Excursió 20071223

Excursió 20071223
Fotos: macuser64

Plantes i plantetes

Plantes i plantetes
Fotos: macuser64

Flors i floretes

Flors i floretes
Fotos: macuser64

Col.lèmbol entomòbrid

Col.lèmbol entomòbrid
Foto: macuser64

Excursió als Ports

Excursió als Ports; sauri.
Fotos: macuser64

Natura horror vacui VI

Natura horror vacui VI

Ulex parviflorus Pourr.

Ulex parviflorus Pourr.
Etimologia: Ulex L. [Úlex, -icis m. – llatí ulex, -icisf. = en Plini, un arbust similar a les ereíke gregues (llatí erice), és a dir, als brucs –plantes ericàcies del gènere Erica L. o la Calluna vulgaris(L.) Hull, dita aquesta última 'brecina' en castellà–. Linneu, sense més, va fer aquest nom genèric en família molt diversa]. I parviflorus de parviflórus, -a, -um, llatí parvus, -a, -um, 'petit', i florus del llatí flos, -oris m., 'flor'. Pròpiament de flor petita.
Argilaga, argelaga, gatosa: Arbust molt espinós, que fa flors grogues i floreix a l'hivern. A les Balears només se l'ha trobat a les Pitiüses. Es diferencia de Calicotome spinosa perquè aquesta espècie presenta fulles trifoliades mentre que Ulex parviflorus no té fulles o les té simples i molt petites. També es caracteritza perquè el calze està dividit en dues peces. Viu a les garrigues i pinars.
ARGELAGA o ARGILAGA f.
Planta lleguminosa i molt espinosa. Tot l'aparell | es ginjoler, | garauller | e gavarrera, | de romaguera | e de argilaga, Spill 8475. Com haguessen aplagades moltes rames e romagueres e argilagues, Genebreda Cons. 63. Te du flors tot herbey, tota rama, | fins el betzer y l'argelaga adusta, Costa Hor. 73.
| 4. L'Ulex parviflorus Pourr. (Gibert, Fl. Tarr. 19); cast. aulaga morisca. (V. gatosa).
|| 5. a) A Tortosa la gent distingeix l'argilaga vera i l'argilaga borda.—b) A Mallorca distingeixen l'argelaga blanca, la groga i la negra, fixant-se en la diferència de color de les flors.
Loc.—a) Esser una argelaga o tenir més punxes que una argílaga, o esser amorós (o pacífic) com una argelaga: tenir el geni molt aspre (Cat.). «És tan agradosa com una argelaga»: ho diuen d'una dona de mal gènit (Borén).—b) «Això em dóna tant de gust (o «me fas tanta gràcia») com si em passessis una argelaga per l'esquena»: ho diuen per expressar desgrat (Calaf).—c) Esser pitjor que caure dintre d'una argelaga: esser molt mal (Ripoll).
Cult. pop.—a) L'argelaga s'empra principalment com a combustible; amb una argelaga encesa socarren el porc mort, per pelar-lo (Tremp, Calaf).—b) L'argelaga es diu també genesta del dimoni (Llofriu), perquè hi ha aquesta llegenda: El dimoni, com va veure que Déu havia feta la preciosa i daurada ginesta, volgué fer-ne d'igual, i li sortiren les flors semblants a les de la ginesta, petites i sense olor, i la planta plena de punxes; això va ser l'argelaga.
Fon.: əɾʒəláɣə (Puigcerdà, Gir., Llofriu, Sant Feliu de G., Centelles, Barc., Llucmajor, Migjorn-Gran, Eivissa); əɾʒəláɣɛ (Pobla de L., Torelló, Sta. Col. de Q.); aɾʤeláɣɛ (Ll., Tremp, Fraga, Artesa); aɾʤeláɣa (Perles, Pobla de S.); əɾʒəláʝə (Manacor); əɾʒiláɣə (Penedès, Vendrell); əɾʤiláɣə (Tarragona); aɾʒiláɣɛ (Falset); aɾʤiláɣa (Tortosa, Morella, Benassal, Castelló, Alcoi); aɾʧiláɣa (Val.); aɲʤiɫáɣa (Benilloba); aɲʤeláɣa (Ador, Pego).
Sinòn.: || 1, bàlec, gatosa blanca, gatosa marina;— || 3, garrover del diable.— || 4, gatosa.
Etim.: de l'àrab espanyol arjilāqa, mat. sign., que es troba documentat en un manuscrit del Mosta'ini segons Dozy Gloss. 372, i que és adaptació d'un mot pre-romà (ibèric? basc?) que devia esser *aielaga o *agelaga, segons que ha raonat eruditament Corominas DECast, i, 329-331. Font: dcvb
GATOSA f.
|| 1. Planta lleguminosa de l'espècie Ulex parviflorus: arbust de 4 a 10 dm., verd glaucescent, armat d'espines robustes; té les fulles curtes, acuminato-alenades; les flors molt més petites que les fulles, en fascicles sobre les espines formant llargs raïms; el llegum és pelut, amb sis llavors; es fa per boscos i llocs àrids, especialment de la regió mediterrània; cast. aliaga, aulaga morisca. Ay, que no m'esperàvau, y jo m'entrebancava ab las gatosas, Guimerà RV 51.
Loc.—a) Esser viu com una espurna de gatosa: esser molt viu, agut, picant.—b) Dolç o tractívol com una gatosa: es diu irònicament d'una persona esquerpa, ofensiva, intractable.—c) Com si em passessis una gatosa per l'esquena: es diu d'una persona o cosa que dóna molt poc gust.
Var. dial.: gatoa, gatova.
Fon.: gətózə (or.); gətóə, gətówə, gətóvə (mall.).
Sinòn.: argelaga.
Etim.: derivat de gat, per comparació de les punxades d'aquestes plantes amb les esgarrapades del gat. Font: dcvb
Fotos: herbarivirtual i macuser64
Làmina: CSIC
Lám. 65.–Ulex parviflorus subsp. rivasgodayanus; a) Cómpeta, Málaga (MAF 153728), b) Puerto del Collado, Cómpeta, Málaga (MAF 134349), c-i) pinar de Cómpeta, Málaga (MAF 101560, holotypus): a, b) ramas floríferas; c) detalle de rama y filodios; d) ramilla con flor; e) estandarte; f) alas; g)quilla; h) flor sin cáliz ni corola; i) estigma. Ulex parviflorus subsp. parviflorus, Castala, Sierra de Gádor, Almería (MAF 106586): j) rama florífera.

Rosmarinus officinalis L. Història.

Rosmarinus officinalis L. Història.
Dioscòrides, en els capítols 74 i 75 del Llibre III de PLANTES I REMEIS MEDICINALS 'De matèria mèdica', tracta el gènere Libanotis; plantes aromàtiques que es comparaven amb l'encens. Les dues primeres són plantes umbel·líferes, i la tercera és la Libanotis coronaria, això és, el romer. El terme grec libanōtís deriva de líbanos que vol dir 'encens', nom donat a les plantes aromàtiques, així libanōtís, és una libanòtide, Rosmarinus Officinalis L.; cf. PLINI, XIX 189, GALÉ, XII 135.
Dioscòrides diu així: 'El romer, al que els Romans anomenen rhusmarinus, utilitzat pels teixidors de corones, produeix uns rams subtils, en torn als quals creixen les fulles menudes, espeses, allargades, primes, blanques per dins, per fora verdes, de greu olor.
Té virtut calorífica, curativa d'icterícia, si es cou en aigua i es dóna a veure al malalt abans dels exercicis; desprès de fer exercici, convé que prengui un bany i begui vi. Es barreja en els remeis que eviten el cansament i en l'ungüent gleucí'.
Andrés de Laguna fa els següents comentaris d'aquesta tercera espècie: 'És el coronari romer tan conegut i vulgar que en molts de llocs de França i d'Espanya calenten amb ell els forns. Floreix dos vegades l'any, convé a saber, per la primavera i per la tardor. Fa la flor blava i algun tant descolorida, la qual, per gran excel·lència, sol dir-se a les botigues, simplement, anthos, que vol dir flor. És el romer calent i sec en el segon grau. El seu sahumeri, serveix admirablement a la 'tose', al constipat i al romadís; preserva la casa del aire corromput i de la pestilència, i fa fugir les serps d'ella. Menjada la flor en conserva, conforta el cervell, el cor i l'estómac; aviva l'enteniment, restitueix la memòria perduda, desperta el sentit, i, tot plegat, es saludable remei contra totes les malalties fredes del cap i l'estómac'.
Veure també: Rosmarinus officinalis L. Etimologia.
Foto: macuser64

Rosmarinus officinalis L.

Rosmarinus officinalis L.
Etimologia: Rosmarinus, del llatí rosmarínus, probablement del grec rhops myrinos, 'matissar aromàtic'. Pio Font Quer diu: 'El nom llatí de Rosmarinus, es va creure format per ros, 'rosada', i marinus, 'marí'; perquè sent el romer una planta mediterrània, que no sol allunyar-se molt de la costa, es creia que aquella veu, això és, rosmarinus, venia a expressar precisament aquest fenòmen. Però actualment, els entesos es decanten a favor d'una altra interpretació, segons la qual, ros seria la mateixa veu grega rhops, que vol dir matissar, i marinus derivaria de myrinos, que vol dir aromàtic'. I officinalis, del llatí officina, contracció de opificina, d'opus i facio, lloc on treballen els operaris, taller, fàbrica, oficina. D'ōpus, ēris, (origen fosc), n. Ter. Cic. Virg. 'Obra, treball, labor', amb făcio, is, ere, fĕci, factum, v. tr. fer, realitzar alguna cosa, tant des del punt de vista material i físic com en l'ordre intelectual i moral.
Romaní. Romer.
El romer és una de les plantes mediterrànies més conegudes per la tradició dels seus usos culinaris i medicinals. Les fulles són lineals, dures i amb l'anvers blanquinós perquè està cobert per pilositat. Les flors blaves amb dos llavis ben marcats són molt característiques. Pot florir tot l'any, però a la natura sol tenir una floració de tardor i una altre al principi de la primavera. Basta ensumar-la per reconèixer-la, les fulles tenen una semblança a Cistus clusii, però ni la flor, ni el color de les fulles, ni sobretot els seus olors tenen res a veure. Font: herbarivirtual
ROMANÍ m.
|| 1. Planta labiada de l'espècie Rosmarinus officinalis, molt olorosa, de branques ramoses i retorçudes, fulles linears gruixudes, coriàcies, sentades i tortuoses, senceres i llustroses, flors blavenques o blanques, molt espesses, en raïms curts, i bràctees més curtes que el calze; cast. romero. V taules de romaní, doc. a. 1376 (Miret Templers 560). Altre cabaç ab flor de romaní, doc. a. 1409 (Arx. Patriarca, de Val.). La blancha mel estillava del vert romaní, Alegre Transf. 4. Olor de romaní dels boscos puja, Canigó ii. Els romanins són mig plorosos, Carner Sonets 72.
Loc.
—Poder-s'hi fer romanins, pel camí de tal lloc: esser un camí molt poc transitat (Penedès).
Refr.
—«Terra de romaní, terra de poc vi».—b) «Flor de romaní i noies per a casar, tot l'any n'hi ha» (Bages).—c) «Per l'amor, lo romaní; al qui no en té, li'n fa venir, i a qui en té, l'hi fa fugir» (Men.).
Var. form. dial.: romaníll (Flayroses farigoles, romanills y mata, A. M.a Gibert ap. Catalana, i, 11); romanyí.
Fon.: ruməní (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); romaní (occ., val.); roməní (mall.); rumaní (alg.); ruməɲí (Empordà); ruməníʎ (Baix Penedès, Camp de Tarr., Conca de Barberà).
Etim.: del llatí rosmarīnu, mat. sign. ||1. [s. XIV; del ll. ros marinus, íd.]
ROMER m.
Romaní (Tremp, Balaguer, Urgell, Ll., Tamarit de la L., Fraga, Segarra, Conca de Barberà, Priorat, Riba-roja, Tortosa, Maestrat, Morella, Val., Al.); cast. romero. Pren un manoll de romer et altre de xara, Micer Johan 322. Del abròtanum, e los lechs li dien romer, sàpies que calent e sech és, Macer Erbes. Enramada ab romer y sarjolida, Llorente Versos 101.
Fon.: romé (occ., Maestrat, Morella); romέ (Tamarit de la L.); roméɾ (Val., Al.).
Etim.: probablemeut d'una forma de llatí vg. *romarĭu, deformacíó de ros maris, mat. sign. (Corominas DECast, iv, 56). Font: dcvb
romer, [forma occ. per al romaní, ll. ros maris, íd., equivalent de ros marinus 'romaní', innovat en *romarius amb canvi de sufix -is en -ius com en altres casos].
Veure també: Rosmarinus officinalis L. Història.
Rodalies d'Ulldecona
Fotos: rafel40 i macuser64

Natura horror vacui V

Natura horror vacui V

Erica multiflora L.

Erica multiflora L.
Etimologia: Erica, Plini, del grec ereíkē (eríkē) f.; llatí erice, -es f. i erica, -ae f. 'bruc en general', tant del gènere Erica L. com la Calluna vulgaris (L.) Hull., dita en cat. bruga, xipell, cepell, brossa. I multiflora, del pref. der. del llatí multus, 'molt' amb flora, del llatí flora, al·ludint a Flora, deessa de les flors. Pròpiament, 'que té moltes flors'.
Bruc d´hivern. Ciprell. Cepell.
El bruc d´hivern és un component freqüentíssim dels nostres pinars. La seves flors rosades, totes agrupades a la part final de les branques, i que s'obren a la tardor l'identifiquen amb seguretat. Com tots els brucs té les fulles petites agrupades per tres, i d'un color més clar que en Erica arborea. El xipell viu sobre substrats carbonatats (una excepció a les ericàcies europees).
Font: herbarivirtual
BRUC m.
|| 1. Planta de la família de les ericàcies: Erica arborea L.; cast. brezo blanco, albarizo. Es un arbust que es fa de dos a tres metres d'altària, amb les branques tomentoses, fulles ternades o tomentades, molt petites, lluentes; les flors petites, blanques amb cert to rosenc, d'olor suau, disposades en panolla piramidal. La rel s'empra per fer pipes, el brancam per fer graneres, i tota la planta per combustible. També s'anomena bruc mascle, bruc de soques, bruc de bou i bruc de pipes Miler d'anaps de bruch, Leuda Coll. 1249. Ensès com bruch sech pres del foch, Lleonart de Sors (Cançon. Univ. 95).
|| 2. Bruc d'escombra, o bruc femella, o bruc xipell, o bruc bord: planta de la família de les ericàcies: Erica scoparia L.; cast. brezo de escobas. Se fa alta d'un metre o més; és molt ramosa; té les fulles molt semblants a les del bruc mascle, i les flors són molt petites, verdoses o groguenques, reunides en raïms paucíflors.
|| 3. Planta de la família de les ericàcies: Erica multiflora L. (Cat.); cast. bruguera. També es diu bruc d'hivern i bruc vermell. Es molt semblant a les espècies anteriors.
|| 4. topon. El Bruc: poble compost de quatre caserius que formen un sol municipi situat a 19 quilòmetres al E. d'Igualada.
|| 5. Llin. existent a Barc., Gaià, Mataró, Oristà, Prats de Ll., etc.
Loc.—a) Esser més sec que un bruc: esser excessivament sec (Men.).—b) No tenir suc ni bruc: no tenir substància, no esser atractiu (Empordà, Vallès, Barc.). Converses sense such ni bruch que solen tenir per passatemps, Vilanova Obres, ix, 33.—c) Poder-se embolicar amb una fulla de bruc: esser molt petita o insignificant una cosa, o considerar-se perduda (Empordà, Vallès, Barc.). «Tu et creus que ell m'ha explicat moltes coses, i a fe que tot lo que m'ha dit se pot embolicar amb una fulla de bruc» (Pineda). «Aquest deute no el cobraràs; ja el pots embolicar amb una fulla de bruc» (Empordà).
Refr.
—«Terra de bruc, terra de poc suc» (Ross.).
Fon.: bɾúk (pir-or., or., occ., val., bal.); bɾúс (Palma, Manacor, Felanitx, Pollença).
Etim.: del gàl·l. *brūcu, mat. sign.
CIPRELL (i ses var. cipell, xipell, xiprell). m.
Planta de la família de les ericàcies: Erica multiflora L. (Mall., Men.); cast. bruguera, brezo. Grogas són sas de ginestra, | las té el ciprell moradencas, Aguiló Poes. 28. Qualque mata de càrritx, romaní, ciprell y ginebró, Rosselló Many. 204.
Fon.: sipɾéʎ (Bunyola, Manacor); sipéʎ (Artà, Son Servera, Migjorn-Gran); ʃipéʎ (Maó); ʃipɾéʎ (Pollença). Font: dcvb
BRUC, 'Erica arborea', forma germana de l'oc. bruc i d'un fr. ant. brui, que aviat fou substituït pel seu derivat bruyère; provinent del gal·lo-llatí BRŪCUS, que és reducció del cèlt. comú *VROICOS (froech hi. ant., grug ky., Vroica nom d'una deessa gàllica), amb adaptació de les combinacions VR- i OI, que no existien en romànic, a la fonètica llatina; altres adaptacions un
poc diferents *BROCIU, *BROCCU, *BROUCU, van ser adoptades en altres zones romàniques (d'on el gascó bròc, el cast. brezo abans bruezo, etc.). O 1.' doc.: Lleuda de Cotiliure, de 1249.
On es cobren uns drets per cada «miler d'anaps de bruch» (RLR IV, 247ss.). Fora d'això «tenian en llurs mans sengles feixos de bruch encesos» i «ensès com bruch sech pres del foch» (que els DBal. i AlcM citen de dos autors del S. xv) i que ens recorden una de les utilitzacions més frequents de la planta). No hi ha molta documentació medieval, ni és d'esperar com sigui que en les escriptures i fins en literatura és més natural que aparegui el col·lectiu +bruguer o bruguera designant el lloc on el bruc abunda, o bé els feixos i mates de bruc: d'aquell ús sobretot abunden els testimonis des de les dates més antigues, que per tant constitueixen bona documentació del nom de la planta mateixa; p. ex., en forma llatinitzada «de parte circii in brugario de Ricildis» l'any 1062 en unes afrontacions del Cartulari de St. Cugat (xx, 293).
Informació més extensa a la font: Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Joan Coromines, Volum II, pàg. 283/286, Curial Edicions Catalanes.
Rodalies d'Ulldecona
Làmines: csic
Fotos: macuser64

Conium maculatum L.

Conium maculatum L.
Etimologia: Conium, del gr. kṓneion, -ou n.; del llatí conium(-ion), -i n.; 'la cicuta i el seu suc'.
I maculatum, del llatí maculatus, -a, -um, 'maculat, tacat, esquitxat de taques', i aquesta de macula, -ae f.; 'taca, màcula', i el sufixe -atus, -ata, -atum és participial que indica possessió o paregut. Font csic
Cicuta. Fonollassa. Ceguda. Camps i voreres de camins, torrents. Aromàtica. Medicinal. Tòxica. La cicuta és més coneguda com a verí que com un a planta corrent de la nostra flora, i de fet és ben freqüent a molts indrets de les illes. Potser molt abundant a les fondalades dels torrents que estan secs gran part de l'any. És una umbel·lífera que pot arribar a fer més de dos metres d'alt, de flors d'un blanc pur. Daucus carota, se sembla una mica, però aquesta és una planta coberta de pèls que li donen un tacte aspre, Conium no te pèls i és molt blana i aspre al tacte; a més Daucus forma fruits coberts amb espinetes, mentre que Conium té fruits inermes. Floreix al Maig i Juny. Font: herbarivirtual
CEGUDA f.
Cicuta (Cat.).
Etim.: de cicuta, modificat probablement per contaminació de seguda (-seure).
CICUTA f.
|| 1. Planta de la família de les umbel·líferes: Conium maculatum L.; cast. cicuta, perejil lobuno. El tronc es fa d'un a dos metres d'alçada; les fulles són pinnatisectes, peciolades, les flors blanques en umbel·les de deu a vint radis filiformes. Es molt verinosa.
Fon.: sikútə (or., bal.); sikúta (val.).
Etimologia: pres del llatí cĭcūta, mat. sign. || 1.
FONOLLASSA f.
|| 1. a) Planta umbel·lífera de l'espècie Conium maculatum, de tronc robust i dret, fulles blanes, les inferiors llargament peciolades, i flors blanques; és verinosa (Mall.); cast. cicuta.—b) Planta de la família de les umbel·líferes, espècie Daucus gummifer Lamk. (Mall.); cast. zanahoria.
|| 2. Fonollassa blanca: planta umbel·lífera de l'espècie Ammi visnaga (Mall.); cast. biznaga. (V. escuradents).
|| 3. Fonollassa groga: planta umbel·lífera de l'espècie Thapsia villosa (Mall.); cast. cañaheja, candileja. (V. baladre || 5).
Fon.: fonoјásə, fənoјásə (mall.).
Etim.: derivat augm. de fonoll. Font: dcvb
CEGUDA, del ll. CĬCŪTA íd.; ceguda ha estat reemplaçat generalment per la forma erudita cicuta, però la forma pròpiament catalana és aquella, que segueix viva en els nostres Alts Pirineus. O 1ª doc.: 1780, Palau (Colmeiro, Enum. II, 629); ceguta, 1569, Palmireno, d'Alcanyís, ho dóna com a català (i mall. Texidor, Fl. Farm., 872). Recullen ceguda el DFa., i ja el nostre veterà botànic Antoni Palau, si bé aquest no aclareix inequívocament si és com a forma catalana o pirinenca en general. El fet és, de tota manera, que avui s'usa ceguda, no sols a la Vall d'Aran (on ja vaig recollir següda el 1924), sino també, si bé en part alterat fonèticament com a cebuda o sabuda1 a les altes valls des de la de la Valira fins a l'Ésera: sebúdas a Gavàs (al S. de Benasc); Ⓗebúda, planta típica o abundant en el massís del Turbó (Cercuran); van mostrar-me sabúdes prop de la tora en els boscos de la Solana de Caldes de Boí (1968 i cap a Aigüestortes, 1978), i damunt de Llessui (herba alta en la serra Torena-Montalto, 1959); damunt de Civís ha donat nom a un vessant de muntanya anomenat La Cigudosa. Per a variants i formes populars o mig-sàvies del mot en castellà, illengua d'oc i francès, veg. DCEC I, 790-1; FEW i, 668; fr. ant. ceüe Ss. XII-XIII, avui ciguë; Luixon cegudo, roerg. cigudo, etc.; ladí ɵavúda (Comelico, ARom. X, 180). El cultisme pur cicuta guanyà terreny molt aviat, gràcies a les narracions de la mort de Socrates, i es ja la forma que recull el DTo. 1660 com a catalana, i en castellà des de 1499 (pero també allí s'havia dit ceguda, RFE VIII, 235; XI, 8); a l'Alt Aragó la conservació normal de les sordes intervocàliques permet interpretar com a formes de tipus hereditari Ansó čvikúta (amb tx- basquitzant), RLiR XI, 44; i aɵikútas que vaig veure a Panticosa (1966), amb una flor semblant a la del serbillón (cf. CERELLÓ).
DERIV.: Cicutina. Cegudet, poblet d'Andorra, prové del collectiu CĬCŪTĒTUM.
1 ACCosta, Flora de Cat., 339, com a nom de l'Angelica silvestris. Font: Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Joan Coromines, Volum II, pàg. 657, Curial Edicions Catalanes.
Làmines: csic
Foto: herbarivirtual

Hypericum perforatum L.

Hypericum perforatum L.
Etimologia: Hypericum, diu Pio Font Quer en 'El Dioscórides Renovado', així: Ordinàriament, la veu grega hyperikon es fa derivar de hypereikon, i aquesta, de hypo, 'baix de, sota', i ereike, 'bruc*'. Però Boehmer li suposa un altre origen, i creu que podria haver-se originat a partir de hyper, 'sobre, damunt', i eikon, 'imatge, icona'; és a dir, aquesta veu vindria a ponderar la gran reputació obtinguda com a planta medicinal. I perforatum, del llatí perfŏro, aquesta de per, (origen fosc), 'a través de, per mig de, entre', i fŏro, del gr. póros, 'foradar, barrinar'.
Herba de Sant Joan. Herba foradada. Pericó. Tresflorina vera. Si mirem una fulla d'aquesta planta a contrallum veurem que està coberta de petites glàndules translúcides donant la imatge de que la fulla està "perforada". Hypericum perfoliatum, que és una espècie propera que viu als mateixos hàbitats, té poques o cap d'aquestes glàndules translúcides a les fulles i aquestes són arrodonides a la base. Font: herbarivirtual
2. PERICÓ m.
|| 1. Planta de diferents espècies del gènere Hypericum, especialment l' Hypericum perforatum (pericó groc), H. tomentosum (pericó vellutat) i H. tetrapterum; tenen les flors grogues de to més viu o més clar segons les espècies; cast. pericón.
Etimologia: deformació vulgar del llatí dels botànics Hypericum, mat. sign. || 1.
*BRUC m.
|| 1. Planta de la família de les ericàcies: Erica arborea L.; cast. brezo blanco, albarizo. Es un arbust que es fa de dos a tres metres d'altària, amb les branques tomentoses, fulles ternades o tomentades, molt petites, lluentes; les flors petites, blanques amb cert to rosenc, d'olor suau, disposades en panolla piramidal. La rel s'empra per fer pipes, el brancam per fer graneres, i tota la planta per combustible. També s'anomena bruc mascle, bruc de soques, bruc de bou i bruc de pipes Miler d'anaps de bruch, Leuda Coll. 1249. Ensès com bruch sech pres del foch, Lleonart de Sors (Cançon. Univ. 95).
|| 2. Bruc d'escombra, o bruc femella, o bruc xipell, o bruc bord: planta de la família de les ericàcies: Erica scoparia L.; cast. brezo de escobas. Se fa alta d'un metre o més; és molt ramosa; té les fulles molt semblants a les del bruc mascle, i les flors són molt petites, verdoses o groguenques, reunides en raïms paucíflors.
|| 3. Planta de la família de les ericàcies: Erica multiflora L. (Cat.); cast. bruguera. També es diu bruc d'hivern i bruc vermell. Es molt semblant a les espècies anteriors.
Loc.—a) Esser més sec que un bruc: esser excessivament sec (Men.).—b) No tenir suc ni bruc: no tenir substància, no esser atractiu (Empordà, Vallès, Barc.). Converses sense such ni bruch que solen tenir per passatemps, Vilanova Obres, ix, 33.—c) Poder-se embolicar amb una fulla de bruc: esser molt petita o insignificant una cosa, o considerar-se perduda (Empordà, Vallès, Barc.). «Tu et creus que ell m'ha explicat moltes coses, i a fe que tot lo que m'ha dit se pot embolicar amb una fulla de bruc» (Pineda). «Aquest deute no el cobraràs; ja el pots embolicar amb una fulla de bruc» (Empordà).
Refr.
—«Terra de bruc, terra de poc suc» (Ross.).
Etimologia: del gàl·l. *brūcu, mat. sign.
Font: dcvb
Rodalies d'Ulldecona
Fotos: macuser64

Arundo donax L.

Arundo donax L.
Etimologia: Arundo, del llatí arundo, 'canya'. Aquest nom el donaven els romans a la flauta de Pan, per estar construïda per tubs de canyes. I donax, del gr. dónax, 'canya', Plin. espècie de canya. Pròpiament, 'la canya comuna'. El gènere Donax de Beauv. és sinònim del Arundo de Linneu.
Canya de Sant Joan o Canya comuna. Les canyes són originàries d'Àsia però s'han incorporat a la nostra flora com una planta més; sol trobar-se a llocs humits més o menys humanitzats. És molt més gran que el canyet d'albufera (Phragmites australis) i floreix a la tardor enlloc de a l'estiu. Font: herbarivirtual
CANYA f.: cast. caña.
I. || 1. Planta de la família de les arundinàcies: Arundo donax L; cast. caña común. Una laguna circuida al entorn d'un gran nombre de salzes y de canyes, Alegre Transf. 68. Vora d'un torrent florit, ombretjat de polls i canyes, Colom Juven. 69.
Etimologia: del llatí canna, mat. sign. Font: dcvb
Fotos: macuser64

Lobularia maritima ( L.) Desv.

Lobularia maritima ( L.) Desv.
Etimologia: Lobularia, del llatí lobŭlus, diminutiu del gr. λοβóς, 'lòbul'; part sortint de forma arrodonida. El sufix -ulus, -uli, és diminutiu, i -aria, -ariae és sufix que indica relació, possessió i més. Segons O. E. Schulz, faria referència a les siliqües. I maritima, perquè es troba prop de la mar.
Sinònims : Alyssum maritimum (L.)
Etimologia: Alyssum, del llatí alysson i aquesta del gr. álysson, amb la partícula negativa a i lýssa, 'ràbia'; nom de diverses plantes que suposadament guarien la ràbia. Pròpiament, 'contra la ràbia'. I maritimum, perquè es troba prop de la mar. Font: csic. I també una segona etimologia; segons Dioscòrides, aquesta planta es reputava contra el sanglot, si fora així, la veu álysson derivaria de a, partícula negativa i lyzo, tindre sanglot.
Ès diurètica, per aquest motiu, algun nom comú català fa referència; pixanera i herba pixanera.
Caps blancs. Pixanera. Herba pixanera. Morrisà bord. Salivetes del Bon Jesús. Sempreenflor. Herba que està dèbilment lignificada a la base, té fulles lineals petites i de color glauc perquè són piloses. Desenvolupa una inflorescència amb moltes i petites flors blanques que cobreixen tota la planta. Són molt característics els fruits madurs, perquè quan es desprenen les valves i les llavors, queden a sobre de la tija unes membrenetes de forma arrodonida i translúcides. Les inflorescències es van allargant a mesura que les flors es van obrint i fecundant. Aquesta planta floreix preferentment durant l'hivern, però també la podem trobar en flor a altres èpoques del any. Font: herbarivirtual
Rodalies d'Ulldecona
Foto: macuser64

Globularia alypum L.

Globularia alypum L.
Etimologia: Globularia, pres del llatí globŭlus, 'glòbul', i -aria, -ariae és sufix que indica relació, possessió i més; 'corpuscle esfèric o esferoidal', per la forma de la flor. I alypum; el 'Diccionario Histórico de la Real Academia Española' recull la següent etimologia de la veu: «Del lat. alypon, y este del gr. ἄλυπον; de α, priv., y λύπη, dolor». En el mateix sentit el 'Dictionaire Grec-Français, de Anatole Bailly', indica que el nom gr. d'aquesta planta (ja sigue com substantiu femení ἡ ἀλυπιάς, ja com substantiu neutre τό ἄλυπον), té a veure amb l'adjectiu que significa 'exempt de chagrin' o 'qui ne cause pas de chagrins'. I indica:
τό ἄλυπον. Diosc. 4, 180, sorte de globulaire (Globularia alypum L.) plante ainsi nommée de ses qualités anodines (que calma el dolor). Font: rae.
Així, alypum, és propiament, 'sense dolor', degut al efecte purgant suau i també antiàcid que té.
La cossiada i també Cap de frare, pel paregut de la flor amb la tonsura dels frares, és una mata molt ramificada que es reconeix per les seves flors reunides en capítols de color blau, floreix a la tardor i a l'hivern, i la trobarem al sotabosc dels pinars, de vegades a garrigues molt obertes a llocs secs i calents. Quan està en flor no es pot confondre amb cap altre planta. Font: herbarivirtual.
Foto: macuser64

Anthyllis tetraphylla L.

Convolvulus arvensis L.

Convolvulus arvensis L.
Etimologia: Convolvulus, del llatí convolvo, de con per cum i volvo. Cum, preposició que designa gran varietat de relacions i que es tradueix ordinàriament per 'con', volvo, d'origen fosc, v. tr. i de vegades intr. 'rodar, donar voltes, regirar', propiament 'que roda, envolica i enrotlla'. I arvensis, arvense, que creix entre els cultius o sembrats, de llatí arvum, 'camp conreat'.
CORRETJOLA (i ses variants corritjola i corriola). f.
|| 1. Planta de la família de les convolvulàcies: Convolvulus arvensis L. (Cat., Val., Bal.); cast. correhuela. Té el rizoma prim, la tija de 20 a 80 cm., ajaguda, enfiladissa o voluble, les fulles sagitades o hastades, les flors blanques o rosades, amb la corol·la quatre o cinc vegades més llarga que el calze. Es fa per dins els camps sembrats, en els quals fa prou nosa, i és herba molt agradable de menjar pel bestiar.
Etimologia: Corretjola, del llatí corrĭgĭola, dim. de corrĭgia, ‘corretja’, per la forma llarguera de les tiges de les plantes esmentades, semblant a la d'una corretja.
Font: DCVB
Rodalies d'Ulldecona.
Fotos: macuser64

Hyoscyamus albus L.

Hyoscyamus albus L.
Etimologia: Hyoscyamus, del grec hyoskýamos id. de kýamos 'fava' i hyos 'porc', pròpiament 'fava de porc'. El nom en Català 'jusquiam' és pres del b. ll. hyoscyamos. I albus, en contraposició a Hyoscyamus niger, el albus és tot ell més pàl·lid.
Andrés de Laguna diu així: 'Llámanla los griegos hyoscyamo, que quiere decir haba porcina, porque en comiendo de aquesta planta los puercos se estiran luego y se mueren si súbito no les echan mucha agua encima o no tienen allí cerca algún cangrejo que coman, con el cual cobran la sanidad perdida'.
BELENYO m. ant. (castellanisme)
Planta de la família de les solanàcies, del gènere Hyoscyamus; cast. beleño. Pendreu rael de belenyo, Dieç Men. ii, 12. La mandràgola e'l belenyo, Medic. Part. 18. Font: dcvb
Capseta. Caramel·lera. Gotets. Herba de la Mare de Déu. Herba d'esquelleta. Herba queixalera. Mamellera. Tabac bord o de paret. Xuclamel.
Herba amb fulles de marge lobulat, d'un color verd glauc, amb un tacte una mica carnós. Quan floreix desenvolupa una llarga inflorescència amb totes les flors aplicades a la tija, són flors de color groc llimona amb venes liles. El calze creix després de la floració i a dintre d'ell podrem veure una càpsula més o menys esfèrica. Creix al costat de parets i murs, i a llocs molt remoguts, de vegades on hi ha fems. És un habitant habitual de les ciutats i les runes, és fàcil trobar les inflorescències seques d'altres anys. Aquesta planta és metzinosa, però se l'ha utilitzada en la medicina popular com analgèsic o per les seves propietats psicotròpiques. Floreix al final de la primavera i a l'estiu.
Font: herbarivirtual
Castell d'Ulldecona
Fotos: macuser64

Natura horror vacui IV

Natura horror vacui IV

Ononis minutissima L.

Ononis minutissima L.
Etimologia: Ononis, del llatí ononis, i aquesta del grec onos, 'ruc'. Diu així Andrés de la Laguna de la Ononis spinosa, 'Onos quiere decir asno en griego, del cual nombre vino a llamarse esta planta onónide, y porque los asnos, para rascarse, como no tengan quien les haga tan buena obra, suelen revolcarse sobre ella, por ser áspera y espinosa. Cuádrale también el tal nombre porque la comen de buena gana los mesmos; de suerte que, la tal planta, les sirve a sus Señorías de peine o almohaza y de mondadientes. Algunos la llamaron anónide, y remora aratri, que quiere decir detenedora de los bueyes y del arado, porque suele nacer por las heredades y no hay planta que más haga renegar a los labradores, enlazándoles los pies y el arado.' Alguns dels noms populars fan referència també al mateix; afrontacavadors i afrontallauradors en català. En castellà estan, detienebuey, quiebraarados. En vasc, itxiok geldi(deixa'l quiet) i pareguts en més idiomes. I minutissima, del llatí minutissimus, 'diminutíssim, petitíssim', superlatiu del llatí minutus; participi passiu del llatí minuo, 'disminuir, fer més petit, acursar'.
Petita mata amb branques llenyoses però molt primes. Té fulles trifoliades, amb folíols estrets i dentats. Les flors són grogues, es troben a l'aixella d'una bràctea blanquinosa. Totes les flors surten agrupades a la part de dalt de les branques. Viu a les garrigues, i també a les escletxes de les roques. Floreix a l'hivern fins al final de la primavera. Font: herbarivirtual
Rodalies d'Ulldecona.
Foto: macuser64

Natura horror vacui III

Natura horror vacui III.

Olea europaea L.

Olea europaea L.
És una planta originària del Pròxim Orient, que des de fa més de 5000 anys va ser introduïda a l’oest de la conca mediterrània.
Etimologia: Olea, del llatí olea i aquesta del grec elaia, 'olivera' (i oleum, del grec élaion, 'oli d'oliva'). I europaea, (d'europa), del llatí eurōpa i aquesta del grec eurōpē, propiament 'pertanyent a europa'.
Vincent van Gogh, Olive Trees with Yellow Sky and Sun.
Concert per tomasyo, un dia d'estiu.

Helix aspersa

Helix aspersa.
Etimologia: Helix, del gr. hélix, 'espiral'. I aspersa, del llatí Aspergo i aquesta de ad i spargo, ad expressa idea de lloc, i spargo del gr. speiró, 'esparcir, estar aquí i allà'.
Mol·lusc de la família del helícids, amb diferents espècies dins del gènere Helix, característic per tenir la closca en espiral.
Els ports.
Foto: macuser64

Natrix maura

Natrix maura.
Etimologia: Natrix, del llatí natrix, 'serp d'aigua'; i esta del llatí nato, 'nedar'. I maura, del grec maurós; llatí maurus, 'moro, maurità, de la mauritània', més o menys l'actual Marroc, perquè és comuna al nort d'Àfrica.
Serp diurna, termòfila, aquàtica, ovípara, bona i ràpida nedadora, gens agressiva que s’alimenta de peixos i amfibis.
Els Ports
Foto: macuser64