dijous, 28 d’abril de 2011

Infografia d'una urbanització de Peníscola


          Això és una infografia, que vaig fer fa temps, d'una urbanització de la serreta de Peníscola, està basada amb una foto feta des del castell de Peníscola mirant cap a les urbanitzacions. Me va costar lo meu perquè tinc poca traça per a les coses artístiques i no més puc analitzar la qualitat tècnica del resultat, a més no arribo. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011

dilluns, 25 d’abril de 2011

Espiadimonis

Aquest espiadimonis estava a sobre d'una branca i vaig fotografiar-lo amb flaix, és per això que ha sortit com si fos de vidre, tot ell a reflectit la llum sense donar informació de color.


Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Tornar després d'un mal dia


Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

No tornar després d'un mal dia


Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Ports de Tortosa-Beseit, La Tinença de Benifassà, Racó del Presseguer


Excursió als Ports de Tortosa-Beseit per La Tinença de Benifassà, pujada pel Pantà d'Ulldecona en direcció al Racó del Presseguer.



Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Ports de Tortosa-Beseit, La Tinença de Benifassà, Salt d'en Robert

Excursió per La Tinença de Benifassà, pujada pel Pantà d'Ulldecona en direcció al Salt d'en Robert per la Casa Forestal.




Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

diumenge, 24 d’abril de 2011

Canet lo Roig. Oliveres mil·lenàries

Les Oliveres mil·lenàries de Canet lo Roig, les més grans que he vist mai.





Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Senderisme. Excursió pel Pantà d'Ulldecona



          Excursió pel Pantà d’Ulldecona, mines de ferro, pas de la porteta, Forn del Vidre i Pantà d’Ulldecona.
          La sendera comença just darrere del restaurant del Pantà, vora la carretera, amb una pujadeta de pocs minuts. La primera part del recorregut fins al punt 2.08, està fet sobre terreny natural estabilitzat, amb erosió nul·la, molt subtil o a rogles sedimentació produïda per la fullaraca del bosc de coníferes.
          Fins al punt 0.91 el cobriment de la sendera és de vegetació herbàcia a les zones humides o d'ombria i terra compactada o pedra fixada als llocs on no hi ha colonització vegetal. Els talussos superior i inferior estan recolonitzats de matissar en gran part del recorregut i també vegetació herbàcia que fixen el terreny. Es donen mostres d'erosió a les zones on hi ha escorrentia d'aigües com ara els barrancs que fan cap al Pantà. Fins al punt 2.08 la coberta vegetal de les vessants de la sendera són quasi exclusivament matissar que també ha recolonitzat els talussos. A partir d'aquí comença un tros de pista forestal que planeja fins la part final del ramal del pantà, aquesta té la calçada de grava i a rogles ha estat escarbada a la roca viva. Passa també per algun xaragall i clapissa que generen petits despreniments a la pista.


          La segona part del recorregut a partir del punt 3.07, és una sendera de nova construcció que comença just darrere de la casa forestal del Forn del Vidre i planeja fins el pont del Pantà. Presenta a rogles, mostres clares d'erosió per escorrentia superficial, sobre tot a les zones amb molt de desnivell, on el talús superior generat per la construcció de la sendera, és de terra sense vegetació. La vessant inferior és de matissar ben arrelat igual que el vessant superior. També a les zones amb molt desnivell s'aprofiten els recursos naturals, com pedres i branques gruixudes d'arbres, per esmorteir l'erosió  d'escorrentia, facilitar el pas de vianants i per ampliar o protegir la sendera.
          L'altitud i l'orientació no només determina el cobriment vegetal sinó també les espècies i comunitats més representatives. Original publicat per Eugeni Guzman.

Ports de Tortosa-Beseit, La Tinença de Benifassà


          Excursió per la pista del Bellestar, als Ports de Tortosa-Beseit a la zona de La Tinença de Benifassà, en direcció al Pantà d'Ulldecona.
          Zona escarpada de roca sedimentària estratificada abans d'arribar al Forn del Vidre. Original publicat per Eugeni Guzman.

divendres, 22 d’abril de 2011

Podarcis muralis, sargantana roquera.



          Trobar sargantanes roqueres és fàcil, només cal acostar-se als murs en el camp, llocs rocosos en zones de muntanya a l'abric del vent i assolellades, o cants rodats, en els mesos de primavera i estiu, per a veure a aquesta descarada i curiosa espècie molt freqüent per la zona. Els mascles són territorials i si t'acostes a examinar-los, no solen fugir a amagar-se, més aviat el contrari. Existeix una considerable variació en el dibuix fins i tot dintre de la mateixa població.


          Fa sis milions d'anys va esdevenir un fet extraordinari.        
          Segons sembla, la sargantana roquera podria provenir d'Itàlia i que d'allí s'estengués per la resta del Mediterrani, fins a recalar en la península en dates recents de l'escala evolutiva. Se sap que el Mediterrani occidental va estar sotmès en el passat a grans alteracions de clima i vegetació, relacionades amb oscil·lacions en el nivell del mar i canvis en la posició de les plaques continentals europea i africana. En el miocè mig, fa uns 15 milions d'anys, el clima mediterrani era més càlid i pel que sembla ja existia un període de sequera anual. Però a la fi del miocè, fa uns 6 o 5 milions d'anys, va esdevenir un fet extraordinari, un canvi important en el Mediterrani; les plaques europea i africana es trobaven en contacte, Europa i Àfrica estaven unides per mig de la microplaca ibèrica, així que la Península no era tal i el Mediterrani estava totalment aïllat de l'Atlàntic, al mateix temps la severa sequera havia començat a manifestar-se de manera patent. Com a conseqüència d'això, va esdevenir una dràstica evaporació que va produir la desecació de gran part del Mediterrani, el que va permetre la migració d'espècies vegetals i animals. En aquest moment Ibèria era via de pas entre Europa i Àfrica, el que va permetre una gran diversitat biològica.
          És fàcil entendre que gràcies a la variada orografia existent i la diversitat de mitjans en cadenes muntanyenques, poguessin les espècies desplaçar-se dalt i baix en funció del clima. No sé si va ser llavors quan va entrar aquesta espècie en la península, el fet és que té parents directes a Itàlia, aquesta és la proposta d'una possible migració.
          Aquestes fotos estan preses als Ports de Tortosa-Beseit.


          Etimologia: Podarcis muralis, del ll. Podarces, cis, del gr. podarké, n. pr. f. Hyg. Podarce, una de les harpies. Mit., Podarga de podarce, harpia mare de Jant i Bali, caballs d'Aquiles, que va concebre a Cèfir. / Podarces, Mit., Primer nom de Priam. / Fill de Incles, que va anar al lloc de Troia amb un exèrcit de tesalis i era germà de Protesilao. Va succeir a Protesilao II.
          Etimologia: Podarcis del gr. pous, podos, peu i -arcis, genitiu sing. del ll. Arx. I Arx, arcis, f. Varr., Caes., Cic., Nep., Sall., fortalesa, castell, mur, alcàsser, ciutadella. / Arx Capitolii, Tac., la fortalessa o alcàsser del capitoli. / Arcem alicui tradere, Nep., lliurar a un la fortalesa. / Virg. Plaça forta, ciutat. Amphion Thebanae conditor arcis, Hor., Anfló, fundador de la ciutat de Tebes.
          Que és comuna als murs i llocs construïts amb pedra? Podarcis, que puja pels murs sense dificultat. És sabuda la facilitat que té la sargantana roquera per a escalar parets verticals. Wagler va descriure el gènere com pedibus celer, això és peus ràpids.
          I muralis, del ll. murus, adj. Plin. De mur, mural. Propi del mur o relatiu a ell, que se sol criar en els murs. / Muralis machina, Plin., màquina per a batre els murs, l'ariet. / Muralis fossa, Sil., fossa que envoltava el mur. / Muralis corona, Liv., corona mural, que es donava al soldat que havia estat el primer a escalar el mur d'una ciutat assetjada; o també en Lucr., corona de Cibeles, formada de torres i murs, amb que es representava a Cibeles. Original publicat per Eugeni Guzman.

dilluns, 18 d’abril de 2011

Bombus terrestris, Bombus pratorum.


               Bombus terrestris, Bombus pratorum.

          Els borinots o bufaforats; grans, pesats i peluts, gairebé sempre negres amb més o menys bandes grogues, són del gènere Bombus. Tots aquests himenòpters són insectes socials, viuen en comunitat i la femella, desprès d'hibernar, construïx el seu niu en primavera a un cau de ratolí o talp o a un forat similar, també amb fullarasca dissimulat a les plantes, amb un sol orifici d'accés. Fabrica desprès una cel·la de cera, al ompli de pol·len amb mel, el 'pa de mel', i diposita dins un parell d'ous.
          Construïxen també grosseres cel·les que omplin de mel pura que serveix de reserva per als dies roïns. Reaumur, físic i naturalista francès (1683-1757), explica que els segadors que li proporcionaven els nius, coneixien bé aquestos dipòsits i s'aficionaven a veure el contingut.
          Huber, naturalista suís (1777-1840), cita el següent fet que testifica la bondat del seu caràcter: <'Vaig col·locar un niu de borinots baix un rusc d'abelles. Va arribar l'època d'escassesa i les abelles van robar les poques provisions que guardaven els borinots, a pesar d'això aquestos van seguir treballant. Un altre dia, les abelles acossades per la necessitat, presentaren les seves trompes als borinots, com demanant una ajuda, i van partir amb les veïnes la mel recol·lectada.
          Pere Huber conta que es va valdre d'un curiós mètode per estudiar les costums dels bufaforats: <'Havia recobert un niu de borinots amb una campana de vidre que no s'adaptava del tot a la base de la taula sobre la que estava col·locada, pel que vaig reomplir els forats amb una tela grossera que vaig fer entrar molt endins per evitar les fugues. El rusc estava emplaçat al meu gabinet, un llarg canal cobert de vidre i adaptat al accés de la campana, conduïa els borinots fins l'exterior de la casa per una apertura practicada a la fusta de la finestra. Aquestes precaucions em permetien observar els insectes sense temor de ser picat. Els borinots van atacar la tela, van desfer-la arrencant els fils poc a poc, van cardar-los amb les mandíbules i els van tallar prims i suaus, reunits aquestos filaments amb les potes van formar boletes que carregaven a l'esquena. Molts borinots estaven ocupats contínuament amb aquesta activitat que va durar un mes, fins que el rusc va estar cobert d'una capa de més d'una polsada d'espessor. Altres borinots van desfer la coberta del llibre que em va valdre per a cobrir la caixa en que van estar en certa ocasió; van tallar el paper en trosets i van posar-lo a sobre del seu niu. Els borinots de tot poden treure partit per posar el seu niu a cobert, quan no tenen molsa.


          Etimologia: Bombus terrestris, Bombus, i, del gr. bómbos, m. Varr. Brumit de les abelles. / Lucr. Suet. Soroll sord, soroll que ressona, retrunyeix, atrona. Bombus pedum, Enn., soroll de passes. / Del gr. Bómbos, oi, m. Soroll sord. / Bombéo, produir un soroll sonor, ressonar, brumir. / Bombiliós, m. Tot insecte brumidor, expressador de la remor confusa que fa un cos en moviment molt ràpid i repetitiu.

          I terrestris, de terra, adj. Propi o relatiu a la terra, que viu a la terra. Terrestre iter, Caes., viatge per la terra. Terrestres pecudes, Plaut., animals terrestres, que viuen a la terra. Terrestris cena, Plaut., menjar de llegums. I més. / Terra, ae, d'or. fosc. Terra locata in media sede mundi, Cic., la terra situada en el centre de l'univers. I més.
          Etimologia: pratorum, de pratum, i, d'or. fosc. n. Cic. Prat, prada. Prata secare, Plin., segar els prats. Ex segetibus prata facere, Varr., transformar el conreu en prada.
          Etimologia: Borinot, d'or. fosc, derivat de borinar, potser del germ. boro, barrina i també en it. burino. En el sentit d'obrir forat, com el sinònim local bufaforats. Per la mania que té el borinot d'aplicar-se a una cavitat com si volgués afonar-la. Original publicat per Eugeni Guzman.

Bufo bufo


          Bufo bufo. El gripau es troba a tota Europa, a llocs humits normalment, de vegades prop de les cases, al camp, es clar. De dia sol estar amagat sota una pedra o qualsevol cavitat amagada, però quan es fa fosc o de matinet sol sortir de passeig i camina amb poca traça però ràpid si cal. A la primavera se'l por veure molt sovintet, si un té la costum d'anar per la muntanya, perquè busca l'aigua per reproduir-se. La femella posa dos cordons d'ous d'un metre o més de llargària.
          Les larves que surten dels ous, són fitòfagues, però en quan surten a terra ferma, canvien la seva dieta per una d'insectívora principalment, també mengen cucs i petits mol·luscs. Al menjar molts insectes, són útils per a l'equilibri tròfic del medi i l'agricultura, si és ecològica, és clar. Pot viure 10 anys a la natura però 30 o més se està captiu.
          El gripau comú, exhala un líquid d'olor acre i nauseabund per les glàndules del seu cos, aquesta substància és ofensiva a la vista i repugna a tots el els animals, especialment als gossos.
          Etimologia: Gripau de Calàpat i aquesta desconeguda; probablement d'una forma pre-romana hispànica *calappăcu, que devia significar ‘tortuga’ (com el cast. galápago), segons Corominas DECast, ii, 620-623 Aquesta teoria implica la separació originària de calàpat i del seu sinònim gripau, al qual s'atribueix origen germànic (de krappo, ‘ganxo’: cf. G. de Diego Dicc.). Dic. CVB.
          Etimologia: Gripau, segons Coromines, és una denominació comuna amb l'oc. grapaut i el fr. grapaud; i és un mot d'origen incert, però que pot haver estat agafat d'aquestes llengües. És versemblant que allà sigui un derivat romànic de grapa, a causa de les potes corbes i fastigoses de la bestiola.
          Etimologia: Bufo, d'origen fosc, m. Virg., Serv. Gripau, calàpat. Original publicat per Eugeni Guzman. 

dilluns, 11 d’abril de 2011

Amelanchier ovalis

          Amelanchier ovalis.
La Guilloma i segons Pío Font Quer, també els noms que encara sent més propis del Cornus sanguinea, s'apliquen sobre tot a la guilloma, com corner, corniol, corniguer, cornera i altres derivats.
          Amelanchier ovalis, es queda sense fulles durant l'hibern i torna a enverdir a començar la primavera. Floreix al néixer les fulles, quan aquestes estan tendres i recobertes de borra, de març a maig, madura de juliol cap a endavant. El fruit, anomenat borrinyol, és redonet i de les dimensions d'un pèsol, és comestible i dolç.


          Etimologia: Amelanchier ovalis, Amelanquier deriva, segons alguns, del nom popular francès de la guilloma, pomerola o arbre de roca, provençal amelancquier, francès amélanchier, que va ser introduït en botànica pel metge Pierre Pena (1538-1605), i la va classificar com Amelancher Galloprovinciae montanae, va voler relacionar l'agradable dolçor pareguda a la mel, dels seus fruits, borrinyols, amb el nom. Llatí mel, genitiu mellis, meleus, melós.
          I ovalis, del llatí Ovum, i., del grec oon, n. Ov., Cic., Varr., Col., Ou. Incubare ova, Varr., covar ous. Ovi luteum, Cic., Plin., rovell d'ou. Ovi album, Plin., clara d'ou. Tam similem sibi quam ovum ovo, Sen., tan semblant a ell com un ou a altre ou. Calp., forma oval. Fent referència a les fulles de forma ovalada.
Als Ports de Tortosa-Beseit. Original publicat per Eugeni Guzman.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...