Erica multiflora L.

Erica multiflora L.
Etimologia: Erica, Plini, del grec ereíkē (eríkē) f.; llatí erice, -es f. i erica, -ae f. 'bruc en general', tant del gènere Erica L. com la Calluna vulgaris (L.) Hull., dita en cat. bruga, xipell, cepell, brossa. I multiflora, del pref. der. del llatí multus, 'molt' amb flora, del llatí flora, al·ludint a Flora, deessa de les flors. Pròpiament, 'que té moltes flors'.
Bruc d´hivern. Ciprell. Cepell.
El bruc d´hivern és un component freqüentíssim dels nostres pinars. La seves flors rosades, totes agrupades a la part final de les branques, i que s'obren a la tardor l'identifiquen amb seguretat. Com tots els brucs té les fulles petites agrupades per tres, i d'un color més clar que en Erica arborea. El xipell viu sobre substrats carbonatats (una excepció a les ericàcies europees).
Font: herbarivirtual
BRUC m.
|| 1. Planta de la família de les ericàcies: Erica arborea L.; cast. brezo blanco, albarizo. Es un arbust que es fa de dos a tres metres d'altària, amb les branques tomentoses, fulles ternades o tomentades, molt petites, lluentes; les flors petites, blanques amb cert to rosenc, d'olor suau, disposades en panolla piramidal. La rel s'empra per fer pipes, el brancam per fer graneres, i tota la planta per combustible. També s'anomena bruc mascle, bruc de soques, bruc de bou i bruc de pipes Miler d'anaps de bruch, Leuda Coll. 1249. Ensès com bruch sech pres del foch, Lleonart de Sors (Cançon. Univ. 95).
|| 2. Bruc d'escombra, o bruc femella, o bruc xipell, o bruc bord: planta de la família de les ericàcies: Erica scoparia L.; cast. brezo de escobas. Se fa alta d'un metre o més; és molt ramosa; té les fulles molt semblants a les del bruc mascle, i les flors són molt petites, verdoses o groguenques, reunides en raïms paucíflors.
|| 3. Planta de la família de les ericàcies: Erica multiflora L. (Cat.); cast. bruguera. També es diu bruc d'hivern i bruc vermell. Es molt semblant a les espècies anteriors.
|| 4. topon. El Bruc: poble compost de quatre caserius que formen un sol municipi situat a 19 quilòmetres al E. d'Igualada.
|| 5. Llin. existent a Barc., Gaià, Mataró, Oristà, Prats de Ll., etc.
Loc.—a) Esser més sec que un bruc: esser excessivament sec (Men.).—b) No tenir suc ni bruc: no tenir substància, no esser atractiu (Empordà, Vallès, Barc.). Converses sense such ni bruch que solen tenir per passatemps, Vilanova Obres, ix, 33.—c) Poder-se embolicar amb una fulla de bruc: esser molt petita o insignificant una cosa, o considerar-se perduda (Empordà, Vallès, Barc.). «Tu et creus que ell m'ha explicat moltes coses, i a fe que tot lo que m'ha dit se pot embolicar amb una fulla de bruc» (Pineda). «Aquest deute no el cobraràs; ja el pots embolicar amb una fulla de bruc» (Empordà).
Refr.
—«Terra de bruc, terra de poc suc» (Ross.).
Fon.: bɾúk (pir-or., or., occ., val., bal.); bɾúс (Palma, Manacor, Felanitx, Pollença).
Etim.: del gàl·l. *brūcu, mat. sign.
CIPRELL (i ses var. cipell, xipell, xiprell). m.
Planta de la família de les ericàcies: Erica multiflora L. (Mall., Men.); cast. bruguera, brezo. Grogas són sas de ginestra, | las té el ciprell moradencas, Aguiló Poes. 28. Qualque mata de càrritx, romaní, ciprell y ginebró, Rosselló Many. 204.
Fon.: sipɾéʎ (Bunyola, Manacor); sipéʎ (Artà, Son Servera, Migjorn-Gran); ʃipéʎ (Maó); ʃipɾéʎ (Pollença). Font: dcvb
BRUC, 'Erica arborea', forma germana de l'oc. bruc i d'un fr. ant. brui, que aviat fou substituït pel seu derivat bruyère; provinent del gal·lo-llatí BRŪCUS, que és reducció del cèlt. comú *VROICOS (froech hi. ant., grug ky., Vroica nom d'una deessa gàllica), amb adaptació de les combinacions VR- i OI, que no existien en romànic, a la fonètica llatina; altres adaptacions un
poc diferents *BROCIU, *BROCCU, *BROUCU, van ser adoptades en altres zones romàniques (d'on el gascó bròc, el cast. brezo abans bruezo, etc.). O 1.' doc.: Lleuda de Cotiliure, de 1249.
On es cobren uns drets per cada «miler d'anaps de bruch» (RLR IV, 247ss.). Fora d'això «tenian en llurs mans sengles feixos de bruch encesos» i «ensès com bruch sech pres del foch» (que els DBal. i AlcM citen de dos autors del S. xv) i que ens recorden una de les utilitzacions més frequents de la planta). No hi ha molta documentació medieval, ni és d'esperar com sigui que en les escriptures i fins en literatura és més natural que aparegui el col·lectiu +bruguer o bruguera designant el lloc on el bruc abunda, o bé els feixos i mates de bruc: d'aquell ús sobretot abunden els testimonis des de les dates més antigues, que per tant constitueixen bona documentació del nom de la planta mateixa; p. ex., en forma llatinitzada «de parte circii in brugario de Ricildis» l'any 1062 en unes afrontacions del Cartulari de St. Cugat (xx, 293).
Informació més extensa a la font: Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Joan Coromines, Volum II, pàg. 283/286, Curial Edicions Catalanes.
Rodalies d'Ulldecona
Làmines: csic
Fotos: macuser64