dissabte, 29 de setembre de 2012

Memorial 2012 Roberto Cabrejas, Andoain

Vista de Tolosa, riu Oria i el mercat a la vista

En plena marxa

Part alta del recorregut

Foto de grup

Vincent el basc donant explicacions del recorregut

Baixant les mil escales

Tram final de la marxa prop d'Andoain

      Andoain recorda Roberto Cabrejas amb una marxa que surt des de Tolosa fins Andoain dissabte 22 de setembre de 2012 i un dinar de germanor.
      La marxa és en memòria del que va ser plusmarquista i campió d'Espanya durant diversos anys en la disciplina de salt d'alçada i que va morir el 2001 als 48 anys d'edat.
      Roberto Cabrejas va néixer el 1952 i es va establir sent molt jove a Andoain, lloc on va iniciar la seva trajectòria atlètica. Amb 24 anys, Cabrejas es va proclamar campió d'Espanya de decatló i salt d'alçada. A partir d'aquest moment, es va convertir en una figura assídua al podi dels campionats nacionals. Nou campionats d'Espanya (cinc a l'aire lliure i quatre més en pista coberta) aconseguits en salt d'alçada entre els anys 1977 i 1988 defensant els colors del Tolosa CF. La seva plusmarca personal va ser de 2,26 metres i va arribar a competir en les Olimpíades de Moscou de 1980.
      Un cop retirat va traslladar la seva residència a Barcelona i va passar a formar part del comitè tècnic de salts de la Federació Catalana d'Atletisme.

dissabte, 21 de juliol de 2012

Cursos d'estiu: Els ecosistemes costaners

      El curs d'estiu 'Els ecosistemes costaners com a recursos educatius i ambientals al medi rural' organitzat per la UJI i dirigit per Leonor Lapeña Barrachina, Departament de Ciències Agràries i Medi Natural i Isabel Queral Ruano, Àrea de Medi Ambient de la Fundació Caixa Castelló-Bancaixa, ha plantejat amb èxit els objectius següents: conèixer els ecosistemes litorals i els seus problemes de conservació; facilitar la recerca de possibles solucions per a compatibilitzar desenvolupament i conservació del medi des de diferents perspectives; capacitar per a l’anàlisi, elaboració i coordinació d’iniciatives i projectes d’intervenció i participació social amb la metodologia i recursos de l’educació ambiental.

Un dels alumnes examinant una dolina a la part costanera de la serra d'Irta.

Visita del grup de treball a les instal·lacions del Parc Natural de l'Albufera, magatzem de llavors.

Explicacions sobre les actuacions de restauració de la zona de la Devesa

Grup de trebal en la zona litoral de La Devesa

Desplaçament amb barca al Tancat de la Pipa

El grup de treball a l'edifici del Tancat de la Pipa

Una panoràmica de part de l'Albufera de València

Examinant el litoral de El Prat de Cabanes

Detall d'arena fòssil de la platja de El Prat de Cabanes

Geomorfologia litoral de El Prat de Cabanes

dissabte, 7 de juliol de 2012

Flora tòxica: Datura stramonium


      L'estramoni és una planta molt tòxica que se sol trobar amb facilitat si és casualment i que difícilment se la troba quan se busca, surt aquí i allà i no mai saps si tindràs sort en la recerca, si és que la busques per alguna cosa, clar. Com que té certes propietats terapèutiques s'ha fet servir durant molt de temps per les persones asmàtiques per alleujar el seus símptomes, en forma de cigarrets i barrejat amb belladona i tusílag. Però el millor és no tocar la planta perquè té molta concentració de hiosciamina, un alcaloide potentíssim que mata amb dosis molt petites; diuen que unes poques llavors són suficients per matar un adult.


      Aquesta planta està en la desembocadura del riu Sénia, on els aqüífers alimenten el riu fins i tot en temporada seca; a la plana del vessant del Montsià que dóna a la mar hi ha molt de cultiu variat, així que la contaminació per adobs nitrogenats és patent, com es pot veure al riu mateix i també en les dimensions extraordinàries de les fulles d'estramoni, a més aquests adobs fan que la concentració d'alcaloides sigue encara més alta, també les insuficiències en el tractamemt d'aigües residuals, les mancances en el sanejament relacionades amb les fosses sèptiques de les cases de la zona, abocaments descontrolats, estracció d'àrids i altres factors contaminants.


      No pareix que Dioscòrides ni altres tratadistes de l'antiguitat coneguessin la planta, això fa pensar que no es trobava pel Mediterrani en aquells temps. Segons el més probable se la creu originària del Mar Caspi i d'altres països asiàtics, però no està del tot clar, perquè altres autors la suposen vinguda d'Amèrica; Juli S. Storni diu així en el seu 'Hortus guaranensis', pàg. 257 (1944): 'Molt s'ha discutit sobre si aquesta planta existia o no en Amèrica abans del descubriment, però s'ha discutit en va, perquè quan van arribar els espanyols l'havia per tots els llocs en forma silvestre, feta completament al medi ambient geogràfic per les terres del nou món'. Segons el mateix autor, en llèngua guaraní es diu yua aqué, compost de yu, espina, espinós, a, fruit, organisme o entitat orgànica, ha, fer, i qué, dormir; és a dir, planta de fruit espinós que fa dormir. També Fournier ('Plantes medicinals', tom III, pàg. 455, 1948), diu que procedeix de Mèxic, que va ser introduïda en espanya en 1577 i que des d'aqui va passar als jardins botànics d'Itàlia i Austria. Bé, hi han versions diverses...


      Pel que fa a l'etimologia de Datura stramonium, Datura ve, segons el més probable, del sànscrit d'hustura i del indú dhât, que donava nom a les plantes utilitzades per les bandes de lladres i assassins del país per a everinar a la població, però aquesta etimologia està sense contrastar. Pel que fa a l'etimologia de stramonium, hem de fiar-nos de nou del nostre amic Joan Coromines que diu que ve del ll. modern botànic stramonium, i que probablement es derivà del català antic estremonia 'astrologia, màgia' (deformació d'astronomia) a causa dels efectes narcòtics de l'estramoni. Primera documentació i testimoni més antic conegut en qualsevol llengua és d'Ausiàs c.1450. CXXXVIII, 305:
Quan hi pens, de mi renec,
del que·n passi en secret
e publich lo que·n he fet
-gents ne fan lo testimoni-
bo seria estremoni
per tancar l'ull dels vehents;
yo vull dir mal de les gents.
      Si aquest escrit és del 1450, contradiu totes les versions que diuen que l'estramoni venia d'Amèrica. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

dimarts, 3 de juliol de 2012

Fauna verinosa: Escurçó ibèric


      Si aneu pels Ports, no vos serà fàcil veure un escurçó, però si el veieu més us val deixar-lo tranquil per si de cas les dites populars com ara 'Pic d'escurçó, pic d'estremunció' tenen alguna cosa de veritat. El cas és que no es deixen veure i resulta realment extraordinari topetar-te amb un, ja que és una espècie de la que queden pocs exemplars; parlem de la serp més amenaçada de Catalunya i que només es troba en àrees reduïdes i fragmentades. Pos tot i aquest estatus de vulnerable, pareix ser l'únic rèptil no protegit a Catalunya, coses de ser verinós.
      La presència de Vipera latasti, que així l'anomenen els erudits, pareix estar lligada a calcàries i dolomies del Cretaci i Juràssic; aquesta preferència pels terrenys rocosos podria ser deguda a la major abundància natural de refugis del terreny càrstic i la menor presència humana en zones abruptes i pedregoses. De fet aquest escurçó, observat al mes de juny per l'amic Manel Llarch, propietari de les imatges, i jo mateix, estava a la solana en una zona de malea poc transitada, pedregosa i de pocs arbres; alguns d'els números necessaris per intentar l'observació de Vipera latasti. Malgrat que diuen que no solen ser grans, aquest escurçó mesurava molt sobrat els 60 cm, poca broma amb el masclet.


      Personalment, ni coneixo ni he sentit mai cap historia de mossegada d'escurçó a una persona, per això m'he documentat per altres vies a veure que podia aportar de clar, i finalment he trobat algun cas amb cert interès.
      Xavier Parellada i Viladoms en 'Aproximació a l’estatus de l’escurçó ibèric (Vipera latasti) al Garraf', explica un parell de casos que val la pena replicar: 'Les úniques referències a accidents que havíem sentit vint anys enrere per part de gent gran, majoritàriament ja desapareguda, procedien del començament de segle, quan encara es treballava i es dormia al bosc, i són difícils d’avaluar per manca de seguiment posterior. Als anys vint, al raval de la Barceloneta de Begues es parlava d’un llenyataire que va ser mossegat quan collia de terra un feix de llenya i que, per evitar mals pitjors, tot seguit amb la destral es va tallar el dit mossegat'. 
      Xavier Parellada i Viladoms també fa una transcripció d'un cas mortal de mossegada: «Un Dijous Sant, cap a l’any 1957-1958, estaven recollint fulles de palma (margalló) a la Lloreda (Olivella), quan a un d’ells li va sortir una serp. La va subjectar amb l’eina i va avisar el Tio Gori, el Manyes, al qual li agradava agafarles. Aquest la va agafar sense fixar-s’hi i va ser mossegat al braç, exclamant tot seguit: “M’has mort, és un escurçó!”. Van baixar a Can Suriol i, sense telèfon ni cotxes, no va quedar més remei que anar-ne a buscar un –amb bicicleta a Sant Pere de Ribes. Així, amb el camió que repartia la llet, van recollir el ferit i el van dur cap a l’hospital, però a Sant Pere de Ribes es van trobar amb la processó que no els deixava passar. Finalment, avisant el capellà que era qüestió de vida o mort, van fer-los-hi pas i, sis hores després de la mossegada, van arribar a l’hospital. Allà li van injectar la vacuna i va millorar, però vuit dies després ja era mort.»


      Pel que fa a l'etimologia d'escurçó, diu Coromines així: 'serp curta i molt verinosa, mot germà de l'It. dial. scorzone id., i de mots d'altres lengües romàniques. Del ll. vg. excurtione, variant del ll. tardà curtio, onis, escurçó, derivat de curtus, curt, al costat del qual el llatí vulgar tingué la variant excurtus, denominació que al·ludia a l'escassa llargada de l'escurçó.'
      D'altra banda, l'etimologia de Vipera latasti, és una mica fosca al meu entendre, Vīpĕră, æ. (ve de vivus i pario). f. Cic., Plin., Virg. Escurçó, In situ viperam habere, Cic., donar calor a un escurçó al seu pit; tu viperam sub ala metricas (prov), Petr., tu cries un escurçó sota l'aixella: en el teu si alimentes el teu propi mal. Vīvus, a, um. (de vivo). Adj. Viu, vivent, que té vida, animat. Devorare aliquem vivum, Phædr., menjar-se a un viu. Vīvo, is, ĕre, vixi, victum. (del gr. bióō). v. intr. Viure, tindre vida, existir. Vitam dura vivere, Ter., viure una vida dura; amici, dum vivimos, vivamus, Inscr., amics, mentre la vida ens duri, gaudim. Pǎrĭo, is, ĕre, pĕpĕri, partum (part. de fut. părĭtǔrus). (d'origen fosc). v. tr. i intr. Parir, donar a llum, produir. Parere ova Cic., pondre ous; ut trimæ pariant, Varr., per tal de que  (les vaques) parisquen als tres anys. Tot plegat Vipera és l'haplologia de l'antic '(serpens) vivipera', que vol dir: serp que neix viva, com es pot entendre de tota l'etimologia proposada. Però pel que fa a latasti, cap referència per cap lloc. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

diumenge, 1 de juliol de 2012

Fòssils de la nostra zona: Epiciprina expansa


      Tots els que som d'Ulldecona hem trobat alguna vegada fòssils al Montsià o a la Serreta de Godall; aquesta petxina és de les que més es veuen, jo mateix tinc una bona col·lecció d'aquesta mateixa espècie. És una Epiciprina expansa (Coquand), Casey va establir vàlidament el gènere a l'any 1952 i no més es troba a la península. Aquest bivalve de la família Articidae va estar present des del Aptià fins a l'Albià, poc més o menys al final del Cretaci inferior, des de fa 120 fins 95 milions d'anys, que no ve d'un milió d'anys, això és important per facilitar la datació relativa de les zones visitades, aquesta datació es pot arribar a fer amb unes quantes espècies de fòssils determinades que aproximen, per la presència d'aquestes espècies en el temps, una data relativa per a una seqüència estratigràfica o disposició de roques en capes paral·leles. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

diumenge, 24 de juny de 2012

Hàbitats prioritaris: Pinars de Pi negral endèmic

Pinus nigra per la pujada a les Faixes Tancades per l'escaleta.

Escorça de pi negral
      Les pinedes mediterrànies de les muntanyes mitjanes i altes, estan dominades per varietats locals i subespècies de pi negral europeu, Pinus nigra, preferentment sobre sòl calcari. La determinació de les subespècies no està gens clara; per la nostra zona predomina quasi en exclusiva Pinus nigra subsp. salzmannii, d'escorça platejada, que pareix encaixar amb Pinus nigra var. latisquama descrita per Willkomm a finals del XIX, i com indica el seu nom, té les escates grans i platejades a l'escorça. El mateix autor va descriure una tercera varietat el Pinus nigra var. angustisquama, de fulles i pinyes menudes a més d'escates petites.
      El pi negral és un bon indicador de sòls calcaris i sustitueix amb èxit el pi roig, Pinus sylvestris, en condicions xèriques importants. Pareix que en temps passats la delimitació de les tres subespècies estava ben marcada, però les pràctiques d'aprofitament de recursos al bosc i la reforestació han diluït aquests subtils límits. La pinassa es desenvolupa el condicions i altituds variades, depenent de factors com la insolació, temperatura i substrat.

La pinassa o pi negral pot adoptar formes capritxoses

Bosquet de Pinassa a la pujada a l'Airosa des del Racó d'en Marc

      Finalment, la pinassa es troba molt afectada pel vesc, planta lorantàcia de l'espècie Viscum album, un paràsit molt potent que provoca seriosos danys en els exemplars vells. El pi negral també està exposat amb molta freqüència als atacs de la processionària del pi, oruga de diferents espècies de lepidòpters del gènere Thaumatopoea, molt destructores, el seu nom deriva del llatí processio ‘processó’, pel costum que tenen aquests insectes d'anar un darrera l'altre formant llargues files.

Formacions de Pinus nigra a la pujada a l'Airosa des del Racó d'en Marc

      La normativa sobre reforestacions prohibeix la plantació d'espècies no natives de qualsevol arbre forestal en hàbitats naturals. I cap de les gran àrees forestals de pinars està encara protegida, a excepció de fragments de microreserva de flora aïllats.

Els Ports, panoràmica

      Etimologia: Pinus, del llatí Pīnus, i. (d'or. fosc). f. Virg., Plin., Pi (arbre). // (fig.) Pinus flagrans, Virg., tea, torxa encesa. //  Vig., Hor. Nau, vaixell. Quos Mincius infesta ducebat in œcora pinu, Virg., a quins el Minci portava al mar en nau enemiga. // Luc., Remo. // Stat. Lanza. Una duo corpora pinu... ferit, Stat., amb una mateixa llança fereix dos cossos... // Ov. Corona de pi. // Juv. Pinar, pineda.
      Etimologia: nigra, del llatí níger, -gra, -grum, negre, perquè la copa és més fosca que la resta de pins, en contraposició a pi blanc, Pinus halepensis. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

divendres, 15 de juny de 2012

Tallarol de cap negre

Sylvia atricapilla

     Aquest ocell mascle és una Sylvia atricapilla, altrament dit Tallarol de cap negre i també Tallarol de casquet, que pels noms comuns es pot triar com dir-ho.
     En una de les excursions que solc fer als Ports, em vaig trobar al mig de la pista aquest Tallarol de cap negre que no podia ni volar, tenia bona aparença, com podeu vore, però estava immòbil i a perill de ser xafat per qualsevol vehicle. És per això que el vaig treure del camí i el vaig documentar; en estat normal, el pobre ocell no s'hagués deixat fer fotos tant fàcilment, ja que es desplaça amb molta rapidesa per les branques mentres canta.
     Per a molta gent, el variat i sonor piular del Tallarol, és un dels cants més bonics de l'estiu. Al igual que la resta d'espècies de tallarols, és un ocell migratori, però de vegades por quedar-se a passar l'hivern si el clima es benèvol, com per la nostra zona.

Mascle de Tallarol de cap negre

     Pel que fa a l'etimologia de Tallarol, hi ha una paraula relacionada en català, ja en desús, que és Tallol; segons Joan Coromines, 'es degué dir de la partió del pèl, d'on adjetivat: "porc tallol: el porc que té el pèl partit a cada part de l'espinada" (Vic, DAg.)'. Tant Tallarol com tallol derivades de Tallar, del ll. vg. Taleare 'tallar', 'estellar, partir', derivat del ll. Talĕa 'rebrot', 'esqueix o tany que es trasplanta'. Segurament per la diferència de color del cap amb el cos, com un tall de color, una partició, com si portés un casquet.

Sylvia atricapilla

     Etimologia: Sylvia atricapillaSylvia nimfa de Diana; deessa de les selves, Ov., dea silvarum. En la mitologia grega les nimfes són qualsevol de les deïtats del bosc, dites amb diversos noms. Són representacions de les forces de la natura que presideixen el creixement i la fecunditat.
     Etimologia: atricapilla, del ll. Ātrĭcăpillus, a, um. (d'ater i capillus), adj. Gloss. Que té negre el cabell. Ǎter, tra, trum. (d'origen fosc). Adj. Cic., Hor., Vir., Negre mat, negre, fosc, ennegrit, sense llum. Alba et atra discernere, Cic., distingir el blanc del negre; ater capillus, Ov., cabell negre; atrum vulnus, Sil., ferida de la que raja sang negra, i molts exemples més. Căpillus, i. (de căput o pot ser la contracció de căput i pĭlus). m. Cæs., Nep., Plin., Front., Varr., Cic. Cabell, cabellera. Tondere capillum, Plin., tallar-se els cabells; erant illi compti capilli, Cic., tenien ben pentinats els cabells, i més exemples. Căputĭtis. (d'origen incert). n. El cap (ja sigue d'home o d'animal), nec pedes nec caput, Cic., sense peus ni cap; i més. Pĭlus, i. (d'origen fosc). m. Cic., pel, cabell. Pilo contrario, Plin., a contrapèl; pili oculorum, Plin., les pestanyes; i més. Així que, tornant a atricapilla, és pròpiament, que té negre el cabell, el cap o les plomes del cap en aquest cas. Original publicat per Eugeni Guzman © 2012.

diumenge, 10 de juny de 2012

'Geologia del riu Sénia' Sortida GeoPort 12

Com altres anys, el Grup de Recerca Científica Terres de l'Ebre, organitza, gràcies a l'Alvaro Arasa Tuliesa, Doctor en Ciències Geològiques, una profitosa sortida geològica per conèixer el nostre entorn, en aquest cas un recorregut que comença al riu sénia i s'endinsa per la Tinença de Benifassà fins arribar a Fredes, veient i entenent interessants accidents geogràfics del nostre entorn; calcàries marines, gestió de l'aigua, travertins, calcàries lacustres, recursos energètics, evidències paleoclimàtiques i altres curiositats fòssils.

Una de les lliçons magistrals d'Alvaro Arasa

Escoltant atentament les explicacions

Travertí al Riu Sénia
Observant una estratificació diaclasada
Parada a Santa Maria de Benifassà

Oncolits en la pujada a Fredes

Vista des de Fredes

Pantà d'Ulldecona, vista de roques estratificades, després de l'excursió

Forn del Vidre al Pantà d'Ulldecona

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...