diumenge, 18 de novembre de 2007

Rosmarinus officinalis L.

Rosmarinus officinalis L.
Etimologia: Rosmarinus, del llatí rosmarínus, probablement del grec rhops myrinos, 'matissar aromàtic'. Pio Font Quer diu: 'El nom llatí de Rosmarinus, es va creure format per ros, 'rosada', i marinus, 'marí'; perquè sent el romer una planta mediterrània, que no sol allunyar-se molt de la costa, es creia que aquella veu, això és, rosmarinus, venia a expressar precisament aquest fenòmen. Però actualment, els entesos es decanten a favor d'una altra interpretació, segons la qual, ros seria la mateixa veu grega rhops, que vol dir matissar, i marinus derivaria de myrinos, que vol dir aromàtic'. I officinalis, del llatí officina, contracció de opificina, d'opus i facio, lloc on treballen els operaris, taller, fàbrica, oficina. D'ōpus, ēris, (origen fosc), n. Ter. Cic. Virg. 'Obra, treball, labor', amb făcio, is, ere, fĕci, factum, v. tr. fer, realitzar alguna cosa, tant des del punt de vista material i físic com en l'ordre intelectual i moral.
Romaní. Romer.
El romer és una de les plantes mediterrànies més conegudes per la tradició dels seus usos culinaris i medicinals. Les fulles són lineals, dures i amb l'anvers blanquinós perquè està cobert per pilositat. Les flors blaves amb dos llavis ben marcats són molt característiques. Pot florir tot l'any, però a la natura sol tenir una floració de tardor i una altre al principi de la primavera. Basta ensumar-la per reconèixer-la, les fulles tenen una semblança a Cistus clusii, però ni la flor, ni el color de les fulles, ni sobretot els seus olors tenen res a veure. Font: herbarivirtual
ROMANÍ m.
|| 1. Planta labiada de l'espècie Rosmarinus officinalis, molt olorosa, de branques ramoses i retorçudes, fulles linears gruixudes, coriàcies, sentades i tortuoses, senceres i llustroses, flors blavenques o blanques, molt espesses, en raïms curts, i bràctees més curtes que el calze; cast. romero. V taules de romaní, doc. a. 1376 (Miret Templers 560). Altre cabaç ab flor de romaní, doc. a. 1409 (Arx. Patriarca, de Val.). La blancha mel estillava del vert romaní, Alegre Transf. 4. Olor de romaní dels boscos puja, Canigó ii. Els romanins són mig plorosos, Carner Sonets 72.
Loc.
—Poder-s'hi fer romanins, pel camí de tal lloc: esser un camí molt poc transitat (Penedès).
Refr.
—«Terra de romaní, terra de poc vi».—b) «Flor de romaní i noies per a casar, tot l'any n'hi ha» (Bages).—c) «Per l'amor, lo romaní; al qui no en té, li'n fa venir, i a qui en té, l'hi fa fugir» (Men.).
Var. form. dial.: romaníll (Flayroses farigoles, romanills y mata, A. M.a Gibert ap. Catalana, i, 11); romanyí.
Fon.: ruməní (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); romaní (occ., val.); roməní (mall.); rumaní (alg.); ruməɲí (Empordà); ruməníʎ (Baix Penedès, Camp de Tarr., Conca de Barberà).
Etim.: del llatí rosmarīnu, mat. sign. ||1. [s. XIV; del ll. ros marinus, íd.]
ROMER m.
Romaní (Tremp, Balaguer, Urgell, Ll., Tamarit de la L., Fraga, Segarra, Conca de Barberà, Priorat, Riba-roja, Tortosa, Maestrat, Morella, Val., Al.); cast. romero. Pren un manoll de romer et altre de xara, Micer Johan 322. Del abròtanum, e los lechs li dien romer, sàpies que calent e sech és, Macer Erbes. Enramada ab romer y sarjolida, Llorente Versos 101.
Fon.: romé (occ., Maestrat, Morella); romέ (Tamarit de la L.); roméɾ (Val., Al.).
Etim.: probablemeut d'una forma de llatí vg. *romarĭu, deformacíó de ros maris, mat. sign. (Corominas DECast, iv, 56). Font: dcvb
romer, [forma occ. per al romaní, ll. ros maris, íd., equivalent de ros marinus 'romaní', innovat en *romarius amb canvi de sufix -is en -ius com en altres casos].
Veure també: Rosmarinus officinalis L. Història.
Rodalies d'Ulldecona
Fotos: rafel40 i macuser64

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris afegeixen valor a les entrades i també obren noves vies de discussió, de manera que enriqueixen el bloc, opina i aporta el que et semble.
Torna quan vulgues, seràs benvingut/da.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...