Vanessa cardui

     La Vanessa dels cards (Vanesa de los cardos).
Vanessa cardui és una de les papallones de major distribució geogràfica, està a quasi tot el planeta pel seu caràcter migratori.
     Com són papallones errants, se les pot trobar des de la primavera fins a la tardor en qualsevol lloc, amb preferència pels paratges oberts.
     Aquesta espècie és pròpiament de zones tropicals i subtropicals, així que no pot superar l'hivern en aquestes latituds. En les èpoques de l'any que hi ha escassesa d'aliment en el seu lloc d'origen, normalment el nord d'Àfrica, inicien la migració cap a zones més propícies, arribant a les nostres costes, però també continuant viatge per tota Europa i través dels Alps si els vents són favorables.
     Existeix documentació que les situa sobrevolant l'Atlàntic fins a Islàndia, això dóna una idea de la sorprenent capacitat de vol d'aquest Ninfàlid.
En Europa produïxen una o dues generacions segons la latitud, sent l'última a l'agost, moltes d'elles moren amb el fred, però algunes volen cap al Sud i arriben a Àfrica, on neix altra generació disposada per a la migració primaveral cap al nord. Original publicat per Eugeni Guzman.

La Visió Estereoscòpica més refinada.

          La visió estereoscòpica és una qualitat dels animals caçadors, aquesta requereix ulls frontals, dos o més, que permeten calcular la distància amb molta precisió, per la diferència en l'angle de visió i la seva generació impresa en el cervell. Si tenim dos o més imatges preses des d'angles lleugerament diferents però en el mateix pla, que són les capturades per cada ull, el cervell és capaç de reconstruir la distància, i per tant la profunditat, analitzant la disparitat i el paral·lelisme entre aquestes imatges.


          Aquestes dos aranyes caçadores, vistes als voltants del castell d'Ulldecona, són un exemple de la visió estereoscòpica més refinada de la natura; les aranyes mostren quatre ulls frontals per a caçar i quatre ulls més dorsals per a no ser caçades.

Buthus occitanus

Avui mateix, en una excursió vespertina, buscava artròpodes sota les pedres i m'he topat amb aquest Buthus occitanus; estava descansant tranquil·lament esperant a que es fes de nit per a sortir a caçar, l'he molestat un poc i l'he tret del seu niu per a fotografiar-lo, com estava mandrós, li ha costat una bona estona posar-se en moviment per a tornar al seu forat. Feia ja anys que no veia un escorpí pel camp.

          De tot el món és sabut que les tècniques de caça es remunten a la prehistòria, tenim mostres de tot tipus; pintures rupestres que manifesten aspectes organitzatius i tècnics de la caça, útils per a tal efecte datats en totes les èpoques de la història, paranys i tècniques de caça contemporànies i antigues.
          Així que un, quan va al camp a observar, pensa si ha de retirar objectes abandonats, com aquestes botes o bé deixar-les on estan.

          Habitualment tinc per costum recollir cartutxos, encara que les meves butxaques són limitades i una sortida d'un parell d'hores al camp, suposa recollir centenars d'ells. Aposto a que no es recullen menys de 200 cartutxos en una curta excursió, si fos aquest el propòsit.
          En qualsevol direcció que s'esculli, la comarca és com una gegantesca i grotesca catifa de cartutxos abandonats; centenars, milers d'ells, milions, incomptables a tot arreu on està permesa la caça.
          Cada cartutx vomita molts perdigons de plom tots ells escampats i soltant la seva pesada càrrega biodegradant al medi ambient.
          Com veieu, les botes estan colonitzades per diverses espècies vegetals i per microfauna i acabaran per descompondre's amb el temps, per ser reintegrades a l'ecosistema en els seus elements bàsics i desaparèixer com a tals. Original publicat per Eugeni Guzman.

Niu d'Osmia sp.

Les abelles no cleptoparàsites construïxen nius que les femelles aprovisionen amb pol·len i néctar com aliment per a les seves larves. La majoria de les abelles solitàries excaven per sí mateixes galeries en les que nidifiquen.
En el cas d'aquests himenòpters, construïxen el seu niu amb grans de sorra o fragments de fulla en les roques i pedres, de vegades en les closques de caragols buides. Aquest, sembla ser un niu d'Osmia sp. abandonat des de fa algun temps, segons s'aprecia en el rentat de la superfície.
Algunes espècies utilitzen forats disponibles, tals com galeries fetes per coleòpters xilòfags en arbres morts i bigues de fusta, antics nius d'altres abelles i vespes excavats en talusos d'argila i una gran varietat d'orificis fets per l'home. Aquesta capacitat d'acceptar materials fets per l'home com substrats de nidificació ha facilitat l'establiment d'algunes espècies com a pol·linitzadores comercials de cultius.

El caçador caçat

Un grup de formigues caçadores, de grans dimensions i potents mandíbules, treballen conjuntament; ataquen la perifèria d'una comunitat de petites formigues.
Com es veu, ambdues espècies col·laboren en el seu propi benefici; les caçadores vigilant-se entre elles i si cal, ajudant a les companyes a desfer-se de defensores mentre cacen i maten.
Les defensores alarmant a la resta perquè ataquin massivament a l'enemic i el facin fugir o morir, com en aquest cas.
Les petites intenten fer-se valer per nombre i una de les atacants ha estat capturada per les defensores que tiven de les extremitats i antenes de la caçadora, mentre unes altres es dediquen de ple a esquarterar-la.
El grup atacant era de sis individus i van causar decenes de baixes a les defensores, aquestes van capturar una atacant a l'acostar-se massa a la base enemiga i la resta d'atacants van intentar sense èxit l'alliberament del captiu, que finalment va ser baixa.

Ametllers