dissabte, 9 de juliol de 2011

El petit miracle de la floració

Oxalis debilis subsp. corymbosa al terrat de ca meua
          Cada any esdevé un petit miracle per a la gran majoria de les plantes, la floració, però per què es produeix i quins factors són determinants en el procés?

Digitalis obscura L. als Ports
          En les espècies silvestres, el procés evolutiu a configurat, en la genètica pròpia de cada espècie, el moment de floració òptim per a la fecundació i la producció màxima de llavors. Per a florir al moment adequat, les plantes deuen reconèixer les variacions externes que determinen el fenomen, com la durada del dia, anomenat foto-període o la temperatura. D'això s'infereix un estímul associat a les fulles quan estan exposades a un foto-període adequat a cada espècie, aquest estímul es transportaria al meristem apical, teixit embrionari, les cèl·lules del qual són capaces d'una activa divisió al extrem superior de la planta i del que depèn tot el creixement vegetatiu, gracies a la contínua producció de fulles i branques laterals. El meristem és, pròpiament el que es crea dividint-se o multiplicant-se. El teixit meristemàtic és així un teixit embrional, del que es formen altres teixits adults i diferenciats de manera diversa.
Narcissus assoanus Dufour a la serreta de Godall
          En resposta al estímul floral, el meriestem apical promou la formació de meristems florals que es desenvolupen en flors. Efectivament, dos gens responsables de la identitat del meristem floral (APETALA1 (AP1) i LEAFY (LFY)), exerceixen el paper d'interruptor en la planta per a la producció de flors. Quan els dos gens s'activen en un meristem, aquest adquireix l'identitat de merismen floral i comença a fabricar flors, si els dos gens romanen desactivats, el meristem es limita a produir fulles i branques indefinidament.

Diplotaxis erucoides L., a la serreta de Godall
          Quasi la majoria de flors tenen, des de la perifèria cap al centre, sèpals, pètals, estams i carpels, però cada espècie es distingeix per la seva morfologia peculiar i per la disposició dels citats components. Aquest ordre és un tret que s'hereta, el que vol dir que aquesta informació deu ser transportada pel material genètic de la planta, per tant la posició relativa que ocupa una cèl·lula en un organisme indica a aquesta quina posició deu d'ocupar i quin tipus d'estructura ha de formar. Aquesta posició esdevé conduïda a través de les combinacions de proteïnes reguladores.
       
Rosa sempervirens L. al Mas de Comú, Montsià
          Les plantes ornamentals més cotitzades són el resultat de mutacions monstruoses que han alterat el procés normal de generació de les formes silvestres, per exemple la Rosa sempervirens només té cinc pètals, mentre que la que trobem a les floristeries està completament farcida de pètals. Passa el mateix amb el clavell, la camèlia, el baladre i quasi totes les flors ornamentals, per un procés productiu capaç de reordenar i transformar a voluntat les flors des de fa moltes generacions de floricultors. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

dijous, 30 de juny de 2011

La flor dels déus: els clavellets, Dianthus broteri


          Els clavellets, Dianthus broteri, tenen una gran sinonímia i innumerables noms que corresponen a altres tantes varietats del clavell i la clavellina; en gallec per exemple se sol dir clavelinha, que com en castellà, s'acostuma a donar als clavells silvestres o bé als conreats que conserven la flor simple. En català també es diu clavell, claveller, clavellet, clavellina, clavellinera i clavell de bosc o clavell de pastor. 
          Però de l'humil clavellet silvestre, tal com el trobem al camp, fins al clavell ornamental o clavell reventó hi ha un abisme. Els clavellets silvestres, van ser transformats pels hortolans floristes que van treballar infinits mestissos, formes que van cebar fins rebentar, desbordants de matèria floral, com les trobem ara a les floristeries amb funció ornamental, normalment per portar als difunts, íntimament relacionat amb el seu nom Dianthus, que vol dir propiament, la flor dels déus. 

          Destil·lant les flors, surt un col·liri finíssim i d'aigua nítida, Moreira en el seu Folklore Tortosí dóna més detalls en relació a aquest punt: 'No s'ha de fer servir una clavellina qualsevol, a de ser una clavellina que es posa a terra perquè arreli, la nit de Sant Joan. Un altre petit detall ens alliçona de la manera d'operar; no cal destil·lar la planta, sinó preparar una tisana, o altrament dit te, amb les flors de la singular clavellina. I, per tant, tampoc és necessari rentar-se els ulls amb ella, sinó endolcir-la i beure-la (Moreira, 1934). Segons es pot entendre, la tisana no tenia gaire efecte aplicada als ulls directament. No hi ha cap referència de la planta al Dioscòrides ni posteriorment, fins fa poc, la qual cosa fa pensar que la planta no té massa principis actius.


          Etimologia: Dianthus, diántus m. síncopa lineana del grec diósanthos m. en Teofrast, un clavell conreat no olorós. Del grec Zeús, Diós, que és Déu i del grec ánthos n. flor, pròpiament la 'flor dels déus'.
          Etimologia Broteri, Brotérous, oi m. Félix da Silva d'Avellar (de sobrenom) Brotero (1744-1828), nascut en Santo Antāo do Tojal (Estremadura, Portugal), catedràtic i director del jardí botànic de la Universitat de Coimbra des de 1791 i dorector del Reial Jardí Botànic d'Ajuda (Lisboa) des de 1811.
Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

divendres, 24 de juny de 2011

Experiment: visió 3D

          Pensant l'altre dia en les antigues imatges en 3 dimensions generades per ordinador, se me va acudir fer el mateix efecte amb fotografies; es tracta de prendre dues imatges, lleugerament desplaçades una de l'altra, i ajuntar-les amb la mida adequada per a que, fent un petit esforç i creuant la vista fins que el dos arbres es solapen, aconseguir veure una imatge en 3 dimensions realment nítida.
         Si voleu podeu fer la prova a veure si aconseguiu veure-ho bé. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.
          Una altra imatge en 3D de paisatge de roques i vegetació:



dilluns, 20 de juny de 2011

Orquídies: Orquis gros

L'amic Manel fent fotos de l'orquis gros

L'Eugeni fent fotos a D. elata
           L'orquis gros, Dactylorhiza elata, altrament dita Orchis elata, és una de les orquídies  de més alçada dels ports. Li agrada molt l'aigua. així que si preteneu veure-la teniu que anar a llocs amb aigua corrent, pel general  en substrats calcaris amb alt grau d'humitat.
          Per alguns autors, espècies d'orquis s'hibriden allà on conviuen i els caràcters diagnòstics es superposen amplament, pel que consideren reunirles en una sola espècie, tanmateix admeten que D. elata és morfològicament diferent i està ben caracteritzada geogràficament. Encara que al territori el fenomen de la hibridació és especialment patent i de vegades és difícil de saber quina espècie tenim davant.
       
Dactylorhiza elata


D. elata, detall de la inflorescència
 Etimologia: Dactylorhiza, dactylorhiza, ae f. del grec dáctylos, ou m. Plini, dàtil, Plin., Cic., Col., dit i del grec rhíza, ēs f. arrel, tot plegat, pels tubercles més o menys palmatipartits.
Etimologia: elata, del llatí elátus, a, um, alt, elevat, etc. participi passiu de lat. effero, portar fora de, treure // aixecar, elevar, etc. i aquest verb del llatí e, ec, ex, preverbi que indica procedència, punt de partida, i lat. fero, portar produir. f. Vitr. Acció d'aixecar o elevar; elevació. Elatio atque altitudo orationis, Cic., elevació i sublimidat d'estil. // Elevació de l'ànima, grandesa, noblesa. Elatio et magnitudo animi, Cic., sentiments nobles i elevats. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Dactylorhiza elata, detall de la flor

dimecres, 15 de juny de 2011

Arquitectura rural: barraques o casetes de pedra en sec

Embocadura de barraca de llinda simple
          L'àrea geogràfica mediterrània, d'escassa pluviositat i localitzada normalment a la tardor i més abundant a la primavera, predomina el paisatge de secà, i la pedra és la protagonista a la muntanya amb grans extensions de bancals i bancals com a principal constituent geològic del terreny. 
          Per aprofitar les zones de conreu a la muntanya, de vegades els pagesos han de treure les clapes superficials de pedra, remoure i transportar-les fora del conreu, aprofitant-les per a fer marges, dipòsits d'aigua, barraques, bancals, refugis, tanques, comptadors d'animals i molts més enginys d'aprofitament dels recursos. D'aquesta manera el pagès esdevé un autèntic agricultor-constructor i el resultat és un paisatge antropitzat i dominat per l'home.

Vista de barraca de planta quadrada

Vista exterior del sostre acabat amb reble

Vista interior de la volta i la deformació dels anells circulars
que van adaptant-se a la planta quadrada
          Les barraques de pedra en sec són una senya d'identitat de la nostra terra, tanta pedra dóna com a resultat el seu aprofitament, els pagesos han desenvolupat un domini del treball de la pedra que es tradueix en construccions de barraques com les que veieu a les fotos, dos exemples d'arquitectura de pedra en sec. 
          Les barraques són construccions de pedra en sec sense cap tipus de tractament a la pedra, estan construïdes sobre una ampla paret circular, quadrada o rectangular, puja la paret una alçada d'un metre a dos, fins que comença a reduir-se en cúpula cònica o parabòlica per aproximació successiva de pedres planes molt ben encaixades i que fan filades de perímetre decreixent fins tancar la cúpula amb una pedra clau. Cada filada de pedres es sustenta per ella mateixa fent-se forta per compressió simple i no cal cap tipus de bastida per la seva construcció. El sistema de construcció és tant sòlid que hi ha molt poques barraques assolades o parcialment caigudes. 

Apunts i esquemes de les barraques exposades amb mides

Barraca de planta quadrada integrada al marge, utilitzant-lo com a paret

Embocadura de barraca de llindar simple curta

Vista interior de l'arrencada de la volta
des dels murs de planta
Cocó o escudeller de paret
Els dos exemples exposats, són de planta quadrada i és menys abundant que la rodona perquè la seva complexitat constructiva augmenta considerablement pel pas tècnic de la planta quadrada a la cúpula cònica, això es resolt mitjançant la intersecció geomètrica dels anells circulars de la volta i el murs de la planta adaptant-se progressivament.
          L'interior de la barraca es deixa tal qual s'ha construït, amb la pedra vista i sense cap obertura més que la d'entrada, de vegades un cocó o escudeller per tal de guardar coses una mica elevat del sòl i incrustat al mur, algun banc per seure i de vegades una menjadora, també algunes pedres poden fer de foguer.


          La gran dependència de les barraques i la seva adaptació al terreny, fa que adopten formes variadíssimes i també dimensions irregulars. Per construir la barraca fa falta gran quantitat de pedra de diverses mides i formes i estan relacionades directament amb el tipus de conreu existent i les dimensions de la finca.
          Encara es pot trobar, avui en dia, certa tradició de construcció de pedra en sec promoguda per alguns ajuntaments i entitats, darrers continuadors d'un tipus de construcció que es remunta al mateix neolític. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

dijous, 9 de juny de 2011

Orquídies: el barreret o flor caputxina


          Passejant pel camp ara, hi ha una orquídia que és fàcil de trobar, perquè és molt freqüent i visible per la seva espectacularitat quan està florida. El barreret o flor caputxina, Anacamptis pyramidalis desenvolupa a la part de dalt del peduncle, una inflorescència cònica amb quantitat de floretes de color roseta i que destaca molt als prats i les garrigues, és molt comuna al Montsià a les zones assolellades. Aquestes fotos son preses al Mas de Comú fa pocs dies i encara es pot trobar la flor a les zones una mica més altes que fa més fresqueta.


          La intensitat del color de les flors varia notablement, inclús en la mateixa població, anant del rosa claret al púrpura intens. Determinades plantes amb les tijes més curtetes i la flor quasi blanca, se la classifica com una subespècie dita Anacamptis pyramidalis var. brachystachys, però jo no la tinc vista per cap lloc de la nostra zona.


          Etimologia: Anacamptis, de anacamptis, idis. i aquests del llatí ănăcamptŏs, ōn. adj. Capel. tornat del revés, f. del grec anacámptō, format per ana, esquena, part de darrera i kamptein, que és doblegar, torçar; pròpiament, doblegar o torçar del revés; segons el més probable, és perquè el retinacle del polini en l'antera està lateralment corbat en forma subcilíndrica o una altra cosa que se m'escapa.
          Etimologia: pyramidalis, de pyramidalis, e. del llatí pyramis, adj. Boeth. és un neolatinisme que vol dir piramidal, de forma de piràmide, aquest del grec pyramís, ídos f. Cic., Plin., Mart.; en llatí pyramis, idis f.; amb el sufix alis, ale, que vol indicar relació, en l'Anacamptis pyramidalis, per la forma de la inflorescència, en forma piramidal. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

dilluns, 6 de juny de 2011

Fòssils de la nostra zona: Homoeorhynchia meridionalis


          Aquest fòssil, trobat a les muntanyes d'Alfara de Carles, als Ports de Tortosa-Beseit, és un Braquiòpode de la família dels Rhynchonellidae. Els braquiòpodes, són animals marins que no formen colònies, viuen fixats al substrat i posseeixen una petxina formada per dos valves, una dorsal i l'altra ventral, que no són iguals; la ventral altrament dita major, sol ser més llarga i més voltada que la dorsal o menor, a cadascuna d'elles es distingeixen la vora anterior o frontal, les laterals i la posterior, a més de l'àpex constituït per la part més antiga de la valva i situat sempre més prop de la vora posterior que de l'anterior, té també dos braços tentaculars, situats a dreta i esquerra de la boca i generalment enrotllats en espiral.
          L'etimologia de braquiòpode ve del grec brachion, braç, y de pous, podós, peu, perquè es fixa al substrat amb un peu i te dos braços, que és tot el que s'aprecia de l'animalet.


          Els braquiòpodes van ser summament nombrosos en les eres antigues; apareixen ja en la formació cambriana, són abundantíssims en la silúrica i el la devónica, disminuint a la carbonífera i en el permià i augmenten de nou en la juràssica, per disminuir una altra vegada al final de la cretàcica i quedar reduïts a la terciària, si fa no fa, als avui vivents.
          Per a la seva classificació es té principalment en compte, l'absència o presència de xarnera, l'esquelet dels braços tentaculars i les impressions dels músculs a l'interior de la petxina.
          Antigament s'havien inclòs els braquiòpodes entre els mol.luscs, per tenir, com molts d'ells una petxina bivalva; la semblança entre les dues petxines, però, no és més que aparent, en els mol.luscs bivalves hi ha dos valves laterals i el dels braquiòpodes hi una dorsal i una altra ventral, a part de l'organització de l'animal que és, en un i altre grup, completament diferent.


          Cal destacar la gran quantitat que es poden trobar als Ports, normalment on es troba un hi ha molts més. L'espècie Homoeorhynchia meridionalis, té una gran dispersió i sol estar associada al Juràssic fa o no fa. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

dimarts, 31 de maig de 2011

Hàbitats prioritaris: fonts naturals petrificants amb formació de travertí

Racó del presseguer

Travertí del Salt d'en Robert
          La vegetació dominada per criptògames que creixen en fonts naturals calcàries permanents o semipermanents, contribueix activament a la formació de travertí. Es tracta d'una roca orgànica, composta per gran quantitat de carbonat càlcic que va precipitant sobre els briòfits. Entre aquest una de les espècies més característiques és la molsa Cratoneuron commutatum. Es tracta d'un hàbitat extremadament fràgil que alberga espècies que no es poden desenvolupar en altres ambients.
          En l'actualitat sobreviuen un reduït nombre de bons exemples de fonts naturals petrificants. El travertí típic es desenvolupa sobre fonts naturals calcàries, no obstant, les comunitats també es poden veure en la part superior de petits salts d'aigua que flueixen en barrancs de muntanya ben conservats.

Salt d'en Robert

          Les fonts naturals petrificants actives i la vegetació que acompanya són un hàbitat adequat per a un gran nombre d'invertebrats i espècies rares, com caragols protegits, pegellides d'aigua dolça, artròpodes diversos, insectes com odonats i efímeres rares que requereixen aigües netes.
          Aquest tipus d'hàbitat a estat greument alterat per l'home com a resultat de l'adaptació de les fonts per a usos recreatius o per al desviament de l'aigua per a l'ús humà.
          L'ús turístic de llocs tan fràgils a suposat un gran impacte negatiu, com al Salt d'en Robert i el Racó dels Presseguers, on la presència humana deteriora i embruta el medi.

Pinguicula dertosensis

          En l'àmbit del projecte LIFE de "Conservació d'hàbitats prioritaris", s'ha aconseguit conrear amb èxit algunes de les espècies més rares i al mateix temps, característiques de les fonts naturals petrificants com Pinguicula dertosensis i altres. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

diumenge, 29 de maig de 2011

L'herba del Centaure, Centaurium erythraea


          Aquesta temporada és quan més floretes es troben al camp, a la serreta de Godall hi ha zones que han deixat d'estar conreades i que no tenen arbres ni arbusts grans, així que són bons llocs per a que creixin herbes de port baix de cicle anual o bianual, quan es donen condicions favorables hi ha rogles molt grans i colorits d'espècies que es barallen pel lloc. L'herba centaura o pericó vermell és una de les que quan troba un lloc adequat creix en molta quantitat, té les flors roses i més rarament blanques i disposades en cimes corimbiformes.


          Dioscórides tracta d'aquesta herba centaura al capítol 7 del llibre II, i la considera útil per soldar les ferides i netejar les llagues. Andrés de Laguna afegeix el següent comentari: "La centaurea es diu vulgarment fel terrae, que vol dir fel de la terra, pel seu excessiu amargor... té la gran virtut de dessecar les nafres i soldar les fresques ferides... la seva cocció torna els cabells rossos com fils d'or, d'aquest efecte es deia biondella per molts llocs de Itàlia, que és el mateix que rossadora" (que fa ros el cabell).

          Tornant a la curació de ferides referides per Dioscórides i Laguna, existeix un mite que parla de Quiró, a qui anomenen el més just entre els centaures; a aquest centaure benfactor se li atribueix el ser el primer que es va servir de les plantes per curar les malalties, en commemoració d'això s'ha donat el nom de Chironion o Centaurea a una herba, de la qual rail tenia la virtut de desviar les serps, matar-les amb la seva olor acre o fer-les inofensives, aquesta herba és Cantaurium erythraea. El nom de Quiró bé del llatí chiron, a aquest del grec cheiron que és pròpiament mà destra.
          Etimologia: Centaurium, del llatí centaurĭum, ĭi. n. Plin. Centaurïa, æ. (del grec kentaúreia). f. Apul., Isid. Centaurea, centaura (planta). I aquesta de centaurus, i. (del grec kéntauros)., Hor. Centaure, monstre fabulós, meitat home, meitat cavall; especialment Quiró, el més savi i just de tots els centaures.
          Etimologia: erythraea, del grec erythros, el color vermell, pel color de les flors. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

dijous, 26 de maig de 2011

Microfauna endèmica de la nostra zona: Pseudoescorpí, Chthonius mahnerti


          Aquest exemplar, trobat a la serreta de Godall, a la part alta de la Torra, és l'espècie del subgènere de major mida de les que es troben per la zona. Tot plegat te una mesura de cap a cua de no més de 2 mm. Com és un caçador, les peces que caça són de la seva mida, com colèmbols, àcars molt menuts i microinsectes. 
          L'espècie presenta accentuats caràcters troglobiomorfs, és a dir viu a les fosques, al subsòl  i a les coves, per això no te ulls, el que fa pensar en una bona adaptació a medi subterrani. Com podreu comprendre, és molt difícil de veure i de trobar, per la mida i per l'hàbitat.
          Aquest Chthonius mahnerti deu pertànyer al subgènere Ephippiochthonius que és el que es troba al medi subterrani superficial, ja que algunes espècies han colonitzat el medi hipogeu, el que ha donat lloc a diversos endemismes, com aquest.
          Com tots els troglobis, de presència reduïda, endèmica i restringida a alguna cavitat o a rogles del subsòl, el seu estat de conservació és vulnerable. No hi ha cap dada sobre el volum de poblacions i és summament difícil mesurar l'extensió de la superfície que colonitza, la seva supervivència està subjecta a que es mantinguin les constants físiques al macís càrstic .


          Etimologia: Chthonius del llatí chthŏnĭus, ĭi. n. pr. m. Ov. Nom d'un centaure. // Stat. Nom d'un guerrer. Aquesta és tota la informació que he localitzat. Però si té relació amb centaure és perquè en mitologia, són figures quimèriques caçadores. En quan a l'etimologia de centaure, uns diuen que ve de gr. centein, caçador i taurus, bou, altres diuen que del gr. centein, caçador i auros, llebre, coincidint amb els monuments figurats, que representen als centaures com un poble de caçadors. D'altra banda no hi ha cap referència respecte a l'etimologia de mahnerti, és de suposar que serà el nom del que va nomenar o descubrir el bitxet.
          Etimologia: Ephippiochthonius, de ĕphippĭum, ĭi. (del gr. ephíppion). n. Cic. Cæs. Humus, capa superior del sòl. Capa fina superior d'alguna cosa, mantellina. Equites ephippiati, Cæs., soldats de cavalleria muntats sobre mantellines i no sobre la cadira.
          Etimologia: Pseudoescorpí, del gr. pseúdos, derivat de pseúdein, enganyar. adj. amb la significació pròpia de fals, fingit. I de scorpĭo, ŏnis. (del gr. skorpios). m. Plin. Escorpió, insecte verinós. // Isid. Instrument en el que es castigava als delinqüents, format per una vara nuosa, armada de puntes de ferro. Per tant, pseudoescorpí és amb fingida aparença d'escorpí. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

divendres, 20 de maig de 2011

Orquídies: Curraià vermell i Curraià blanc



          Ara mateix estem en plena temporada d'orquídies, si sortiu al camp no tardareu ni cinc minuts en començar a vore diverses espècies que habiten la nostra zona, sobre tot al Montsià, però també a la serreta de Godall i als Ports, on potser hi ha més de vint espècies, com les muntanyes tenen molta alçada, es pot trobar la mateixa espècie tota florida a la part baixa i no més les fulles basals a la part alta.
          Aquí vos porto dos espècies emparentades, de fet son del mateix gènere, la Cephalanthera rubra (Curraià vermell) i la Cephalanthera longifolia (Curraià blanc), estan trobades al mateix bosc de Pinassa, per una sendera que puja a la Font del Paradís, en excursió curteta i fàcil, des de l'àrea de lleure de la Vall.   


          Diu Joan Coromines al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, que Curraià és nom d'una orquídia segons DFa,: Pot ser del nom del poblet de Correà prop de Cardona? (cf. E.T.C. I, 235; Aebisquer, Ét. de Top. Cat., 84). Això és tota referència trobada de l'etimologia de Curraià.
          Etimologia: Cephalanthera de Cephalanthera, -ae f. del gr. kephalē, -ês f. cap, en forma de cap, etc., en llatí cephăllæum, i. (del gr. kephálaion). n. Lucil. El cap. I del llatí anthera, -ae, f. remei compost per flors. // bot. anthera del gr. anthēros, -á, -ón, això és florit, del gr. ánthos, -ous, n. flor. Segons L. C.M. Richard per la forma de l'antera ± redona. També anthēra, æ. (del gr. anthērá). f. Plin., Cels., C.-Aur. Medicament preparat a base de flors per a curar les úlceres de la boca.


          Etimologia: rubra de Rŭbĕr, bra, brum. (de l'arrel ru- com rufus, etc.). adj. Lucr., Hor., Virg., Ov., vermell, ros, colorit, encès. Rivos rubro sanguini inficere, Hor., tenyir les aigües dels rius amb roja sang; ruber panus cruore, Hor., tela roja de sang; quos aurora suis rubra colorat equis, Prop., a qui l'encesa aurora coloreix amb els rajos que llancen els seus cavalls; sol prœcipitem oceani rubro lavit œquore currum, Virg., el sol precipita el seu carro en les vermelles ones de l'oceà. // Leges rubræ, Juv., Lleis compreses baix un títol que s'escrivia amb tinta vermella. // Rubra canicula, Hor., ardorosa canícula... Així més. I és pel color de les flors rosàcies o porpres.

---------------------------------



          Etimologia: longifolia del llatí longifolius, -a, -um, de fulles llargues, del llatí longi-, longus, a, um. adj. llarg, extens, gran, vast. Longum spatium, Cæs., llarg espai; longus septem pedes, Plin., de set peus de llarg; longæ hastœ, Virg. Piques llargues; longus pedum sex, Col., de sis peus de llarg; pede longior quam quisquam longissimus, Cic., més alt d'un peu que l'home més alt;  longus olympus, Virg., la immensitat del cel; Rhenus longo spatio citatus fertur, Cæs., el Rin corre amb veloç curs una llarga extensió. // (fig.) Longas regibus esse manus, Ov., que els reis tenen les mans llargues: són poderosos. // Parlant de persones, longus an brevis, formosus an deformis sit, Cic., si la persona és alta o baixa, bella o lletja. // Longissima epsitola, Cic., una carta interminable; mesis quadraginta quinque longus, Cic., mes de quaranta-cinc dies. // Nihil opus est exmplis id facere longius, Cic., no és necessari allargar això amb exemples; nolo esse longus, Cic., vull abreujar, no vull estendre'm massa. I -folia del llatí folium, ĭi. (del gr. phýllon). n. Cic. Fulla dels arbres i les plantes; fullatge. // (prov.) Pluma et folio facilius moveri, Cic., ser més lleuger que una ploma i una fulla (ser molt voluble). // Virg. Fulla de palmera en la que la Sibila escrivia els seus oracles. // Macr. Fulla de paper. // Vitr., Fulla d'acant (en el capitell corinti). Com ja s'ha dit, de fulles llargues. Vos deixo també els apunts del quadern de camp que vaig prendre fat temps. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...