'flor dels déus'.

          Etimologia Broteri, Brotérous, oi m. Félix da Silva d'Avellar (de sobrenom) Brotero (1744-1828), nascut en Santo Antāo do Tojal (Estremadura, Portugal), catedràtic i director del jardí botànic de la Universitat de Coimbra des de 1791 i dorector del Reial Jardí Botànic d'Ajuda (Lisboa) des de 1811.

Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Orquídies: el barreret o flor caputxina

          Passejant pel camp ara, hi ha una orquídia que és fàcil de trobar, perquè és molt freqüent i visible per la seva espectacularitat quan està florida. El barreret o flor caputxina, Anacamptis pyramidalis desenvolupa a la part de dalt del peduncle, una inflorescència cònica amb quantitat de floretes de color roseta i que destaca molt als prats i les garrigues, és molt comuna al Montsià a les zones assolellades. Aquestes fotos son preses al Mas de Comú fa pocs dies i encara es pot trobar la flor a les zones una mica més altes que fa més fresqueta.

          La intensitat del color de les flors varia notablement, inclús en la mateixa població, anant del rosa claret al púrpura intens. Determinades plantes amb les tijes més curtetes i la flor quasi blanca, se la classifica com una subespècie dita Anacamptis pyramidalis var. brachystachys, però jo no la tinc vista per cap lloc de la nostra zona.

          Etimologia: Anacamptis, de anacamptis, idis. i aquests del llatí ănăcamptŏs, ōn. adj. Capel. tornat del revés, f. del grec anacámptō, format per ana, esquena, part de darrera i kamptein, que és doblegar, torçar; pròpiament, doblegar o torçar del revés; segons el més probable, és perquè el retinacle del polini en l'antera està lateralment corbat en forma subcilíndrica o una altra cosa que se m'escapa.

          Etimologia: pyramidalis, de pyramidalis, e. del llatí pyramis, adj. Boeth. és un neolatinisme que vol dir piramidal, de forma de piràmide, aquest del grec pyramís, ídos f. Cic., Plin., Mart.; en llatí pyramis, idis f.; amb el sufix alis, ale, que vol indicar relació, en l'Anacamptis pyramidalis, per la forma de la inflorescència, en forma piramidal. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Fòssils de la nostra zona: Homoeorhynchia meridionalis

          Aquest fòssil, trobat a les muntanyes d'Alfara de Carles, als Ports de Tortosa-Beseit, és un Braquiòpode de la família dels Rhynchonellidae. Els braquiòpodes, són animals marins que no formen colònies, viuen fixats al substrat i posseeixen una petxina formada per dos valves, una dorsal i l'altra ventral, que no són iguals; la ventral altrament dita major, sol ser més llarga i més voltada que la dorsal o menor, a cadascuna d'elles es distingeixen la vora anterior o frontal, les laterals i la posterior, a més de l'àpex constituït per la part més antiga de la valva i situat sempre més prop de la vora posterior que de l'anterior, té també dos braços tentaculars, situats a dreta i esquerra de la boca i generalment enrotllats en espiral.
          L'etimologia de braquiòpode ve del grec brachion, braç, y de pous, podós, peu, perquè es fixa al substrat amb un peu i te dos braços, que és tot el que s'aprecia de l'animalet.

          Els braquiòpodes van ser summament nombrosos en les eres antigues; apareixen ja en la formació cambriana, són abundantíssims en la silúrica i el la devónica, disminuint a la carbonífera i en el permià i augmenten de nou en la juràssica, per disminuir una altra vegada al final de la cretàcica i quedar reduïts a la terciària, si fa no fa, als avui vivents.
          Per a la seva classificació es té principalment en compte, l'absència o presència de xarnera, l'esquelet dels braços tentaculars i les impressions dels músculs a l'interior de la petxina.

          Antigament s'havien inclòs els braquiòpodes entre els mol.luscs, per tenir, com molts d'ells una petxina bivalva; la semblança entre les dues petxines, però, no és més que aparent, en els mol.luscs bivalves hi ha dos valves laterals i el dels braquiòpodes hi una dorsal i una altra ventral, a part de l'organització de l'animal que és, en un i altre grup, completament diferent.

          Cal destacar la gran quantitat que es poden trobar als Ports, normalment on es troba un hi ha molts més. L'espècie Homoeorhynchia meridionalis, té una gran dispersió i sol estar associada al Juràssic fa o no fa. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

L'herba del Centaure, Centaurium erythraea

          Aquesta temporada és quan més floretes es troben al camp, a la serreta de Godall hi ha zones que han deixat d'estar conreades i que no tenen arbres ni arbusts grans, així que són bons llocs per a que creixin herbes de port baix de cicle anual o bianual, quan es donen condicions favorables hi ha rogles molt grans i colorits d'espècies que es barallen pel lloc. L'herba centaura o pericó vermell és una de les que quan troba un lloc adequat creix en molta quantitat, té les flors roses i més rarament blanques i disposades en cimes corimbiformes.

          Dioscórides tracta d'aquesta herba centaura al capítol 7 del llibre II, i la considera útil per soldar les ferides i netejar les llagues. Andrés de Laguna afegeix el següent comentari: "La centaurea es diu vulgarment fel terrae, que vol dir fel de la terra, pel seu excessiu amargor... té la gran virtut de dessecar les nafres i soldar les fresques ferides... la seva cocció torna els cabells rossos com fils d'or, d'aquest efecte es deia biondella per molts llocs de Itàlia, que és el mateix que rossadora" (que fa ros el cabell).

          Tornant a la curació de ferides referides per Dioscórides i Laguna, existeix un mite que parla de Quiró, a qui anomenen el més just entre els centaures; a aquest centaure benfactor se li atribueix el ser el primer que es va servir de les plantes per curar les malalties, en commemoració d'això s'ha donat el nom de Chironion o Centaurea a una herba, de la qual rail tenia la virtut de desviar les serps, matar-les amb la seva olor acre o fer-les inofensives, aquesta herba és Cantaurium erythraea. El nom de Quiró bé del llatí chiron, a aquest del grec cheiron que és pròpiament mà destra.
          Etimologia: Centaurium, del llatí centaurĭum, ĭi. n. Plin. Centaurïa, æ. (del grec kentaúreia). f. Apul., Isid. Centaurea, centaura (planta). I aquesta de centaurus, i. (del grec kéntauros)., Hor. Centaure, monstre fabulós, meitat home, meitat cavall; especialment Quiró, el més savi i just de tots els centaures.
          Etimologia: erythraea, del grec erythros, el color vermell, pel color de les flors. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Microfauna endèmica de la nostra zona: Pseudoescorpí, Chthonius mahnerti

          Aquest exemplar, trobat a la serreta de Godall, a la part alta de la Torra, és l'espècie del subgènere de major mida de les que es troben per la zona. Tot plegat te una mesura de cap a cua de no més de 2 mm. Com és un caçador, les peces que caça són de la seva mida, com colèmbols, àcars molt menuts i microinsectes. 

          L'espècie presenta accentuats caràcters troglobiomorfs, és a dir viu a les fosques, al subsòl  i a les coves, per això no te ulls, el que fa pensar en una bona adaptació a medi subterrani. Com podreu comprendre, és molt difícil de veure i de trobar, per la mida i per l'hàbitat.

          Aquest Chthonius mahnerti deu pertànyer al subgènere Ephippiochthonius que és el que es troba al medi subterrani superficial, ja que algunes espècies han colonitzat el medi hipogeu, el que ha donat lloc a diversos endemismes, com aquest.

          Com tots els troglobis, de presència reduïda, endèmica i restringida a alguna cavitat o a rogles del subsòl, el seu estat de conservació és vulnerable. No hi ha cap dada sobre el volum de poblacions i és summament difícil mesurar l'extensió de la superfície que colonitza, la seva supervivència està subjecta a que es mantinguin les constants físiques al macís càrstic .

          Etimologia: Chthonius del llatí chthŏnĭus, ĭi. n. pr. m. Ov. Nom d'un centaure. // Stat. Nom d'un guerrer. Aquesta és tota la informació que he localitzat. Però si té relació amb centaure és perquè en mitologia, són figures quimèriques caçadores. En quan a l'etimologia de centaure, uns diuen que ve de gr. centein, caçador i taurus, bou, altres diuen que del gr. centein, caçador i auros, llebre, coincidint amb els monuments figurats, que representen als centaures com un poble de caçadors. D'altra banda no hi ha cap referència respecte a l'etimologia de mahnerti, és de suposar que serà el nom del que va nomenar o descubrir el bitxet.

          Etimologia: Ephippiochthonius, de ĕphippĭum, ĭi. (del gr. ephíppion). n. Cic. Cæs. Humus, capa superior del sòl. Capa fina superior d'alguna cosa, mantellina. Equites ephippiati, Cæs., soldats de cavalleria muntats sobre mantellines i no sobre la cadira.

          Etimologia: Pseudoescorpí, del gr. pseúdos, derivat de pseúdein, enganyar. adj. amb la significació pròpia de fals, fingit. I de scorpĭo, ŏnis. (del gr. skorpios). m. Plin. Escorpió, insecte verinós. // Isid. Instrument en el que es castigava als delinqüents, format per una vara nuosa, armada de puntes de ferro. Per tant, pseudoescorpí és amb fingida aparença d'escorpí. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Orquídies: Curraià vermell i Curraià blanc

          Ara mateix estem en plena temporada d'orquídies, si sortiu al camp no tardareu ni cinc minuts en començar a vore diverses espècies que habiten la nostra zona, sobre tot al Montsià, però també a la serreta de Godall i als Ports, on potser hi ha més de vint espècies, com les muntanyes tenen molta alçada, es pot trobar la mateixa espècie tota florida a la part baixa i no més les fulles basals a la part alta.
          Aquí vos porto dos espècies emparentades, de fet son del mateix gènere, la Cephalanthera rubra (Curraià vermell) i la Cephalanthera longifolia (Curraià blanc), estan trobades al mateix bosc de Pinassa, per una sendera que puja a la Font del Paradís, en excursió curteta i fàcil, des de l'àrea de lleure de la Vall.   

          Diu Joan Coromines al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, que Curraià és nom d'una orquídia segons DFa,: Pot ser del nom del poblet de Correà prop de Cardona? (cf. E.T.C. I, 235; Aebisquer, Ét. de Top. Cat., 84). Això és tota referència trobada de l'etimologia de Curraià.

          Etimologia: Cephalanthera de Cephalanthera, -ae f. del gr. kephalē, -ês f. cap, en forma de cap, etc., en llatí cephăllæum, i. (del gr. kephálaion). n. Lucil. El cap. I del llatí anthera, -ae, f. remei compost per flors. // bot. anthera del gr. anthēros, -á, -ón, això és florit, del gr. ánthos, -ous, n. flor. Segons L. C.M. Richard per la forma de l'antera ± redona. També anthēra, æ. (del gr. anthērá). f. Plin., Cels., C.-Aur. Medicament preparat a base de flors per a curar les úlceres de la boca.

          Etimologia: rubra de Rŭbĕr, bra, brum. (de l'arrel ru- com rufus, etc.). adj. Lucr., Hor., Virg., Ov., vermell, ros, colorit, encès. Rivos rubro sanguini inficere, Hor., tenyir les aigües dels rius amb roja sang; ruber panus cruore, Hor., tela roja de sang; quos aurora suis rubra colorat equis, Prop., a qui l'encesa aurora coloreix amb els rajos que llancen els seus cavalls; sol prœcipitem oceani rubro lavit œquore currum, Virg., el sol precipita el seu carro en les vermelles ones de l'oceà. // Leges rubræ, Juv., Lleis compreses baix un títol que s'escrivia amb tinta vermella. // Rubra canicula, Hor., ardorosa canícula... Així més. I és pel color de les flors rosàcies o porpres.

---------------------------------

          Etimologia: longifolia del llatí longifolius, -a, -um, de fulles llargues, del llatí longi-, longus, a, um. adj. llarg, extens, gran, vast. Longum spatium, Cæs., llarg espai; longus septem pedes, Plin., de set peus de llarg; longæ hastœ, Virg. Piques llargues; longus pedum sex, Col., de sis peus de llarg; pede longior quam quisquam longissimus, Cic., més alt d'un peu que l'home més alt;  longus olympus, Virg., la immensitat del cel; Rhenus longo spatio citatus fertur, Cæs., el Rin corre amb veloç curs una llarga extensió. // (fig.) Longas regibus esse manus, Ov., que els reis tenen les mans llargues: són poderosos. // Parlant de persones, longus an brevis, formosus an deformis sit, Cic., si la persona és alta o baixa, bella o lletja. // Longissima epsitola, Cic., una carta interminable; mesis quadraginta quinque longus, Cic., mes de quaranta-cinc dies. // Nihil opus est exmplis id facere longius, Cic., no és necessari allargar això amb exemples; nolo esse longus, Cic., vull abreujar, no vull estendre'm massa. I -folia del llatí folium, ĭi. (del gr. phýllon). n. Cic. Fulla dels arbres i les plantes; fullatge. // (prov.) Pluma et folio facilius moveri, Cic., ser més lleuger que una ploma i una fulla (ser molt voluble). // Virg. Fulla de palmera en la que la Sibila escrivia els seus oracles. // Macr. Fulla de paper. // Vitr., Fulla d'acant (en el capitell corinti). Com ja s'ha dit, de fulles llargues. Vos deixo també els apunts del quadern de camp que vaig prendre fat temps. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Flora tòxica: Atropa belladonna

          Avui mateix, als Ports, he trobat Atropa belladonna tota florida i exuberant. És una planta molt tòxica i s'ha fet servir de manera poc ortodoxa durant tota la vida; al període medieval estava molt estesa. Una notable virtut del tabac bord i dels seus alcaloides consisteix en la paralització dels nervis de la faringe, els quals determinen l'acte reflex de la deglució. En altres temps, quan les grans menjades col·lectives i banquets dels magnats, si algun comensal menjava més del compte o molestava, se li propinava una petita quantitat de certa part de la planta del tabac bord, dissimulada a les viandes, la qual, impossibilitant la deglució, provocava sempre la retirada del gorrer. I és que els alcaloides principals actuen sobre el sistema nerviós vegetatiu i paralitzen la seva activitat, de vegades de manera espectacular, com el fenomen de la midriasi, que consisteix amb la dilatació anormal de la nineta de l'ull, al propi temps que l'iris queda immobilitzat. Tot això ho narra genialment Pío Font Quer al seu famós volum de "Plantas medicinales, El Dioscórides renovado".

          Etimologia: Atropa, del gr. atropos, nom d'una de les parques. I atropos del heb. tasab, tallar, o del gr. a priv., i trepein, canviar. Mit. una de les tres Parques o Moires, divinitats que en la mitologia grega influïen directament en la vida humana. Atropos tenia l'encàrrec de tallar el fil de l'existència, presidia el naixement, semblant-se en això a Afrodita Urania i a Ilya, i simbolitzava el destí. Se la representa com una matrona d'edat avançada vestida de dol i amb un llibre en el qual està escrit el destí fatal de cada ser, o bé amb varis cabdells i unes tisores. De les epopeies homèriques es desprèn la imatge d'una trinitat amb doble genealogia: segons una, les tres moires serien filles de Zeus i Temis, i per tant germanes de les hores; segons una altra, són filles de Nicte, la Nit, i pertanyien per tant a la generació preolímpica. Representades com a tres velles que filen. Cloto, la que fila, Laquesis, la sort i Àtropo, la inflexible, medeixen la vida de cada esser humà des del naixement fins la mort, amb ajuda d'un simbòlic fil de llana que la primera fila, la segona debana i la tercera talla arribada l'hora. Bé, de tot el que s'ha dit, es pot deduir que aquesta planta és molt tòxica i perillosa, provoca la mort si ingereixes el fruit o fulles en poca quantitat.

          Etimologia: Belladonna, de l'italià bella donna, mateix significat, i ve de l'ús que feien les dones de l'antiguitat, probablement comencessin les romanes, que en aplicar el suc de les fulles en forma de col·liri, dilatava les pupil·les fent-les més atractives estèticament. Altres diuen que el fruit, que té un suc vermell-violaci, es feia servir com a cosmètic des de molt antic, i que per això és "bella donna". Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.