Retrat a la Cova del Vidre, els Ports.

El gran núvol de Magallanes

El gran núvol de Magallanes és una de les galàxies nanes que orbiten la nostra galàxia, la Via Làctia.
El color blau en la imatge, representa la llum de les estrelles més antigues. Aquesta imatge del telescopi espacial Spitzer, revela gairebé un milió d'objectes mai abans observats i és una combinació de la llum infraroja captada per Spitzer.
Imatge presa pel telescopi Espacial Spitzer. NASA/JPL-Caltech M. Meixner (STScl) i l'equip del projecte SAGE.
Font: iTunes Store, EL UNIVERSO ESCONDIDO HD vídeos en alta resolució gratuïts.

Lloc de caça a la beall sense ús.

          Lloc de caça a la beall sense ús.

Planta tal·lòfita a una pedra.

          Els líquens estan formats per la simbiosi d'una alga i un bolet micet.

Exoesquelet d'odonat.

Exoesquelets d'odonats després de la metamorfosi. Riu Sénia.

Forces de la marea. I perquè la lluna presenta sempre la mateixa cara.

Forces de la marea. I perquè la lluna presenta sempre la mateixa cara.
El nostre satèl·lit, amb un diàmetre de 3500 km., està deformat alguns metres per la diferent atracció terrestre en ambdós costats de l'eix. Alhora que recorre la seva òrbita, el nostre satèl·lit gira lentament sobre sí mateix, sincronitzant-se amb la terra i presentant sempre la mateixa cara. Aquesta perfecta sincronització resulta de l'efecte ralentitzador que les marees de la Terra han tingut sobre la Lluna. Quan el satèl·lit girava més de pressa, l'eix i amb ell la deformació deguda a l'atracció, es desplaçava, generant friccions entre les roques i alliberant energia, frenant així la rotació lunar fins que va desaparèixer, o sigui, fins que la Lluna va acabar per girar tan a poc a poc com perquè ens presenti sempre la mateixa cara.
Font: investigacionyciencia.es
Foto: macuser64, lluna plena del dia 18 de juny de 2008.

Voltors al riu Sénia

Voltors al riu Sénia
Fotos: macuser64

Palau del Batlle, Vilafamés.

          En 1971 va ser adquirit en ruïnós estat per la Diputació Provincial que després de diverses fases de restauració va cedir l'edifici a l'Ajuntament per a l'instal·lació del Museu d'Art Contemporani.
Fotos: macuser64

Asphodelus fistulosus L.

Asphodelus fistulosus L.
Cebollí. Cibolla. Porrassí.
Infografia: macuser64

Natura horror vacui VII

Natura horror vacui VII
Foto: macuser64

Hordeum vulgare L.

Hordeum vulgare L.
L'ordi és un cereal amplament cultivat per tot arreu, té les espigues poc comprimides i es reconeixen 4 o 6 cairells. És molt més gran que H. murinum i a més cada espigueta presenta una característica aresta llarga i gruixuda.
Etimologia: Ordi, del llatí hordĕum, mat. sign. Enfront del fr. orge, it. orzo, rom. orz; el cat. ordi juntament amb oc. òrdi, alt-arag. ordio i cast. ant. ordio, presenten un tractament conservador o retardat, no molt clar. En castellà fou reemplaçat per 'cebada' ja a l'època medieval. M. Gadea reporta en un lloc la crida d'un venedor que deia 'aigua de civà!' en lloc de 'aigua d'ordi'. J. Coromines va anotar sibada 'ordi' a Coratxà (1961) entre Morella i Benifassà, però altrament en el Maestrat ordi continua amb el seu valor propi.
Informació més extensa a la font: Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Joan Coromines, Volum VI, pàg. 95/98, Curial Edicions Catalanes.
ORDI m.
Planta gramínia de diferents espècies del gènere Hordeum; l'ordi comú és l'espècie Hordeum vulgare, molt cultivada per a aliment del bestiar; cast. cebada. De Kasa de Guilelm Balester, sesters V de ordi, doc. segle XI (Miret Doc. 13). Sols de forment VIII, d'ordi en quintal, doc. a. 1242 (Pujol Docs.). Tota la cossura del ordi de Queralbs e de Betet, Capbreu Ribes 1283. Al fill donaua pa de forment a menjar, e a son fillastre ne donaua de ordi, Llull Felix, pt. viii, c. 63. Lo mestre de estable... a cascuna fassa donar colació de segó o ordi, Robert Coch 7. Ordi cabot: varietat d'ordi que fa l'espiga rodona i curta (Plana de Vic). Ordi de cua de cavall: varietat d'ordi que fa l'espigueta llarga (Plana de Vic). Ordi amb cua: el que després de batut porta molta aresta (Segarra). Ordi escuat: aquell al qual no queda gens d'aresta (Segarra). Ordi cairat: el que té les espigues rodonenques (Conca de Tremp). Ordi marçal o marcenc: varietat que es sembra devers el mes de març i fa l'espiga de quatre carrills i el gra llarguerut (Urgell, Segarra). Ordi negre: varietat que té les arestes de color molt fosc. Ordi d'àngel: varietat caeleste de l'H. vulgare, que té l'aresta blanca i blana. Ordi blat o Ordi del miracle: varietat caelestoides de l'H. vulgare, d'espiga llarga de dues carreres amb les arestes paral·leles. Ordi palmell o Ordi blanc: l'espècie Hordeum distichum, que només té dos rengles de grans. Ordi ramós o Ordi mular: l'espècie Hordeum hexastichum, d'espigues de sis carreres amb arestes fortes i molt obertes. Ordi perlat: ordi d'àngel. Ordi de ventall o de vano, o Ordi de sis restos: la varietat Hordeum Zeocritum, amb espiga de dues carreres i arestes molt divergents formant a manera d'un ventall. a) pl. Camp plantat d'ordi, o les plantes d'ordi mentres estan en el camp. Comencen de segar ordis, Muntaner Cròn., c. 14. Los lins e los ordis, Serra Gèn. 55. La titina té la costum d'acotxar-se dins els ordis, Rosselló Many. 68.
Loc.—a) Fer palla d'ordi: pegar a la muller (Sineu).—b) No esser ordi per a aquest ase: no esser una cosa adequada a una altra o a una determinada persona (Men.).—c) No esser bo per a treure el ruc de l'ordi: no servir per a res (Montblanc).—d) Anar mal els ordis a algú: anar-li les coses malament, haver tingut qualque infortuni o contratemps.
Refr.—a) «Mort En Jordi, ja no hi ha més ordi»: vol dir que en esser morts, totes les coses ens són indiferents i mancades de profit.—b) «Bo és escoar s'ordi damunt es talec d'altri»: es refereix als qui fan negoci aprofitant-se dels diners o de les aportacions d'altri (Men.).—c) «Qui amb ordi va al molí, troba el lladre pel camí»: es diu perquè en treu poca farina (Urgell, Segarra).—d) «Si et vols fer ric aviat, sembra més ordi que blat»: es diu perquè l'ordi és més productiu.—e) «Per sant Jordi, espiga l'ordi» (Cat.); «Per sant Jordi, garbes d'ordi» (Mall.); «Per sant Jordi, ves a veure ton ordi; si veus una espiga ençà i enllà, torna-te'n a casa, que bon ordi hi haurà» (Penedès).
Fon.: ɔɾði (pir-or., or., occ., eiv.); ɔɾði (val., mall., men.); ɔldi (alg.).
Intens.: ordiàs, ordiarro, ordiet, ordió, ordieu, ordiot.
Etim.: del llatí hordĕu, mat. sign. Font: dcvb
Foto: ubcbotanicalgarden

Ceratonia siliqua L.

Ceratonia siliqua L.
GARROFER (en baleàric GARROVER) m.
Es troba conreat i subespontani a totes les regions catalanes properes a la costa i sobretot a València i les Balears; cast. algarrobo. Del garrofer hi ha nombroses varietats, que els agricultors distingeixen amb diferents adjectivacions, de les quals indicarem algunes. Garrofer ver: el qui fa garrofes (Vinaròs), i que a Tortosa s'anomena garrofer mascle i a Mallorca garrover femella. Garrofer bord de flor (Vinaròs) o garrover borrer (Mall.): el qui fa molta borra, la qual serveix per a fecundar els garrofers vers. Garrofer bledà: és més llis de soca i de branques que els altres, té més pocs nusos i carrega menys de fruit (Freginals). Garrover boval: es fa prou gros i té la garrofa negra i fina (Mall., Eiv.). Garrover bugader: se fa grosset i la seva garrofa és dreta, prima i llarga, i no té gaire garrovins (Mall.). Garrover mollar: es fa molt gros, la seva llenya és molt fluixa i les garroves són negres, grasses i llargues (Mall.). Garrover tendral: té la soca i les branques llises, moltes fulles de color clar brillant, és molt sensible al fred i creix aviat (Manacor). Garrover faldat: té el brancatge molt estès i la garrofa llargueta i magra (Mall.). Garrover pentinat: es fa gros, és molt clar de brots, i la seva garrova és grassa i molsuda (Campanet). Garrover roquer: no arriba a fer-se gaire gros i les seves fulles tenen un color malaltís, però fa moltes garroves (Campanet). Garrover de pic d'abella: es fa molt alt i té els cimals drets cap amunt, la seva soca és molt llisa i les garroves són negres i grasses, que es bromen molt prest (Mall.). Garrover blau: té poques branques i fa les garroves llarguetes i magres (Mall.). Garrofer negral: fa la garrofa negra i és la millor de totes les similars (Tortosa). Garrover negrella: és molt espès de fulla i fa moltíssimes garroves, però no gaire grosses (Campanet). Garrover roig, garrover ros, etc.: noms de colors que se'ls dóna segons el color predominant en el llegum (Mall.). Garrover de costella: és molt primerenc i la seva garrova és llarga i ampla (Campanet). Garrover costella d'ase: es fa gros i la seva garrova és molt llarga, un poc torta i magreta (Mall.).
Hi ha diverses varietats de garrofa, designades amb diferents adjectivacions. Garrofa vera: és vermellosa, grossa, bona; madura pel setembre (Xàtiva). Garrofa borda: és prima, petita, vermellosa (Tortosa, Mall.). Garrofa negra: és la de color més fosc, i la més bona (Vinaròs, Cast., Mall.). Garrofa rossa: és molsudeta, bastant llarga, de color més clar que les altres, i no tan bona (Valldemossa). Garrofa llarga: és roja, no té gaire polpa i val molt poc (Vinaròs). Garrofa lluenta: la que té la pell molt llustrosa (Cast., Mall.). Garrova mollar: és molt gruixada i llarga, i fluixa de clovella (Mallorca). Garrova de la gran casta: és la més gruixada i millor (Manacor). Garrova panesca: és relativament petita i recta, i no té gaire molla (Eivissa). Garrofa lindar: és negra, llarga i bona, però no tan bona com la garrofa vera (Xàtiva). Garrofa xopeta: és més menuda, prima i curta que les veres i lindars; és negra i bona (Xàtiva). Garrofa melera (Val.) o garrova de la mel (Mall.): és curteta i gruixada, amb més suc i més molla que l'ordinària. Garrova de duraió: és petita, estreteta, gropelluda i un poc vermellosa (Mallorca). Garrofa del misto: és llarga, aspra, dolenta (Tortosa). Garrova bugadera: és mitjancera, llargaruda, molt bona per al bestiar (Mall.). Garrova manollera: la que està amb altres formant bolic (Manacor). Garrofa de costella: és llarga, de pell gruixada (Cast., Mall.). Garrova de capoll curt: és curteta, gruixadeta, bona; ve devers l'octubre (Mall.). Garrova de la canal: s'anomena així perquè enmig té un solc o canal (Manacor). Garrova fulla de raor: és mitjancera, seca i no gaire bona, i és més prima d'una banda que de l'altra, de manera que té certa semblança amb un ganivet (Mall.). Garrova de banya de cabra: és mitjancera, molt corbada, no gaire bona (Mallorca).
Loc.—a) Parar-se la garrofa a algú: fer-li mala via el menjar o la saliva (Val.); cast. atragantarse.—b) Fer passar la garrofa a algú: fer li empassar un mos (València).—c) Fer garrova: menjar massa i caure malament a l'estómec (Mall.).—d) Passar per sa garrova: esser acceptat sense repugnància (Mall.). Dues coses hey ha que no són fetes per noltros ni mos han pogut passar may per sa garrova, Roq. 40.—e) Passar-se qualcú o qualque cosa per sa garrova: passar-se'l per la llengua, parlar-ne, murmurar-ne (Mall.). Y tot s'ho passen per sa garrova, Aguiló Rond. de R. 7. Es veinats començaren a estarne mal a pler i a passar-los-se per sa garrova, Alcover Rond. viii, 7.—f) Esmolar (o esmolar-se) sa garrova: xerrar molt, sobretot murmurant (Mall.). Comensà també a haverhi altra vegada motiu per armolá la garrova, Penya Mos. iii, 137.
Etimologia: derivat de garrofa o garrova, aquesta de l'àrab ẖarruba, mat. sign. Font: dcvb
Infografia: macuser64

Àlbum collage d'Enriqueta Sanfiz, 1885

Les composicions estan elaborades amb estampes encunyades, caixes de llumins, pàgines d'almanacs, calendaris de butxaca, targetes comercials, felicitacions, bitllets de tramvia i omnibús, targetes postals, retallades de figurines de moda, retallades de llibres, etc.




Àlbum collage d'Enriqueta Sanfiz, 1885
39 composicions 324 x 525 mm.
En la portada de l'àlbum apareix escrit a mà, en el cartell d'un home-anunci, "Àlbum de cromos de Enriqueta Sanfíz 1885" i en la primera pàgina una dedicatòria manuscrita assenyala: "Record insignificant/ a la bella i elegant/ Enriqueta de Sanfíz/ a qui vol veure feliç/ Antonio Sanchez Infante". Al llarg de tot l'àlbum apareixen felicitacions i targetes comercials amb el text en espanyol, francès, anglès i alemany. Les composicions estan elaborades amb estampes encunyades, caixes de llumins, pàgines d'almanacs, calendaris de butxaca, targetes comercials, felicitacions, bitllets de tramvia i omnibús, targetes postals, retallades de figurines de moda, retallades de llibres, etc. Totes les peces s'han pegat sobre les làmines amb una distribució simètrica amb el propòsit de mostrar un assumpte determinat de forma ordenada i harmoniosa. Les dues últimes composicions estan presidides per una figura femenina de gran grandària; en ambdues un mecanisme permet, per mitjà d'un cordó de seda, recollir el ventall que tenen en la mà, ocultant-lo sota vestit.
Durant l'últim terç del segle XIX, les joves de famílies acomodades elaboraven àlbums de croms amb unes característiques molt determinades. Només algunes persones podien disposar del temps necessari i d'uns materials que no estaven a l'abast de tot el món i permetre's també una cuidada enquadernació. La tècnica emprada per l'autora per a realitzar les composicions era molt senzilla: s'anaven pegant sobre les làmines de l'àlbum les peces, principalment croms, però també caixes de llumins, calendaris, targetes comercials, felicitacions, bitllets de transports, targetes postals, retallades de figurines de moda, etc. Es tracta d'una activitat sotmesa a una sèrie de pautes, l'ocupació d'un material prèviament seleccionat per a després reorganitzar-lo, col·locant cada element dintre d'un conjunt distint. Les imatges formen part d'un grup temàtic que domina la composició, com els retrats d'homes il·lustres, escenes d'humor i sàtira política, el món femení reflectit en la moda, els ventalls o el calçat, vistes de ciutats i paisatges, la hípica, la navegació, el món de les flors o dels animals, etc. La selecció de cadascuna de les peces, de la seva temàtica i la seva disposició simètrica sobre les làmines, responen a una planificació minuciosa amb el propòsit de mostrar els coneixements, les habilitats, el sentit de l'ordre i de l'harmonia de la seva autora. El resultat és un llibre luxosament enquadernat amb intenció de ser conservat i que pel seu format ha de ser posat sobre una taula per a la seva consulta, convertint-se així en una obra per a ser mostrada, segurament per a la satisfacció de l'autora i fins a de la seva família.
Totes les làmines a màxima qualitat: bibliotecadigitalhispanica

Amelers

AMETLLER o AMETLER (amb ses variants almeler, almetler, ameler, armeler). m.
Etimimologia: AMETLLER, de (AMETLLA o AMETLA (amb ses variants dial. amenla, metla, metlla, almela, almetla, armela). f.), del llatí amygdăla, mat. sign. I, a través d'una forma llatina vulgar amyndŭla; segons P. Aebischer (Est MP, i, 8-12), el procés d'aquest mot hauria estat: amyndŭla > amenla > amel·la (=ametla) > ametlla. Font: dcvb
Rodalies d'ulldecona
Composició: macuser64

Thymus vulgaris L. subsp. vulgaris

Thymus vulgaris L. subsp. vulgaris
Nom comú català : Timonet, timó, farigola.
Aromàtica. Comestible o usos alimentaris. Medicinal.
TIMÓ m.
|| 1. Farigola || 1 (Solsonès, Urgell, Ll., Segarra, La Litera, Conca de Barberà, Ribera d'Ebre, País Valencià); cast. tomillo. Tot hom qui tayl timó, eura ne salse de altri, que pach de ban II sous, doc. a. 1393 (BABL, xii, 195). Saboriga e sàluia e ginesta e orengua e timó e ruda, Micer Johan 324. Ab cendra de timons crematz, Tres. Pobr. 32. Sobre el timó i l'agrella, Carner Monj.10.
FARIGOLA (i més dial. frígola). f.
|| 1. Planta de la família de les labiades, espècie Thymus vulgaris; cast. tomillo. Es un arbust molt aromàtic, de tronc tortuós i molt ramificat, fulles oblongo-lanceolades o linears, i flors rosades o blanquinoses; és planta cercada per a aromatitzar el menjar i la roba. Quant serà ben neta, metets la en sals ab de bona ferigola, Flos medic. 270 vo. Menjau alguna simeta de isop, frígola o de orenga, Agustí Secr. 27.
Farigola: llin. existent a Barc., Mataró, Olesa de Bonesvalls, Castellví de la Marca, etc. La variant Frígola es troba com a llin. a Gir., Begur, Casavelles, Cassà de la S., Celrà, Fontcuberta, Vilademat, Vilan. de la Muga, Navata, Batea, Val., Mall., etc.
Loc.—a) No deixar criar farigola en un camí: transitar-hi molt.—b) Sopes de farigola i parts de rosari: es diu per indicar el que pertoca fer a una persona ja vella, que no és bona per al treball o per a la vida normal (Montblanc).
Refr.
—«Terra de farigola, terra de poc pa» (Manresa).
Cult. pop.—Es creu que la farigola té virtuts medicinals, sobretot durant el temps que nostre Senyor està en el Monument; per això, davant certes esglésies es posa farigola florida el dijous i divendres sant. Una bella tradició conta que el Calvari va florir de farigola el dia de la mort de Jesucrist.
Fon.: fəɾiɣɔ́lə (pir-or., or.); fɾiɣɔ́lə (St. Feliu de G.); fɾiɣúlə (Catllar, Elna, Illa del Tec, Ribesaltes); fɾíɣulə (Alt. Empordà, Men., Eiv.); fɾíɣola (Tortosa, Val., Pego, Al.); fɾíɣolə (Mall.); fəniɣɔ́lə (Penedès).
Etimologia: incerta. S'ha proposat l'ètim fericŭla, ‘salvatge, planta silvestre’, que ha estat rebutjat per Meyer-Lübke REW 9660 (3.a ed.) perquè no resol el problema de la doble -rr- del provençal ferricula. La forma llatina filicŭla ‘falguera’, un temps acceptada, ha estat també arreconada pel mateix autor per falta de fonament semàntic. Finalment, s'ha proposat l'ètim llatí *ferricŭla, ‘farigola’, que seria una formació dels botànics copiada del gr. syderitis, opinió que sembla afavorida pel fet que la mateixa planta apareix anomenada herba ferraria en el Pseudo-Apuleu. Font: dcvb
Enciclopèdia Catalana diu així sobre l'etimologia de farigola:
[1262; potser der. d'un *freigrolar (com l'oc. ferigolar 'aromatitzar begudes i sopes'), provinent d'un ll. vg. *fragrorare, der. de fragrare 'fer aroma'].
Foto: macuser64

Satureja montana L.

Satureja montana L.
Herba d'olives. Sajolida.
SABORIJA f.:
SAJOLIDA o SAJULIDA f.
|| 1. Planta labiada de l'espècie Satureia hortensis, anual, herbàcia, de fulles linears i blanes, flors blanques o rosades de calze acampanat; és molt olorosa i s'empra per a aromatitzar sopes, olives i altres aliments; cast. ajedrea. Los bens escarpir ells, peixent-los sajulida, Atlàntida vi. Ab quatre brotets de farigola y sajulida, Vilanova Obres, xi, 70.
|| 2. Sajolida de bosc o de muntanya: planta labiada de l'espècie Satureia montana, perenne, llenyosa a la base, de fulles coriàcies, lluents, acuminades o espinescents, flors rosades o blanques de calze tubulós; es fa per paratges montuosos i incultes; cast. ajedrea, hisopo montesino.
Var. form.: sadorija (Sadoriga e de altres bones herbes, Robert Coch 18); sadoria (Les mosques fugen, escampant per la casa aigua en què sadoria e sauch sie cuyt, Tres. Pobr. 13); sajorida (Ruda, clauelina, sajorida, jazmir, Fr. Eximenis ap. Arch. Ib. Am. xxiv, 369); saborija (Aquesta pren lla mançanella de la muntanya e spígol e ysop e saboriga e sàluia e ginesta, Micer Johan 324; Saborija, herba de flor poc important però de bona olor, Agustí Secr. 21; Comparable és a la flor de la gerda saboritja, J. Verdaguer); sahorida (Sia collida sahorida en lo ple de la luna, Micer Johan 432); senyorida (Un coxí de senyorida, Riber Sol ixent 13); sadolia; saldorija; sobrija; sajolina.
Fon.: səʒulíðə (Conflent, Cardona, Solsona, Igualada, Vallès, Barc., Penedès, Valls, Men.); saʧoɾíða (Val.); səβuɾíʒə (Empordà, Camp de Tarr.); saβoɾíʤa (Alcanar, Freginals, Benassal); saβoɾíʧa (Val.); saðoɾíʒa (Tortosa, Aiguaviva d'Aragó); saðuɾíʤa (Calasseit, Pena-roja); saðuɾíʒa (Morella); saðolíɛ (Tremp); saɫðoɾíʒa (Baix Maestrat); suβɾíʒə (Caldes de Ma.); səʒulínə (Blancafort); səɲoɾíðə (Mall.).
Etimologia: del llatí saturĕia, mat. sign. |||| 1, 2. La forma saborija de l'analogia de sabor, i senyorida de la de senyora.
Font: dcvb
Foto: macuser64

GLAÇADA, GELADA I GEBRADA

GLAÇADA, GELADA I GEBRADA
Primer de tot, cal fer una puntualització sobre els molts GEL i GLAÇ; parlarem de GEL quan és producte artificial i de GLAÇ quan ve de la natura.
La GLAÇADA no és cap hidrometeor, sinó un fenomen tèrmic que quedaria definit en la forma que ho fa el Diccionari Fabra; és a dir el fet de glaçar-se l'aigua dels recs, de les basses, la continguda a l'interior del sòl, etc. en produir-se un descens de la temperatura ambient per sota dels 0 ºC o punt de congelació.
Segons el fenomen físic que les produeix es classifiquen en glaçades d'advecció (NEGRES), d'evaporació (BLANQUES) i d'irradiació (SEQUES).
La ROSADA (ROU en mallorquí, BANYADURA en menorquí i ROS o REIXIU en valencià) són gotetes d'aigua que es dipositen durant les nits asserenades i per condensació directe sobre les herbes i, en general sobre les superfícies de cossos que a la vegada són bons radiadors i mals conductors de la calor; aquestes superfícies es refreden més que no pas l'aire, establint-se una diferència de temperatures, de tal manera que la capa inmediata d'aire es refreda fins al punt que el vapor d'aigua assoleix la saturació. De resultes de la rosada, la mullena que es posa a les plantes o altres cossos es diu AIGUALADA o AIGUALERA.
L'hidrometeor que blanqueja i lluu a la llum del Sol naixent no és altre que la GELADA, que, per cert, no cau, ni tampoc no és l'aigualera glaçada.
La GELADA es forma de manera anàloga a la rosada quan la temperatura de saturació és inferior als 0 ºC i consisteix en cristallets de glaç formats per trànsit directe del vapor d'aigua de l'atmosfera a l'estat sòlid, prenent un aspecte vellutat i cristal·lí. Observant aquests cristallets de glaç, comprendrem que no pot pas ésser l'aigualera glaçada, ja que l'aigua quan es glaça forma una crosta envidriada i relliscosa d glaç, generalment transparent. D'aquesta manera es formen les CARAMELLES o CARAMELLS, que són candeles de glaç que pengen de les branques dels arbres o d'altres objectes.
La gelada, també és coneguda com a rosada blanca, principalment al País Valencià i al Rosselló.
Finalment, cal no confondre la GELADA amb la GEBRADA, tot i que en ambdós casos hom diu que hi ha blancor.
La gelada és l'únic hidrometeor de sublimació pura, que a més a més, es forma en condicions de cel ras i poc vent, mentre que en la gebrada, el cel és emboirat i a més de la sublimació hi ha congelació a partir de les gotetes en sobrefusió d'una roina o, més correntment, d'una boira anomenada GEBRADORA.
Si fa vent, les gotetes en sobrefusió en xocar amb els obstacles es glacen gairebé d'una manera instantània i, juntament amb els cristallets de glaç dipositats per sublimació formen un pa de glaç compacte que creix per la banda de sobrevent, i que en els pals drets pren l'aspecte d'una banderola blanca oposada al sentit de moviment de la boira; és a dir, quan fa vent i predomina la congelació sobre la sublimació tenim GEBRE DUR, COMPACTE i ADHERENT.
Si fa poc vent i la temperatura no és molt baixa, de l'ordre de 0 a -6 ºC, també predominarà la congelació sobre la sublimació i es formarà una mena de gebre dur i compacte però mig transparent, que embolcalla els cables aeris formant uns MANEGOTS de glaç de considerable espessor.
Si, pel contrari, fa poc vent, però la temperatura és molt baixa, predominarà la sublimació sobre la congelació i es formarà un GEBRE TOU, FRÀGIL i POC ADHERENT, semblant a la gelada.
Font: Joan Arús, Predictor del G.P.V.
Foto: macuser64