Memorial 2012 Roberto Cabrejas, Andoain

Vista de Tolosa, riu Oria i el mercat a la vista

En plena marxa

Part alta del recorregut

Foto de grup

Vincent el basc donant explicacions del recorregut

Baixant les mil escales

Tram final de la marxa prop d'Andoain

      Andoain recorda Roberto Cabrejas amb una marxa que surt des de Tolosa fins Andoain dissabte 22 de setembre de 2012 i un dinar de germanor.
      La marxa és en memòria del que va ser plusmarquista i campió d'Espanya durant diversos anys en la disciplina de salt d'alçada i que va morir el 2001 als 48 anys d'edat.
      Roberto Cabrejas va néixer el 1952 i es va establir sent molt jove a Andoain, lloc on va iniciar la seva trajectòria atlètica. Amb 24 anys, Cabrejas es va proclamar campió d'Espanya de decatló i salt d'alçada. A partir d'aquest moment, es va convertir en una figura assídua al podi dels campionats nacionals. Nou campionats d'Espanya (cinc a l'aire lliure i quatre més en pista coberta) aconseguits en salt d'alçada entre els anys 1977 i 1988 defensant els colors del Tolosa CF. La seva plusmarca personal va ser de 2,26 metres i va arribar a competir en les Olimpíades de Moscou de 1980.
      Un cop retirat va traslladar la seva residència a Barcelona i va passar a formar part del comitè tècnic de salts de la Federació Catalana d'Atletisme.

Flora tòxica: Datura stramonium

      L'estramoni és una planta molt tòxica que se sol trobar amb facilitat si és casualment i que difícilment se la troba quan se busca, surt aquí i allà i no mai saps si tindràs sort en la recerca, si és que la busques per alguna cosa, clar. Com que té certes propietats terapèutiques s'ha fet servir durant molt de temps per les persones asmàtiques per alleujar el seus símptomes, en forma de cigarrets i barrejat amb belladona i tusílag. Però el millor és no tocar la planta perquè té molta concentració de hiosciamina, un alcaloide potentíssim que mata amb dosis molt petites; diuen que unes poques llavors són suficients per matar un adult.

      Aquesta planta està en la desembocadura del riu Sénia, on els aqüífers alimenten el riu fins i tot en temporada seca; a la plana del vessant del Montsià que dóna a la mar hi ha molt de cultiu variat, així que la contaminació per adobs nitrogenats és patent, com es pot veure al riu mateix i també en les dimensions extraordinàries de les fulles d'estramoni, a més aquests adobs fan que la concentració d'alcaloides sigue encara més alta, també les insuficiències en el tractamemt d'aigües residuals, les mancances en el sanejament relacionades amb les fosses sèptiques de les cases de la zona, abocaments descontrolats, estracció d'àrids i altres factors contaminants.

      No pareix que Dioscòrides ni altres tratadistes de l'antiguitat coneguessin la planta, això fa pensar que no es trobava pel Mediterrani en aquells temps. Segons el més probable se la creu originària del Mar Caspi i d'altres països asiàtics, però no està del tot clar, perquè altres autors la suposen vinguda d'Amèrica; Juli S. Storni diu així en el seu 'Hortus guaranensis', pàg. 257 (1944): 'Molt s'ha discutit sobre si aquesta planta existia o no en Amèrica abans del descubriment, però s'ha discutit en va, perquè quan van arribar els espanyols l'havia per tots els llocs en forma silvestre, feta completament al medi ambient geogràfic per les terres del nou món'. Segons el mateix autor, en llèngua guaraní es diu yua aqué, compost de yu, espina, espinós, a, fruit, organisme o entitat orgànica, ha, fer, i qué, dormir; és a dir, planta de fruit espinós que fa dormir. També Fournier ('Plantes medicinals', tom III, pàg. 455, 1948), diu que procedeix de Mèxic, que va ser introduïda en espanya en 1577 i que des d'aqui va passar als jardins botànics d'Itàlia i Austria. Bé, hi han versions diverses...

      Pel que fa a l'etimologia de Datura stramonium, Datura ve, segons el més probable, del sànscrit d'hustura i del indú dhât, que donava nom a les plantes utilitzades per les bandes de lladres i assassins del país per a everinar a la població, però aquesta etimologia està sense contrastar. Pel que fa a l'etimologia de stramonium, hem de fiar-nos de nou del nostre amic Joan Coromines que diu que ve del ll. modern botànic stramonium, i que probablement es derivà del català antic estremonia 'astrologia, màgia' (deformació d'astronomia) a causa dels efectes narcòtics de l'estramoni. Primera documentació i testimoni més antic conegut en qualsevol llengua és d'Ausiàs c.1450. CXXXVIII, 305:

Quan hi pens, de mi renec,
del que·n passi en secret
e publich lo que·n he fet
-gents ne fan lo testimoni-
bo seria estremoni
per tancar l'ull dels vehents;
yo vull dir mal de les gents.

      Si aquest escrit és del 1450, contradiu totes les versions que diuen que l'estramoni venia d'Amèrica. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

Arquitectura rural: barraques o casetes de pedra en sec

Embocadura de barraca de llinda simple

          L'àrea geogràfica mediterrània, d'escassa pluviositat i localitzada normalment a la tardor i més abundant a la primavera, predomina el paisatge de secà, i la pedra és la protagonista a la muntanya amb grans extensions de bancals i bancals com a principal constituent geològic del terreny. 

          Per aprofitar les zones de conreu a la muntanya, de vegades els pagesos han de treure les clapes superficials de pedra, remoure i transportar-les fora del conreu, aprofitant-les per a fer marges, dipòsits d'aigua, barraques, bancals, refugis, tanques, comptadors d'animals i molts més enginys d'aprofitament dels recursos. D'aquesta manera el pagès esdevé un autèntic agricultor-constructor i el resultat és un paisatge antropitzat i dominat per l'home.

Vista de barraca de planta quadrada

Vista exterior del sostre acabat amb reble

Vista interior de la volta i la deformació dels anells circulars
que van adaptant-se a la planta quadrada

          Les barraques de pedra en sec són una senya d'identitat de la nostra terra, tanta pedra dóna com a resultat el seu aprofitament, els pagesos han desenvolupat un domini del treball de la pedra que es tradueix en construccions de barraques com les que veieu a les fotos, dos exemples d'arquitectura de pedra en sec. 

          Les barraques són construccions de pedra en sec sense cap tipus de tractament a la pedra, estan construïdes sobre una ampla paret circular, quadrada o rectangular, puja la paret una alçada d'un metre a dos, fins que comença a reduir-se en cúpula cònica o parabòlica per aproximació successiva de pedres planes molt ben encaixades i que fan filades de perímetre decreixent fins tancar la cúpula amb una pedra clau. Cada filada de pedres es sustenta per ella mateixa fent-se forta per compressió simple i no cal cap tipus de bastida per la seva construcció. El sistema de construcció és tant sòlid que hi ha molt poques barraques assolades o parcialment caigudes. 

Apunts i esquemes de les barraques exposades amb mides

Barraca de planta quadrada integrada al marge, utilitzant-lo com a paret

Embocadura de barraca de llindar simple curta

Vista interior de l'arrencada de la volta
des dels murs de planta

Cocó o escudeller de paret

Els dos exemples exposats, són de planta quadrada i és menys abundant que la rodona perquè la seva complexitat constructiva augmenta considerablement pel pas tècnic de la planta quadrada a la cúpula cònica, això es resolt mitjançant la intersecció geomètrica dels anells circulars de la volta i el murs de la planta adaptant-se progressivament.
          L'interior de la barraca es deixa tal qual s'ha construït, amb la pedra vista i sense cap obertura més que la d'entrada, de vegades un cocó o escudeller per tal de guardar coses una mica elevat del sòl i incrustat al mur, algun banc per seure i de vegades una menjadora, també algunes pedres poden fer de foguer.


          La gran dependència de les barraques i la seva adaptació al terreny, fa que adopten formes variadíssimes i també dimensions irregulars. Per construir la barraca fa falta gran quantitat de pedra de diverses mides i formes i estan relacionades directament amb el tipus de conreu existent i les dimensions de la finca.
          Encara es pot trobar, avui en dia, certa tradició de construcció de pedra en sec promoguda per alguns ajuntaments i entitats, darrers continuadors d'un tipus de construcció que es remunta al mateix neolític. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Història Natural: il·lustracions del carbonífer fins a l'Holocè

          El meu amic Adolfo García, reputat i reconegut dibuixant i dels millors il·lustradors del país, m'ha cedit aquestes vinyetes per publicar-les en exclusiva.
          És una petita successió d'imatges que van des del Carbonífer, quan apareixen els primers insectes amb ales i els grans arbres, passant pel Juràssic amb molta quantitat d'oxigen i grans dinosaures, el Cretaci i la seva extinció en massa, el Miocè amb herba per tot arreu i les famílies modernes de mamífers, el mamut llanut, tigre dens de sabre, l'os o el rinoceront llanut, l'Holocè amb la fi de l'era glacial més recent i la conquesta del planeta per l'home com animal dominant i finalment una optimista imatge del bosc en l'actualitat.
          Queda prohibida la reproducció total o parcial d'aquestes imatges perquè tenen la propietat intel·lectual d'Adolfo García i estan cedides en exclusiva a aquest bloc. Original publicat per Eugeni Guzman. © Adolfo García 2011.

Flora tòxica: Atropa belladonna

          Avui mateix, als Ports, he trobat Atropa belladonna tota florida i exuberant. És una planta molt tòxica i s'ha fet servir de manera poc ortodoxa durant tota la vida; al període medieval estava molt estesa. Una notable virtut del tabac bord i dels seus alcaloides consisteix en la paralització dels nervis de la faringe, els quals determinen l'acte reflex de la deglució. En altres temps, quan les grans menjades col·lectives i banquets dels magnats, si algun comensal menjava més del compte o molestava, se li propinava una petita quantitat de certa part de la planta del tabac bord, dissimulada a les viandes, la qual, impossibilitant la deglució, provocava sempre la retirada del gorrer. I és que els alcaloides principals actuen sobre el sistema nerviós vegetatiu i paralitzen la seva activitat, de vegades de manera espectacular, com el fenomen de la midriasi, que consisteix amb la dilatació anormal de la nineta de l'ull, al propi temps que l'iris queda immobilitzat. Tot això ho narra genialment Pío Font Quer al seu famós volum de "Plantas medicinales, El Dioscórides renovado".

          Etimologia: Atropa, del gr. atropos, nom d'una de les parques. I atropos del heb. tasab, tallar, o del gr. a priv., i trepein, canviar. Mit. una de les tres Parques o Moires, divinitats que en la mitologia grega influïen directament en la vida humana. Atropos tenia l'encàrrec de tallar el fil de l'existència, presidia el naixement, semblant-se en això a Afrodita Urania i a Ilya, i simbolitzava el destí. Se la representa com una matrona d'edat avançada vestida de dol i amb un llibre en el qual està escrit el destí fatal de cada ser, o bé amb varis cabdells i unes tisores. De les epopeies homèriques es desprèn la imatge d'una trinitat amb doble genealogia: segons una, les tres moires serien filles de Zeus i Temis, i per tant germanes de les hores; segons una altra, són filles de Nicte, la Nit, i pertanyien per tant a la generació preolímpica. Representades com a tres velles que filen. Cloto, la que fila, Laquesis, la sort i Àtropo, la inflexible, medeixen la vida de cada esser humà des del naixement fins la mort, amb ajuda d'un simbòlic fil de llana que la primera fila, la segona debana i la tercera talla arribada l'hora. Bé, de tot el que s'ha dit, es pot deduir que aquesta planta és molt tòxica i perillosa, provoca la mort si ingereixes el fruit o fulles en poca quantitat.

          Etimologia: Belladonna, de l'italià bella donna, mateix significat, i ve de l'ús que feien les dones de l'antiguitat, probablement comencessin les romanes, que en aplicar el suc de les fulles en forma de col·liri, dilatava les pupil·les fent-les més atractives estèticament. Altres diuen que el fruit, que té un suc vermell-violaci, es feia servir com a cosmètic des de molt antic, i que per això és "bella donna". Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Senderisme interpretatiu; sortida botànica per l'itinerari de la cova d'en Marc

          Amb aquesta primavera plujosa, el mes de maig és una bona temporada per fer sortides a veure floretes, la veritat és que hi han moltes plantes actives amb el seu cicle reproductiu, així que hem pogut complir l'objectiu de determinar moltes plantes. Dalt una Silene sp.

          Arribada del grup de vint persones a la cova d'en Marc, fixeu-vos amb les capritxoses formes de les roques.

          Cephalanthera longifolia, aquesta espècie d'orquídia és molt comuna per la zona. L'altra foto és la petita bassa del racó d'en Marc, és permanent i es troben amfibis com Triturus marmoratus que té molta variació de color.

          Bé, aquesta de baix és l'herba freixurera, Sarcocapnos enneaphylla, que sol sortir a les fisures de les roques, sobre tot extraplomades com les balmes, com és el cas.

         Una vista del racó d'en Marc des del forat de la Vella, aquesta zona dels Ports té un domini molt marcat de la pedra, protagonista a tot arreu, amb formes arrodonides per la meteorització produïda pel temps geològic.

          A les mans de la xica, una branca de Pistacia terebinthus, arbust caducifoli de fulles imparipinnades. L'hemípter no està determinat.

          I aquí, la reina del ball, l'estrella de la jornada; Atropa belladonna, una planta de toxicitat elevada que creix a les ombries i té una olor característica. No és fàcil de trobar perquè hi ha poca i t'has de fixar bé si és que no té flor.

          Vam acabar l'excursió a l'àrea de la Vall, a l'antic viver forestal baix d'un roure valencià, Quercus faginea, arbre caducifoli, macrofaneròfit que presenta marcescència, és a dir, les fulles seques no cauen i romanen a l'arbre durant l'hivern. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Cartutxos abandonats al camp

          Com és patent, els caçadors no tenen per costum recollir tots els cartutxos que disparen, pareix que com que no tenen control social, ni tampoc de les autoritats, es relaxen a l'hora de complir les normes. Aquestes ofensives imatges parlen per sí mateixes; les fotos estan preses a la serreta de Godall, on sembla un lloc de caça a l'espera, és a dir, que s'acoten quiets fins que passa la peça, aquesta és la raó de l'acumulació desproporcionada de cartutxos. Però no vos feu il·lusions, la resta del camp, no està exempta de deixalles diverses dels caçadors, com caixes buides de cartutxos o perdigonades reunides als arbres, tinc fotos a manta. No parlem del besament de plom, no més cal fer una recerca per internet per veure lo bo que és i els beneficis que comporta al medi ambient. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Matança ritual del corder

          Aquesta foto és una escena que vaig trobar al camp, no sé si s'acaba de veure clar què és. És el que pareix, i pareix les restes d'una matança ritual del corder. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Oliveres mil·lenàries al terme d'Ulldecona

          A Ulldecona es troba una de les més grans concentracions d'oliveres mil·lenàries de tota la conca mediterrània, que és el mateix que dir de tot el planeta. Algunes són arbres monumentals, amb més de 2000 anys de vida, ja conreades pels romans. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.