Hàbitats prioritaris: fonts naturals petrificants amb formació de travertí

Racó del presseguer

Travertí del Salt d'en Robert

          La vegetació dominada per criptògames que creixen en fonts naturals calcàries permanents o semipermanents, contribueix activament a la formació de travertí. Es tracta d'una roca orgànica, composta per gran quantitat de carbonat càlcic que va precipitant sobre els briòfits. Entre aquest una de les espècies més característiques és la molsa Cratoneuron commutatum. Es tracta d'un hàbitat extremadament fràgil que alberga espècies que no es poden desenvolupar en altres ambients.

          En l'actualitat sobreviuen un reduït nombre de bons exemples de fonts naturals petrificants. El travertí típic es desenvolupa sobre fonts naturals calcàries, no obstant, les comunitats també es poden veure en la part superior de petits salts d'aigua que flueixen en barrancs de muntanya ben conservats.

Salt d'en Robert

          Les fonts naturals petrificants actives i la vegetació que acompanya són un hàbitat adequat per a un gran nombre d'invertebrats i espècies rares, com caragols protegits, pegellides d'aigua dolça, artròpodes diversos, insectes com odonats i efímeres rares que requereixen aigües netes.

          Aquest tipus d'hàbitat a estat greument alterat per l'home com a resultat de l'adaptació de les fonts per a usos recreatius o per al desviament de l'aigua per a l'ús humà.

          L'ús turístic de llocs tan fràgils a suposat un gran impacte negatiu, com al Salt d'en Robert i el Racó dels Presseguers, on la presència humana deteriora i embruta el medi.

Pinguicula dertosensis

          En l'àmbit del projecte LIFE de "Conservació d'hàbitats prioritaris", s'ha aconseguit conrear amb èxit algunes de les espècies més rares i al mateix temps, característiques de les fonts naturals petrificants com Pinguicula dertosensis i altres. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

L'herba del Centaure, Centaurium erythraea

          Aquesta temporada és quan més floretes es troben al camp, a la serreta de Godall hi ha zones que han deixat d'estar conreades i que no tenen arbres ni arbusts grans, així que són bons llocs per a que creixin herbes de port baix de cicle anual o bianual, quan es donen condicions favorables hi ha rogles molt grans i colorits d'espècies que es barallen pel lloc. L'herba centaura o pericó vermell és una de les que quan troba un lloc adequat creix en molta quantitat, té les flors roses i més rarament blanques i disposades en cimes corimbiformes.

          Dioscórides tracta d'aquesta herba centaura al capítol 7 del llibre II, i la considera útil per soldar les ferides i netejar les llagues. Andrés de Laguna afegeix el següent comentari: "La centaurea es diu vulgarment fel terrae, que vol dir fel de la terra, pel seu excessiu amargor... té la gran virtut de dessecar les nafres i soldar les fresques ferides... la seva cocció torna els cabells rossos com fils d'or, d'aquest efecte es deia biondella per molts llocs de Itàlia, que és el mateix que rossadora" (que fa ros el cabell).

          Tornant a la curació de ferides referides per Dioscórides i Laguna, existeix un mite que parla de Quiró, a qui anomenen el més just entre els centaures; a aquest centaure benfactor se li atribueix el ser el primer que es va servir de les plantes per curar les malalties, en commemoració d'això s'ha donat el nom de Chironion o Centaurea a una herba, de la qual rail tenia la virtut de desviar les serps, matar-les amb la seva olor acre o fer-les inofensives, aquesta herba és Cantaurium erythraea. El nom de Quiró bé del llatí chiron, a aquest del grec cheiron que és pròpiament mà destra.
          Etimologia: Centaurium, del llatí centaurĭum, ĭi. n. Plin. Centaurïa, æ. (del grec kentaúreia). f. Apul., Isid. Centaurea, centaura (planta). I aquesta de centaurus, i. (del grec kéntauros)., Hor. Centaure, monstre fabulós, meitat home, meitat cavall; especialment Quiró, el més savi i just de tots els centaures.
          Etimologia: erythraea, del grec erythros, el color vermell, pel color de les flors. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Microfauna endèmica de la nostra zona: Pseudoescorpí, Chthonius mahnerti

          Aquest exemplar, trobat a la serreta de Godall, a la part alta de la Torra, és l'espècie del subgènere de major mida de les que es troben per la zona. Tot plegat te una mesura de cap a cua de no més de 2 mm. Com és un caçador, les peces que caça són de la seva mida, com colèmbols, àcars molt menuts i microinsectes. 

          L'espècie presenta accentuats caràcters troglobiomorfs, és a dir viu a les fosques, al subsòl  i a les coves, per això no te ulls, el que fa pensar en una bona adaptació a medi subterrani. Com podreu comprendre, és molt difícil de veure i de trobar, per la mida i per l'hàbitat.

          Aquest Chthonius mahnerti deu pertànyer al subgènere Ephippiochthonius que és el que es troba al medi subterrani superficial, ja que algunes espècies han colonitzat el medi hipogeu, el que ha donat lloc a diversos endemismes, com aquest.

          Com tots els troglobis, de presència reduïda, endèmica i restringida a alguna cavitat o a rogles del subsòl, el seu estat de conservació és vulnerable. No hi ha cap dada sobre el volum de poblacions i és summament difícil mesurar l'extensió de la superfície que colonitza, la seva supervivència està subjecta a que es mantinguin les constants físiques al macís càrstic .

          Etimologia: Chthonius del llatí chthŏnĭus, ĭi. n. pr. m. Ov. Nom d'un centaure. // Stat. Nom d'un guerrer. Aquesta és tota la informació que he localitzat. Però si té relació amb centaure és perquè en mitologia, són figures quimèriques caçadores. En quan a l'etimologia de centaure, uns diuen que ve de gr. centein, caçador i taurus, bou, altres diuen que del gr. centein, caçador i auros, llebre, coincidint amb els monuments figurats, que representen als centaures com un poble de caçadors. D'altra banda no hi ha cap referència respecte a l'etimologia de mahnerti, és de suposar que serà el nom del que va nomenar o descubrir el bitxet.

          Etimologia: Ephippiochthonius, de ĕphippĭum, ĭi. (del gr. ephíppion). n. Cic. Cæs. Humus, capa superior del sòl. Capa fina superior d'alguna cosa, mantellina. Equites ephippiati, Cæs., soldats de cavalleria muntats sobre mantellines i no sobre la cadira.

          Etimologia: Pseudoescorpí, del gr. pseúdos, derivat de pseúdein, enganyar. adj. amb la significació pròpia de fals, fingit. I de scorpĭo, ŏnis. (del gr. skorpios). m. Plin. Escorpió, insecte verinós. // Isid. Instrument en el que es castigava als delinqüents, format per una vara nuosa, armada de puntes de ferro. Per tant, pseudoescorpí és amb fingida aparença d'escorpí. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Orquídies: Curraià vermell i Curraià blanc

          Ara mateix estem en plena temporada d'orquídies, si sortiu al camp no tardareu ni cinc minuts en començar a vore diverses espècies que habiten la nostra zona, sobre tot al Montsià, però també a la serreta de Godall i als Ports, on potser hi ha més de vint espècies, com les muntanyes tenen molta alçada, es pot trobar la mateixa espècie tota florida a la part baixa i no més les fulles basals a la part alta.
          Aquí vos porto dos espècies emparentades, de fet son del mateix gènere, la Cephalanthera rubra (Curraià vermell) i la Cephalanthera longifolia (Curraià blanc), estan trobades al mateix bosc de Pinassa, per una sendera que puja a la Font del Paradís, en excursió curteta i fàcil, des de l'àrea de lleure de la Vall.   

          Diu Joan Coromines al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, que Curraià és nom d'una orquídia segons DFa,: Pot ser del nom del poblet de Correà prop de Cardona? (cf. E.T.C. I, 235; Aebisquer, Ét. de Top. Cat., 84). Això és tota referència trobada de l'etimologia de Curraià.

          Etimologia: Cephalanthera de Cephalanthera, -ae f. del gr. kephalē, -ês f. cap, en forma de cap, etc., en llatí cephăllæum, i. (del gr. kephálaion). n. Lucil. El cap. I del llatí anthera, -ae, f. remei compost per flors. // bot. anthera del gr. anthēros, -á, -ón, això és florit, del gr. ánthos, -ous, n. flor. Segons L. C.M. Richard per la forma de l'antera ± redona. També anthēra, æ. (del gr. anthērá). f. Plin., Cels., C.-Aur. Medicament preparat a base de flors per a curar les úlceres de la boca.

          Etimologia: rubra de Rŭbĕr, bra, brum. (de l'arrel ru- com rufus, etc.). adj. Lucr., Hor., Virg., Ov., vermell, ros, colorit, encès. Rivos rubro sanguini inficere, Hor., tenyir les aigües dels rius amb roja sang; ruber panus cruore, Hor., tela roja de sang; quos aurora suis rubra colorat equis, Prop., a qui l'encesa aurora coloreix amb els rajos que llancen els seus cavalls; sol prœcipitem oceani rubro lavit œquore currum, Virg., el sol precipita el seu carro en les vermelles ones de l'oceà. // Leges rubræ, Juv., Lleis compreses baix un títol que s'escrivia amb tinta vermella. // Rubra canicula, Hor., ardorosa canícula... Així més. I és pel color de les flors rosàcies o porpres.

---------------------------------

          Etimologia: longifolia del llatí longifolius, -a, -um, de fulles llargues, del llatí longi-, longus, a, um. adj. llarg, extens, gran, vast. Longum spatium, Cæs., llarg espai; longus septem pedes, Plin., de set peus de llarg; longæ hastœ, Virg. Piques llargues; longus pedum sex, Col., de sis peus de llarg; pede longior quam quisquam longissimus, Cic., més alt d'un peu que l'home més alt;  longus olympus, Virg., la immensitat del cel; Rhenus longo spatio citatus fertur, Cæs., el Rin corre amb veloç curs una llarga extensió. // (fig.) Longas regibus esse manus, Ov., que els reis tenen les mans llargues: són poderosos. // Parlant de persones, longus an brevis, formosus an deformis sit, Cic., si la persona és alta o baixa, bella o lletja. // Longissima epsitola, Cic., una carta interminable; mesis quadraginta quinque longus, Cic., mes de quaranta-cinc dies. // Nihil opus est exmplis id facere longius, Cic., no és necessari allargar això amb exemples; nolo esse longus, Cic., vull abreujar, no vull estendre'm massa. I -folia del llatí folium, ĭi. (del gr. phýllon). n. Cic. Fulla dels arbres i les plantes; fullatge. // (prov.) Pluma et folio facilius moveri, Cic., ser més lleuger que una ploma i una fulla (ser molt voluble). // Virg. Fulla de palmera en la que la Sibila escrivia els seus oracles. // Macr. Fulla de paper. // Vitr., Fulla d'acant (en el capitell corinti). Com ja s'ha dit, de fulles llargues. Vos deixo també els apunts del quadern de camp que vaig prendre fat temps. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Història Natural: il·lustracions del carbonífer fins a l'Holocè

          El meu amic Adolfo García, reputat i reconegut dibuixant i dels millors il·lustradors del país, m'ha cedit aquestes vinyetes per publicar-les en exclusiva.
          És una petita successió d'imatges que van des del Carbonífer, quan apareixen els primers insectes amb ales i els grans arbres, passant pel Juràssic amb molta quantitat d'oxigen i grans dinosaures, el Cretaci i la seva extinció en massa, el Miocè amb herba per tot arreu i les famílies modernes de mamífers, el mamut llanut, tigre dens de sabre, l'os o el rinoceront llanut, l'Holocè amb la fi de l'era glacial més recent i la conquesta del planeta per l'home com animal dominant i finalment una optimista imatge del bosc en l'actualitat.
          Queda prohibida la reproducció total o parcial d'aquestes imatges perquè tenen la propietat intel·lectual d'Adolfo García i estan cedides en exclusiva a aquest bloc. Original publicat per Eugeni Guzman. © Adolfo García 2011.

Flora tòxica: Atropa belladonna

          Avui mateix, als Ports, he trobat Atropa belladonna tota florida i exuberant. És una planta molt tòxica i s'ha fet servir de manera poc ortodoxa durant tota la vida; al període medieval estava molt estesa. Una notable virtut del tabac bord i dels seus alcaloides consisteix en la paralització dels nervis de la faringe, els quals determinen l'acte reflex de la deglució. En altres temps, quan les grans menjades col·lectives i banquets dels magnats, si algun comensal menjava més del compte o molestava, se li propinava una petita quantitat de certa part de la planta del tabac bord, dissimulada a les viandes, la qual, impossibilitant la deglució, provocava sempre la retirada del gorrer. I és que els alcaloides principals actuen sobre el sistema nerviós vegetatiu i paralitzen la seva activitat, de vegades de manera espectacular, com el fenomen de la midriasi, que consisteix amb la dilatació anormal de la nineta de l'ull, al propi temps que l'iris queda immobilitzat. Tot això ho narra genialment Pío Font Quer al seu famós volum de "Plantas medicinales, El Dioscórides renovado".

          Etimologia: Atropa, del gr. atropos, nom d'una de les parques. I atropos del heb. tasab, tallar, o del gr. a priv., i trepein, canviar. Mit. una de les tres Parques o Moires, divinitats que en la mitologia grega influïen directament en la vida humana. Atropos tenia l'encàrrec de tallar el fil de l'existència, presidia el naixement, semblant-se en això a Afrodita Urania i a Ilya, i simbolitzava el destí. Se la representa com una matrona d'edat avançada vestida de dol i amb un llibre en el qual està escrit el destí fatal de cada ser, o bé amb varis cabdells i unes tisores. De les epopeies homèriques es desprèn la imatge d'una trinitat amb doble genealogia: segons una, les tres moires serien filles de Zeus i Temis, i per tant germanes de les hores; segons una altra, són filles de Nicte, la Nit, i pertanyien per tant a la generació preolímpica. Representades com a tres velles que filen. Cloto, la que fila, Laquesis, la sort i Àtropo, la inflexible, medeixen la vida de cada esser humà des del naixement fins la mort, amb ajuda d'un simbòlic fil de llana que la primera fila, la segona debana i la tercera talla arribada l'hora. Bé, de tot el que s'ha dit, es pot deduir que aquesta planta és molt tòxica i perillosa, provoca la mort si ingereixes el fruit o fulles en poca quantitat.

          Etimologia: Belladonna, de l'italià bella donna, mateix significat, i ve de l'ús que feien les dones de l'antiguitat, probablement comencessin les romanes, que en aplicar el suc de les fulles en forma de col·liri, dilatava les pupil·les fent-les més atractives estèticament. Altres diuen que el fruit, que té un suc vermell-violaci, es feia servir com a cosmètic des de molt antic, i que per això és "bella donna". Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Fauna endèmica de la nostra zona: Iberodorcadion pseudomolitor

          M'arrisco a determinar els exemplars de dalt com Iberodorcadion pseudomolitor, descrita originalment com una varietat d'Iberodorcadion mosquerulense i que recentment ha sigut ascendida a la categoria d'espècie al separar-se per característiques morfològiques i etològiques (del gr. ethos, costum i logos, estudi). Aquest exemplar vaig trobar-lo als Ports de Tortosa-Beseit per la zona d'Alfara de Carles.

          L'espècie no està amenaçada i es mantenen poblacions en hàbitats, fins al moment, no sotmesos a cap tipus d'alteració, algunes de les poblacions es troben en àrees protegides dels ports. 

          Fixeu-vos en la variabilitat del dibuix dels èlitres dels dos exemplars; el de dalt d'Alfara de Carles, el de baix del Montsià.

          Quadern de camp amb la plana del dia que vaig veure un individu solitari al Montsià, vaig prendre dades i també el vaig dibuixar, la foto de dalt correspon al mateix individu. No solen estar a cotes tan baixes, però aquest exemplar demostra una població al Montsià.

          El gènere Iberodorcadion, de la família dels Cerambycidae, té una distribució restringida, en la majoria dels casos, a poblacions disseminades pels principals sistemes muntanyencs; això ha propiciat l'aparició de gradients de variabilitat de les poblacions al llarg de la seva àrea d'extensió, dificultant ens molts casos l'assignació específica, per tant, la posició taxonòmica de diverses espècies no està resolta i moltes d'elles han sofert recents modificacions.

          Etimologia: Iberodorcadion, del ll. Ibērus, a, um. (de Ibēr). adj. Ov., Virg., Prop,. Hor. Iber, hispà, occidental. I ibēr del gr. Íbēr, n., pr., Plin. Cæs. Iber, riu de la Hispania Tarraconense, avui Ebre. I Dorcadion del gr. dorkás, propiament gasela, bé per les antenes i la seva forma o per alguna altra cosa que se m'escapa.
          Etimologia: Pseudomolitor, del gr. pseúdos, deriv. de pseúdein, enganyar. En la terminació masculina o perdent a voltes la terminació quan la veu a la que s'uneix comença per vocal, i amb la significació pròpia de fals, fingit. I molitor del ll. mōlītor, ōris. (de molior*). m. Cic., Ov. El que construeix o fabrica, arquitecte, constructor, autor, inventor. Molitor mundi, Cic., el arquitecte del món. // (fig.) Tac., Sen., El que maquina, orde o trama; fautor de. autor de. Molitor scelerum, Sen., l'autor dels delictes. *Mōlĭor, īris, īri, ītus sum. (de moles**). v. tr. dep. Posar en moviment, desplaçar, traslladar d'un lloc a un altre, moure una cosa del seu lloc, manejar amb vigor, remoure, aixecar amb esforç, llençar, forçar, escrebantar. Sua sedes montes moliri, Liv., desplaçar les muntanyes; moliri terram, Virg., conrear, laborar la terra. // Fer, realitzar. Nula opera moliri, Cic., no fer res. **Mōles, is. (or. fosc). f. Masa, mole. Molem el montes imposuit, Virg., va posar damunt una massa de muntanyes. // Pes, càrrega, força. Omni belli mole in unum ducem inclinata, Liv., tot el pes de la guerra descansant a sobre d'un sol general. // Virg., Curt., Liv., esforç, treball, perill. Major domi exorta moles, Liv., un perill major va sorgir a l'interior; haud magna mole, Liv., sense molt d'esforç, fàcilment. Tot plegat, deu existir una espècie que és "molitor" però no he trobat res, així que les conclusions d'aquesta etimologia serien especulatives. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Senderisme interpretatiu; sortida botànica per l'itinerari de la cova d'en Marc

          Amb aquesta primavera plujosa, el mes de maig és una bona temporada per fer sortides a veure floretes, la veritat és que hi han moltes plantes actives amb el seu cicle reproductiu, així que hem pogut complir l'objectiu de determinar moltes plantes. Dalt una Silene sp.

          Arribada del grup de vint persones a la cova d'en Marc, fixeu-vos amb les capritxoses formes de les roques.

          Cephalanthera longifolia, aquesta espècie d'orquídia és molt comuna per la zona. L'altra foto és la petita bassa del racó d'en Marc, és permanent i es troben amfibis com Triturus marmoratus que té molta variació de color.

          Bé, aquesta de baix és l'herba freixurera, Sarcocapnos enneaphylla, que sol sortir a les fisures de les roques, sobre tot extraplomades com les balmes, com és el cas.

         Una vista del racó d'en Marc des del forat de la Vella, aquesta zona dels Ports té un domini molt marcat de la pedra, protagonista a tot arreu, amb formes arrodonides per la meteorització produïda pel temps geològic.

          A les mans de la xica, una branca de Pistacia terebinthus, arbust caducifoli de fulles imparipinnades. L'hemípter no està determinat.

          I aquí, la reina del ball, l'estrella de la jornada; Atropa belladonna, una planta de toxicitat elevada que creix a les ombries i té una olor característica. No és fàcil de trobar perquè hi ha poca i t'has de fixar bé si és que no té flor.

          Vam acabar l'excursió a l'àrea de la Vall, a l'antic viver forestal baix d'un roure valencià, Quercus faginea, arbre caducifoli, macrofaneròfit que presenta marcescència, és a dir, les fulles seques no cauen i romanen a l'arbre durant l'hivern. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Flora amenaçada: Pinguicula dertosensis

          Pinguicula dertosensis és un endemisme iber-llevantí que té diverses poblacions repartides pels Ports de Tortosa-Beseit, sempre a llocs humits on l'aigua i la roca són agents fonamentals per mantenir la població. Aquesta planta carnívora té importants fluctuacions anuals determinades per causes climàtiques i està en franc retrocés. A més del clima, amb tendència a la sequera, les poblacions han sofert sovint els efectes de l'adequació recreativa de fonts, la sobrefreqüentació del seu hàbitat per l'home o els animals i també l'extracció de plàntules per ser conreada i comercialitzada.
          L'aïllament de les poblacions deu tindre que veure molt en l'especiació i a causa de l'aridesa climàtica actual moltes poblacions es troben en perill d'extinció.

          La majoria d'espècies de Pinguicula presenten multiplicació vegetativa, apareixent petites gemmes formades a l'axil·la de la fulla. Encara que aquesta espècie és alógama totes presenten cert grau de compatibilitat, per facilitar la pol·linització creuada; l'insecte entra en la flor de cap per amunt, és a dir, en posició invertida, frega la cara receptiva de l'estigma deixant els granets de pol·len que porta adherits; quan surt de la flor, arrotlla la solapa que forma un dels lòbuls estigmàtics, on es troben les anteres, el que impedeix fregar-se amb la cara receptiva de l'estigma i facilita el contacte amb els grans de pol·len de la flor per esser transportats a altres plantes.

          Etimologia: Pinguicula, del llatí medieval pinguicula herba; neolat. pinguicula, ae, el greixet, de pinguĭcŭlus, a, um. adj. dimin. de pinguis, gordet, també diminutiu de greix, amb parentiu amb el castellà pringue, pringoso, del llatí pinguis, e. (Compara amb el gr. pachýs). Adj. gord, ben alimentat. Me pinguen et nitidum... vises. Em veuràs gord i llustrós; pinguis hostia, Virg., víctima ben encebada. // Greixós, seginós. Pingue olivum, Ov., oli gras. El nom ve, evidentment, degut a la glandulositat característica de les fulles que produeixen gotetes de mucílag i que li val per alimentar-se de petits artròpodes.
          Etimologia: dertosensis, del llatí dertosensis, e. Propiament dertosenc, tortosí, de Tortosa o rodalies, del llatí Dertosa, ae. tret d'un pre-romà Dertosa, documentat en monedes i en inscripcions visigòtiques. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.