Conium maculatum L.

Conium maculatum L.
Etimologia: Conium, del gr. kṓneion, -ou n.; del llatí conium(-ion), -i n.; 'la cicuta i el seu suc'.
I maculatum, del llatí maculatus, -a, -um, 'maculat, tacat, esquitxat de taques', i aquesta de macula, -ae f.; 'taca, màcula', i el sufixe -atus, -ata, -atum és participial que indica possessió o paregut. Font csic
Cicuta. Fonollassa. Ceguda. Camps i voreres de camins, torrents. Aromàtica. Medicinal. Tòxica. La cicuta és més coneguda com a verí que com un a planta corrent de la nostra flora, i de fet és ben freqüent a molts indrets de les illes. Potser molt abundant a les fondalades dels torrents que estan secs gran part de l'any. És una umbel·lífera que pot arribar a fer més de dos metres d'alt, de flors d'un blanc pur. Daucus carota, se sembla una mica, però aquesta és una planta coberta de pèls que li donen un tacte aspre, Conium no te pèls i és molt blana i aspre al tacte; a més Daucus forma fruits coberts amb espinetes, mentre que Conium té fruits inermes. Floreix al Maig i Juny. Font: herbarivirtual
CEGUDA f.
Cicuta (Cat.).
Etim.: de cicuta, modificat probablement per contaminació de seguda (-seure).
CICUTA f.
|| 1. Planta de la família de les umbel·líferes: Conium maculatum L.; cast. cicuta, perejil lobuno. El tronc es fa d'un a dos metres d'alçada; les fulles són pinnatisectes, peciolades, les flors blanques en umbel·les de deu a vint radis filiformes. Es molt verinosa.
Fon.: sikútə (or., bal.); sikúta (val.).
Etimologia: pres del llatí cĭcūta, mat. sign. || 1.
FONOLLASSA f.
|| 1. a) Planta umbel·lífera de l'espècie Conium maculatum, de tronc robust i dret, fulles blanes, les inferiors llargament peciolades, i flors blanques; és verinosa (Mall.); cast. cicuta.—b) Planta de la família de les umbel·líferes, espècie Daucus gummifer Lamk. (Mall.); cast. zanahoria.
|| 2. Fonollassa blanca: planta umbel·lífera de l'espècie Ammi visnaga (Mall.); cast. biznaga. (V. escuradents).
|| 3. Fonollassa groga: planta umbel·lífera de l'espècie Thapsia villosa (Mall.); cast. cañaheja, candileja. (V. baladre || 5).
Fon.: fonoјásə, fənoјásə (mall.).
Etim.: derivat augm. de fonoll. Font: dcvb
CEGUDA, del ll. CĬCŪTA íd.; ceguda ha estat reemplaçat generalment per la forma erudita cicuta, però la forma pròpiament catalana és aquella, que segueix viva en els nostres Alts Pirineus. O 1ª doc.: 1780, Palau (Colmeiro, Enum. II, 629); ceguta, 1569, Palmireno, d'Alcanyís, ho dóna com a català (i mall. Texidor, Fl. Farm., 872). Recullen ceguda el DFa., i ja el nostre veterà botànic Antoni Palau, si bé aquest no aclareix inequívocament si és com a forma catalana o pirinenca en general. El fet és, de tota manera, que avui s'usa ceguda, no sols a la Vall d'Aran (on ja vaig recollir següda el 1924), sino també, si bé en part alterat fonèticament com a cebuda o sabuda1 a les altes valls des de la de la Valira fins a l'Ésera: sebúdas a Gavàs (al S. de Benasc); Ⓗebúda, planta típica o abundant en el massís del Turbó (Cercuran); van mostrar-me sabúdes prop de la tora en els boscos de la Solana de Caldes de Boí (1968 i cap a Aigüestortes, 1978), i damunt de Llessui (herba alta en la serra Torena-Montalto, 1959); damunt de Civís ha donat nom a un vessant de muntanya anomenat La Cigudosa. Per a variants i formes populars o mig-sàvies del mot en castellà, illengua d'oc i francès, veg. DCEC I, 790-1; FEW i, 668; fr. ant. ceüe Ss. XII-XIII, avui ciguë; Luixon cegudo, roerg. cigudo, etc.; ladí ɵavúda (Comelico, ARom. X, 180). El cultisme pur cicuta guanyà terreny molt aviat, gràcies a les narracions de la mort de Socrates, i es ja la forma que recull el DTo. 1660 com a catalana, i en castellà des de 1499 (pero també allí s'havia dit ceguda, RFE VIII, 235; XI, 8); a l'Alt Aragó la conservació normal de les sordes intervocàliques permet interpretar com a formes de tipus hereditari Ansó čvikúta (amb tx- basquitzant), RLiR XI, 44; i aɵikútas que vaig veure a Panticosa (1966), amb una flor semblant a la del serbillón (cf. CERELLÓ).
DERIV.: Cicutina. Cegudet, poblet d'Andorra, prové del collectiu CĬCŪTĒTUM.
1 ACCosta, Flora de Cat., 339, com a nom de l'Angelica silvestris. Font: Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Joan Coromines, Volum II, pàg. 657, Curial Edicions Catalanes.
Làmines: csic
Foto: herbarivirtual