Fòssils de la nostra zona: Epiciprina expansa

      Tots els que som d'Ulldecona hem trobat alguna vegada fòssils al Montsià o a la Serreta de Godall; aquesta petxina és de les que més es veuen, jo mateix tinc una bona col·lecció d'aquesta mateixa espècie. És una Epiciprina expansa (Coquand), Casey va establir vàlidament el gènere a l'any 1952 i no més es troba a la península. Aquest bivalve de la família Articidae va estar present des del Aptià fins a l'Albià, poc més o menys al final del Cretaci inferior, des de fa 120 fins 95 milions d'anys, que no ve d'un milió d'anys, això és important per facilitar la datació relativa de les zones visitades, aquesta datació es pot arribar a fer amb unes quantes espècies de fòssils determinades que aproximen, per la presència d'aquestes espècies en el temps, una data relativa per a una seqüència estratigràfica o disposició de roques en capes paral·leles. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

Hàbitats prioritaris: Pinars de Pi negral endèmic

Pinus nigra per la pujada a les Faixes Tancades per l'escaleta.

Escorça de pi negral

      Les pinedes mediterrànies de les muntanyes mitjanes i altes, estan dominades per varietats locals i subespècies de pi negral europeu, Pinus nigra, preferentment sobre sòl calcari. La determinació de les subespècies no està gens clara; per la nostra zona predomina quasi en exclusiva Pinus nigra subsp. salzmannii, d'escorça platejada, que pareix encaixar amb Pinus nigra var. latisquama descrita per Willkomm a finals del XIX, i com indica el seu nom, té les escates grans i platejades a l'escorça. El mateix autor va descriure una tercera varietat el Pinus nigra var. angustisquama, de fulles i pinyes menudes a més d'escates petites.
      El pi negral és un bon indicador de sòls calcaris i sustitueix amb èxit el pi roig, Pinus sylvestris, en condicions xèriques importants. Pareix que en temps passats la delimitació de les tres subespècies estava ben marcada, però les pràctiques d'aprofitament de recursos al bosc i la reforestació han diluït aquests subtils límits. La pinassa es desenvolupa el condicions i altituds variades, depenent de factors com la insolació, temperatura i substrat.

La pinassa o pi negral pot adoptar formes capritxoses

Bosquet de Pinassa a la pujada a l'Airosa des del Racó d'en Marc

      Finalment, la pinassa es troba molt afectada pel vesc, planta lorantàcia de l'espècie Viscum album, un paràsit molt potent que provoca seriosos danys en els exemplars vells. El pi negral també està exposat amb molta freqüència als atacs de la processionària del pi, oruga de diferents espècies de lepidòpters del gènere Thaumatopoea, molt destructores, el seu nom deriva del llatí processio ‘processó’, pel costum que tenen aquests insectes d'anar un darrera l'altre formant llargues files.

Formacions de Pinus nigra a la pujada a l'Airosa des del Racó d'en Marc

      La normativa sobre reforestacions prohibeix la plantació d'espècies no natives de qualsevol arbre forestal en hàbitats naturals. I cap de les gran àrees forestals de pinars està encara protegida, a excepció de fragments de microreserva de flora aïllats.

Els Ports, panoràmica

      Etimologia: Pinus, del llatí Pīnus, i. (d'or. fosc). f. Virg., Plin., Pi (arbre). // (fig.) Pinus flagrans, Virg., tea, torxa encesa. //  Vig., Hor. Nau, vaixell. Quos Mincius infesta ducebat in œcora pinu, Virg., a quins el Minci portava al mar en nau enemiga. // Luc., Remo. // Stat. Lanza. Una duo corpora pinu... ferit, Stat., amb una mateixa llança fereix dos cossos... // Ov. Corona de pi. // Juv. Pinar, pineda.
      Etimologia: nigra, del llatí níger, -gra, -grum, negre, perquè la copa és més fosca que la resta de pins, en contraposició a pi blanc, Pinus halepensis. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

Tallarol de cap negre

Sylvia atricapilla

     Aquest ocell mascle és una Sylvia atricapilla, altrament dit Tallarol de cap negre i també Tallarol de casquet, que pels noms comuns es pot triar com dir-ho.
     En una de les excursions que solc fer als Ports, em vaig trobar al mig de la pista aquest Tallarol de cap negre que no podia ni volar, tenia bona aparença, com podeu vore, però estava immòbil i a perill de ser xafat per qualsevol vehicle. És per això que el vaig treure del camí i el vaig documentar; en estat normal, el pobre ocell no s'hagués deixat fer fotos tant fàcilment, ja que es desplaça amb molta rapidesa per les branques mentres canta.
     Per a molta gent, el variat i sonor piular del Tallarol, és un dels cants més bonics de l'estiu. Al igual que la resta d'espècies de tallarols, és un ocell migratori, però de vegades por quedar-se a passar l'hivern si el clima es benèvol, com per la nostra zona.

Mascle de Tallarol de cap negre

     Pel que fa a l'etimologia de Tallarol, hi ha una paraula relacionada en català, ja en desús, que és Tallol; segons Joan Coromines, 'es degué dir de la partió del pèl, d'on adjetivat: "porc tallol: el porc que té el pèl partit a cada part de l'espinada" (Vic, DAg.)'. Tant Tallarol com tallol derivades de Tallar, del ll. vg. Taleare 'tallar', 'estellar, partir', derivat del ll. Talĕa 'rebrot', 'esqueix o tany que es trasplanta'. Segurament per la diferència de color del cap amb el cos, com un tall de color, una partició, com si portés un casquet.

Sylvia atricapilla

     Etimologia: Sylvia atricapilla, Sylvia nimfa de Diana; deessa de les selves, Ov., dea silvarum. En la mitologia grega les nimfes són qualsevol de les deïtats del bosc, dites amb diversos noms. Són representacions de les forces de la natura que presideixen el creixement i la fecunditat.
     Etimologia: atricapilla, del ll. Ātrĭcăpillus, a, um. (d'ater i capillus), adj. Gloss. Que té negre el cabell. Ǎter, tra, trum. (d'origen fosc). Adj. Cic., Hor., Vir., Negre mat, negre, fosc, ennegrit, sense llum. Alba et atra discernere, Cic., distingir el blanc del negre; ater capillus, Ov., cabell negre; atrum vulnus, Sil., ferida de la que raja sang negra, i molts exemples més. Căpillus, i. (de căput o pot ser la contracció de căput i pĭlus). m. Cæs., Nep., Plin., Front., Varr., Cic. Cabell, cabellera. Tondere capillum, Plin., tallar-se els cabells; erant illi compti capilli, Cic., tenien ben pentinats els cabells, i més exemples. Căput, ĭtis. (d'origen incert). n. El cap (ja sigue d'home o d'animal), nec pedes nec caput, Cic., sense peus ni cap; i més. Pĭlus, i. (d'origen fosc). m. Cic., pel, cabell. Pilo contrario, Plin., a contrapèl; pili oculorum, Plin., les pestanyes; i més. Així que, tornant a atricapilla, és pròpiament, que té negre el cabell, el cap o les plomes del cap en aquest cas. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

'Geologia del riu Sénia' Sortida GeoPort 12

Com altres anys, el Grup de Recerca Científica Terres de l'Ebre, organitza, gràcies a l'Alvaro Arasa Tuliesa, Doctor en Ciències Geològiques, una profitosa sortida geològica per conèixer el nostre entorn, en aquest cas un recorregut que comença al riu sénia i s'endinsa per la Tinença de Benifassà fins arribar a Fredes, veient i entenent interessants accidents geogràfics del nostre entorn; calcàries marines, gestió de l'aigua, travertins, calcàries lacustres, recursos energètics, evidències paleoclimàtiques i altres curiositats fòssils.

Una de les lliçons magistrals d'Alvaro Arasa

Escoltant atentament les explicacions

Travertí al Riu Sénia

Observant una estratificació diaclasada

Parada a Santa Maria de Benifassà

Oncolits en la pujada a Fredes

Vista des de Fredes

Pantà d'Ulldecona, vista de roques estratificades, després de l'excursió

Forn del Vidre al Pantà d'Ulldecona