dissabte, 29 de setembre del 2012

Memorial 2012 Roberto Cabrejas, Andoain

Vista de Tolosa, riu Oria i el mercat a la vista

En plena marxa

Part alta del recorregut

Foto de grup

Vincent el basc donant explicacions del recorregut

Baixant les mil escales

Tram final de la marxa prop d'Andoain

      Andoain recorda Roberto Cabrejas amb una marxa que surt des de Tolosa fins Andoain dissabte 22 de setembre de 2012 i un dinar de germanor.
      La marxa és en memòria del que va ser plusmarquista i campió d'Espanya durant diversos anys en la disciplina de salt d'alçada i que va morir el 2001 als 48 anys d'edat.
      Roberto Cabrejas va néixer el 1952 i es va establir sent molt jove a Andoain, lloc on va iniciar la seva trajectòria atlètica. Amb 24 anys, Cabrejas es va proclamar campió d'Espanya de decatló i salt d'alçada. A partir d'aquest moment, es va convertir en una figura assídua al podi dels campionats nacionals. Nou campionats d'Espanya (cinc a l'aire lliure i quatre més en pista coberta) aconseguits en salt d'alçada entre els anys 1977 i 1988 defensant els colors del Tolosa CF. La seva plusmarca personal va ser de 2,26 metres i va arribar a competir en les Olimpíades de Moscou de 1980.
      Un cop retirat va traslladar la seva residència a Barcelona i va passar a formar part del comitè tècnic de salts de la Federació Catalana d'Atletisme.

dissabte, 21 de juliol del 2012

Cursos d'estiu: Els ecosistemes costaners

      El curs d'estiu 'Els ecosistemes costaners com a recursos educatius i ambientals al medi rural' organitzat per la UJI i dirigit per Leonor Lapeña Barrachina, Departament de Ciències Agràries i Medi Natural i Isabel Queral Ruano, Àrea de Medi Ambient de la Fundació Caixa Castelló-Bancaixa, ha plantejat amb èxit els objectius següents: conèixer els ecosistemes litorals i els seus problemes de conservació; facilitar la recerca de possibles solucions per a compatibilitzar desenvolupament i conservació del medi des de diferents perspectives; capacitar per a l’anàlisi, elaboració i coordinació d’iniciatives i projectes d’intervenció i participació social amb la metodologia i recursos de l’educació ambiental.

Un dels alumnes examinant una dolina a la part costanera de la serra d'Irta.

Visita del grup de treball a les instal·lacions del Parc Natural de l'Albufera, magatzem de llavors.

Explicacions sobre les actuacions de restauració de la zona de la Devesa

Grup de trebal en la zona litoral de La Devesa

Desplaçament amb barca al Tancat de la Pipa

El grup de treball a l'edifici del Tancat de la Pipa

Una panoràmica de part de l'Albufera de València

Examinant el litoral de El Prat de Cabanes

Detall d'arena fòssil de la platja de El Prat de Cabanes

Geomorfologia litoral de El Prat de Cabanes

dissabte, 7 de juliol del 2012

Flora tòxica: Datura stramonium


      L'estramoni és una planta molt tòxica que se sol trobar amb facilitat si és casualment i que difícilment se la troba quan se busca, surt aquí i allà i no mai saps si tindràs sort en la recerca, si és que la busques per alguna cosa, clar. Com que té certes propietats terapèutiques s'ha fet servir durant molt de temps per les persones asmàtiques per alleujar el seus símptomes, en forma de cigarrets i barrejat amb belladona i tusílag. Però el millor és no tocar la planta perquè té molta concentració de hiosciamina, un alcaloide potentíssim que mata amb dosis molt petites; diuen que unes poques llavors són suficients per matar un adult.


      Aquesta planta està en la desembocadura del riu Sénia, on els aqüífers alimenten el riu fins i tot en temporada seca; a la plana del vessant del Montsià que dóna a la mar hi ha molt de cultiu variat, així que la contaminació per adobs nitrogenats és patent, com es pot veure al riu mateix i també en les dimensions extraordinàries de les fulles d'estramoni, a més aquests adobs fan que la concentració d'alcaloides sigue encara més alta, també les insuficiències en el tractamemt d'aigües residuals, les mancances en el sanejament relacionades amb les fosses sèptiques de les cases de la zona, abocaments descontrolats, estracció d'àrids i altres factors contaminants.


      No pareix que Dioscòrides ni altres tratadistes de l'antiguitat coneguessin la planta, això fa pensar que no es trobava pel Mediterrani en aquells temps. Segons el més probable se la creu originària del Mar Caspi i d'altres països asiàtics, però no està del tot clar, perquè altres autors la suposen vinguda d'Amèrica; Juli S. Storni diu així en el seu 'Hortus guaranensis', pàg. 257 (1944): 'Molt s'ha discutit sobre si aquesta planta existia o no en Amèrica abans del descubriment, però s'ha discutit en va, perquè quan van arribar els espanyols l'havia per tots els llocs en forma silvestre, feta completament al medi ambient geogràfic per les terres del nou món'. Segons el mateix autor, en llèngua guaraní es diu yua aqué, compost de yu, espina, espinós, a, fruit, organisme o entitat orgànica, ha, fer, i qué, dormir; és a dir, planta de fruit espinós que fa dormir. També Fournier ('Plantes medicinals', tom III, pàg. 455, 1948), diu que procedeix de Mèxic, que va ser introduïda en espanya en 1577 i que des d'aqui va passar als jardins botànics d'Itàlia i Austria. Bé, hi han versions diverses...


      Pel que fa a l'etimologia de Datura stramonium, Datura ve, segons el més probable, del sànscrit d'hustura i del indú dhât, que donava nom a les plantes utilitzades per les bandes de lladres i assassins del país per a everinar a la població, però aquesta etimologia està sense contrastar. Pel que fa a l'etimologia de stramonium, hem de fiar-nos de nou del nostre amic Joan Coromines que diu que ve del ll. modern botànic stramonium, i que probablement es derivà del català antic estremonia 'astrologia, màgia' (deformació d'astronomia) a causa dels efectes narcòtics de l'estramoni. Primera documentació i testimoni més antic conegut en qualsevol llengua és d'Ausiàs c.1450. CXXXVIII, 305:
Quan hi pens, de mi renec,
del que·n passi en secret
e publich lo que·n he fet
-gents ne fan lo testimoni-
bo seria estremoni
per tancar l'ull dels vehents;
yo vull dir mal de les gents.
      Si aquest escrit és del 1450, contradiu totes les versions que diuen que l'estramoni venia d'Amèrica. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

dimarts, 3 de juliol del 2012

Fauna verinosa: Escurçó ibèric


      Si aneu pels Ports, no vos serà fàcil veure un escurçó, però si el veieu més us val deixar-lo tranquil per si de cas les dites populars com ara 'Pic d'escurçó, pic d'estremunció' tenen alguna cosa de veritat. El cas és que no es deixen veure i resulta realment extraordinari topetar-te amb un, ja que és una espècie de la que queden pocs exemplars; parlem de la serp més amenaçada de Catalunya i que només es troba en àrees reduïdes i fragmentades. Pos tot i aquest estatus de vulnerable, pareix ser l'únic rèptil no protegit a Catalunya, coses de ser verinós.
      La presència de Vipera latasti, que així l'anomenen els erudits, pareix estar lligada a calcàries i dolomies del Cretaci i Juràssic; aquesta preferència pels terrenys rocosos podria ser deguda a la major abundància natural de refugis del terreny càrstic i la menor presència humana en zones abruptes i pedregoses. De fet aquest escurçó, observat al mes de juny per l'amic Manel Llarch, propietari de les imatges, i jo mateix, estava a la solana en una zona de malea poc transitada, pedregosa i de pocs arbres; alguns d'els números necessaris per intentar l'observació de Vipera latasti. Malgrat que diuen que no solen ser grans, aquest escurçó mesurava molt sobrat els 60 cm, poca broma amb el masclet.


      Personalment, ni coneixo ni he sentit mai cap historia de mossegada d'escurçó a una persona, per això m'he documentat per altres vies a veure que podia aportar de clar, i finalment he trobat algun cas amb cert interès.
      Xavier Parellada i Viladoms en 'Aproximació a l’estatus de l’escurçó ibèric (Vipera latasti) al Garraf', explica un parell de casos que val la pena replicar: 'Les úniques referències a accidents que havíem sentit vint anys enrere per part de gent gran, majoritàriament ja desapareguda, procedien del començament de segle, quan encara es treballava i es dormia al bosc, i són difícils d’avaluar per manca de seguiment posterior. Als anys vint, al raval de la Barceloneta de Begues es parlava d’un llenyataire que va ser mossegat quan collia de terra un feix de llenya i que, per evitar mals pitjors, tot seguit amb la destral es va tallar el dit mossegat'. 
      Xavier Parellada i Viladoms també fa una transcripció d'un cas mortal de mossegada: «Un Dijous Sant, cap a l’any 1957-1958, estaven recollint fulles de palma (margalló) a la Lloreda (Olivella), quan a un d’ells li va sortir una serp. La va subjectar amb l’eina i va avisar el Tio Gori, el Manyes, al qual li agradava agafarles. Aquest la va agafar sense fixar-s’hi i va ser mossegat al braç, exclamant tot seguit: “M’has mort, és un escurçó!”. Van baixar a Can Suriol i, sense telèfon ni cotxes, no va quedar més remei que anar-ne a buscar un –amb bicicleta a Sant Pere de Ribes. Així, amb el camió que repartia la llet, van recollir el ferit i el van dur cap a l’hospital, però a Sant Pere de Ribes es van trobar amb la processó que no els deixava passar. Finalment, avisant el capellà que era qüestió de vida o mort, van fer-los-hi pas i, sis hores després de la mossegada, van arribar a l’hospital. Allà li van injectar la vacuna i va millorar, però vuit dies després ja era mort.»


      Pel que fa a l'etimologia d'escurçó, diu Coromines així: 'serp curta i molt verinosa, mot germà de l'It. dial. scorzone id., i de mots d'altres lengües romàniques. Del ll. vg. excurtione, variant del ll. tardà curtio, onis, escurçó, derivat de curtus, curt, al costat del qual el llatí vulgar tingué la variant excurtus, denominació que al·ludia a l'escassa llargada de l'escurçó.'
      D'altra banda, l'etimologia de Vipera latasti, és una mica fosca al meu entendre, Vīpĕră, æ. (ve de vivus i pario). f. Cic., Plin., Virg. Escurçó, In situ viperam habere, Cic., donar calor a un escurçó al seu pit; tu viperam sub ala metricas (prov), Petr., tu cries un escurçó sota l'aixella: en el teu si alimentes el teu propi mal. Vīvus, a, um. (de vivo). Adj. Viu, vivent, que té vida, animat. Devorare aliquem vivum, Phædr., menjar-se a un viu. Vīvo, is, ĕre, vixi, victum. (del gr. bióō). v. intr. Viure, tindre vida, existir. Vitam dura vivere, Ter., viure una vida dura; amici, dum vivimos, vivamus, Inscr., amics, mentre la vida ens duri, gaudim. Pǎrĭo, is, ĕre, pĕpĕri, partum (part. de fut. părĭtǔrus). (d'origen fosc). v. tr. i intr. Parir, donar a llum, produir. Parere ova Cic., pondre ous; ut trimæ pariant, Varr., per tal de que  (les vaques) parisquen als tres anys. Tot plegat Vipera és l'haplologia de l'antic '(serpens) vivipera', que vol dir: serp que neix viva, com es pot entendre de tota l'etimologia proposada. Però pel que fa a latasti, cap referència per cap lloc. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...