L'aïllament de les poblacions deu tindre que veure molt en l'especiació i a causa de l'aridesa climàtica actual moltes poblacions es troben en perill d'extinció.
La majoria d'espècies de Pinguicula presenten multiplicació vegetativa, apareixent petites gemmes formades a l'axil·la de la fulla. Encara que aquesta espècie és alógama totes presenten cert grau de compatibilitat, per facilitar la pol·linització creuada; l'insecte entra en la flor de cap per amunt, és a dir, en posició invertida, frega la cara receptiva de l'estigma deixant els granets de pol·len que porta adherits; quan surt de la flor, arrotlla la solapa que forma un dels lòbuls estigmàtics, on es troben les anteres, el que impedeix fregar-se amb la cara receptiva de l'estigma i facilita el contacte amb els grans de pol·len de la flor per esser transportats a altres plantes.
Etimologia: Pinguicula, del llatí medieval pinguicula herba; neolat. pinguicula, ae, el greixet, de pinguĭcŭlus, a, um. adj. dimin. de pinguis, gordet, també diminutiu de greix, amb parentiu amb el castellà pringue, pringoso, del llatí pinguis, e. (Compara amb el gr. pachýs). Adj. gord, ben alimentat. Me pinguen et nitidum... vises. Em veuràs gord i llustrós; pinguis hostia, Virg., víctima ben encebada. // Greixós, seginós. Pingue olivum, Ov., oli gras. El nom ve, evidentment, degut a la glandulositat característica de les fulles que produeixen gotetes de mucílag i que li val per alimentar-se de petits artròpodes.
Etimologia: dertosensis, del llatí dertosensis, e. Propiament dertosenc, tortosí, de Tortosa o rodalies, del llatí Dertosa, ae. tret d'un pre-romà Dertosa, documentat en monedes i en inscripcions visigòtiques. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.
