dimarts, 27 de novembre de 2007

Ulex parviflorus Pourr.

Ulex parviflorus Pourr.
Etimologia: Ulex L. [Úlex, -icis m. – llatí ulex, -icisf. = en Plini, un arbust similar a les ereíke gregues (llatí erice), és a dir, als brucs –plantes ericàcies del gènere Erica L. o la Calluna vulgaris(L.) Hull, dita aquesta última 'brecina' en castellà–. Linneu, sense més, va fer aquest nom genèric en família molt diversa]. I parviflorus de parviflórus, -a, -um, llatí parvus, -a, -um, 'petit', i florus del llatí flos, -oris m., 'flor'. Pròpiament de flor petita.
Argilaga, argelaga, gatosa: Arbust molt espinós, que fa flors grogues i floreix a l'hivern. A les Balears només se l'ha trobat a les Pitiüses. Es diferencia de Calicotome spinosa perquè aquesta espècie presenta fulles trifoliades mentre que Ulex parviflorus no té fulles o les té simples i molt petites. També es caracteritza perquè el calze està dividit en dues peces. Viu a les garrigues i pinars.
ARGELAGA o ARGILAGA f.
Planta lleguminosa i molt espinosa. Tot l'aparell | es ginjoler, | garauller | e gavarrera, | de romaguera | e de argilaga, Spill 8475. Com haguessen aplagades moltes rames e romagueres e argilagues, Genebreda Cons. 63. Te du flors tot herbey, tota rama, | fins el betzer y l'argelaga adusta, Costa Hor. 73.
| 4. L'Ulex parviflorus Pourr. (Gibert, Fl. Tarr. 19); cast. aulaga morisca. (V. gatosa).
|| 5. a) A Tortosa la gent distingeix l'argilaga vera i l'argilaga borda.—b) A Mallorca distingeixen l'argelaga blanca, la groga i la negra, fixant-se en la diferència de color de les flors.
Loc.—a) Esser una argelaga o tenir més punxes que una argílaga, o esser amorós (o pacífic) com una argelaga: tenir el geni molt aspre (Cat.). «És tan agradosa com una argelaga»: ho diuen d'una dona de mal gènit (Borén).—b) «Això em dóna tant de gust (o «me fas tanta gràcia») com si em passessis una argelaga per l'esquena»: ho diuen per expressar desgrat (Calaf).—c) Esser pitjor que caure dintre d'una argelaga: esser molt mal (Ripoll).
Cult. pop.—a) L'argelaga s'empra principalment com a combustible; amb una argelaga encesa socarren el porc mort, per pelar-lo (Tremp, Calaf).—b) L'argelaga es diu també genesta del dimoni (Llofriu), perquè hi ha aquesta llegenda: El dimoni, com va veure que Déu havia feta la preciosa i daurada ginesta, volgué fer-ne d'igual, i li sortiren les flors semblants a les de la ginesta, petites i sense olor, i la planta plena de punxes; això va ser l'argelaga.
Fon.: əɾʒəláɣə (Puigcerdà, Gir., Llofriu, Sant Feliu de G., Centelles, Barc., Llucmajor, Migjorn-Gran, Eivissa); əɾʒəláɣɛ (Pobla de L., Torelló, Sta. Col. de Q.); aɾʤeláɣɛ (Ll., Tremp, Fraga, Artesa); aɾʤeláɣa (Perles, Pobla de S.); əɾʒəláʝə (Manacor); əɾʒiláɣə (Penedès, Vendrell); əɾʤiláɣə (Tarragona); aɾʒiláɣɛ (Falset); aɾʤiláɣa (Tortosa, Morella, Benassal, Castelló, Alcoi); aɾʧiláɣa (Val.); aɲʤiɫáɣa (Benilloba); aɲʤeláɣa (Ador, Pego).
Sinòn.: || 1, bàlec, gatosa blanca, gatosa marina;— || 3, garrover del diable.— || 4, gatosa.
Etim.: de l'àrab espanyol arjilāqa, mat. sign., que es troba documentat en un manuscrit del Mosta'ini segons Dozy Gloss. 372, i que és adaptació d'un mot pre-romà (ibèric? basc?) que devia esser *aielaga o *agelaga, segons que ha raonat eruditament Corominas DECast, i, 329-331. Font: dcvb
GATOSA f.
|| 1. Planta lleguminosa de l'espècie Ulex parviflorus: arbust de 4 a 10 dm., verd glaucescent, armat d'espines robustes; té les fulles curtes, acuminato-alenades; les flors molt més petites que les fulles, en fascicles sobre les espines formant llargs raïms; el llegum és pelut, amb sis llavors; es fa per boscos i llocs àrids, especialment de la regió mediterrània; cast. aliaga, aulaga morisca. Ay, que no m'esperàvau, y jo m'entrebancava ab las gatosas, Guimerà RV 51.
Loc.—a) Esser viu com una espurna de gatosa: esser molt viu, agut, picant.—b) Dolç o tractívol com una gatosa: es diu irònicament d'una persona esquerpa, ofensiva, intractable.—c) Com si em passessis una gatosa per l'esquena: es diu d'una persona o cosa que dóna molt poc gust.
Var. dial.: gatoa, gatova.
Fon.: gətózə (or.); gətóə, gətówə, gətóvə (mall.).
Sinòn.: argelaga.
Etim.: derivat de gat, per comparació de les punxades d'aquestes plantes amb les esgarrapades del gat. Font: dcvb
Fotos: herbarivirtual i macuser64
Làmina: CSIC
Lám. 65.–Ulex parviflorus subsp. rivasgodayanus; a) Cómpeta, Málaga (MAF 153728), b) Puerto del Collado, Cómpeta, Málaga (MAF 134349), c-i) pinar de Cómpeta, Málaga (MAF 101560, holotypus): a, b) ramas floríferas; c) detalle de rama y filodios; d) ramilla con flor; e) estandarte; f) alas; g)quilla; h) flor sin cáliz ni corola; i) estigma. Ulex parviflorus subsp. parviflorus, Castala, Sierra de Gádor, Almería (MAF 106586): j) rama florífera.

diumenge, 25 de novembre de 2007

Rosmarinus officinalis L. Història.

Rosmarinus officinalis L. Història.
Dioscòrides, en els capítols 74 i 75 del Llibre III de PLANTES I REMEIS MEDICINALS 'De matèria mèdica', tracta el gènere Libanotis; plantes aromàtiques que es comparaven amb l'encens. Les dues primeres són plantes umbel·líferes, i la tercera és la Libanotis coronaria, això és, el romer. El terme grec libanōtís deriva de líbanos que vol dir 'encens', nom donat a les plantes aromàtiques, així libanōtís, és una libanòtide, Rosmarinus Officinalis L.; cf. PLINI, XIX 189, GALÉ, XII 135.
Dioscòrides diu així: 'El romer, al que els Romans anomenen rhusmarinus, utilitzat pels teixidors de corones, produeix uns rams subtils, en torn als quals creixen les fulles menudes, espeses, allargades, primes, blanques per dins, per fora verdes, de greu olor.
Té virtut calorífica, curativa d'icterícia, si es cou en aigua i es dóna a veure al malalt abans dels exercicis; desprès de fer exercici, convé que prengui un bany i begui vi. Es barreja en els remeis que eviten el cansament i en l'ungüent gleucí'.
Andrés de Laguna fa els següents comentaris d'aquesta tercera espècie: 'És el coronari romer tan conegut i vulgar que en molts de llocs de França i d'Espanya calenten amb ell els forns. Floreix dos vegades l'any, convé a saber, per la primavera i per la tardor. Fa la flor blava i algun tant descolorida, la qual, per gran excel·lència, sol dir-se a les botigues, simplement, anthos, que vol dir flor. És el romer calent i sec en el segon grau. El seu sahumeri, serveix admirablement a la 'tose', al constipat i al romadís; preserva la casa del aire corromput i de la pestilència, i fa fugir les serps d'ella. Menjada la flor en conserva, conforta el cervell, el cor i l'estómac; aviva l'enteniment, restitueix la memòria perduda, desperta el sentit, i, tot plegat, es saludable remei contra totes les malalties fredes del cap i l'estómac'.
Veure també: Rosmarinus officinalis L. Etimologia.
Foto: macuser64

diumenge, 18 de novembre de 2007

Rosmarinus officinalis L.

Rosmarinus officinalis L.
Etimologia: Rosmarinus, del llatí rosmarínus, probablement del grec rhops myrinos, 'matissar aromàtic'. Pio Font Quer diu: 'El nom llatí de Rosmarinus, es va creure format per ros, 'rosada', i marinus, 'marí'; perquè sent el romer una planta mediterrània, que no sol allunyar-se molt de la costa, es creia que aquella veu, això és, rosmarinus, venia a expressar precisament aquest fenòmen. Però actualment, els entesos es decanten a favor d'una altra interpretació, segons la qual, ros seria la mateixa veu grega rhops, que vol dir matissar, i marinus derivaria de myrinos, que vol dir aromàtic'. I officinalis, del llatí officina, contracció de opificina, d'opus i facio, lloc on treballen els operaris, taller, fàbrica, oficina. D'ōpus, ēris, (origen fosc), n. Ter. Cic. Virg. 'Obra, treball, labor', amb făcio, is, ere, fĕci, factum, v. tr. fer, realitzar alguna cosa, tant des del punt de vista material i físic com en l'ordre intelectual i moral.
Romaní. Romer.
El romer és una de les plantes mediterrànies més conegudes per la tradició dels seus usos culinaris i medicinals. Les fulles són lineals, dures i amb l'anvers blanquinós perquè està cobert per pilositat. Les flors blaves amb dos llavis ben marcats són molt característiques. Pot florir tot l'any, però a la natura sol tenir una floració de tardor i una altre al principi de la primavera. Basta ensumar-la per reconèixer-la, les fulles tenen una semblança a Cistus clusii, però ni la flor, ni el color de les fulles, ni sobretot els seus olors tenen res a veure. Font: herbarivirtual
ROMANÍ m.
|| 1. Planta labiada de l'espècie Rosmarinus officinalis, molt olorosa, de branques ramoses i retorçudes, fulles linears gruixudes, coriàcies, sentades i tortuoses, senceres i llustroses, flors blavenques o blanques, molt espesses, en raïms curts, i bràctees més curtes que el calze; cast. romero. V taules de romaní, doc. a. 1376 (Miret Templers 560). Altre cabaç ab flor de romaní, doc. a. 1409 (Arx. Patriarca, de Val.). La blancha mel estillava del vert romaní, Alegre Transf. 4. Olor de romaní dels boscos puja, Canigó ii. Els romanins són mig plorosos, Carner Sonets 72.
Loc.
—Poder-s'hi fer romanins, pel camí de tal lloc: esser un camí molt poc transitat (Penedès).
Refr.
—«Terra de romaní, terra de poc vi».—b) «Flor de romaní i noies per a casar, tot l'any n'hi ha» (Bages).—c) «Per l'amor, lo romaní; al qui no en té, li'n fa venir, i a qui en té, l'hi fa fugir» (Men.).
Var. form. dial.: romaníll (Flayroses farigoles, romanills y mata, A. M.a Gibert ap. Catalana, i, 11); romanyí.
Fon.: ruməní (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); romaní (occ., val.); roməní (mall.); rumaní (alg.); ruməɲí (Empordà); ruməníʎ (Baix Penedès, Camp de Tarr., Conca de Barberà).
Etim.: del llatí rosmarīnu, mat. sign. ||1. [s. XIV; del ll. ros marinus, íd.]
ROMER m.
Romaní (Tremp, Balaguer, Urgell, Ll., Tamarit de la L., Fraga, Segarra, Conca de Barberà, Priorat, Riba-roja, Tortosa, Maestrat, Morella, Val., Al.); cast. romero. Pren un manoll de romer et altre de xara, Micer Johan 322. Del abròtanum, e los lechs li dien romer, sàpies que calent e sech és, Macer Erbes. Enramada ab romer y sarjolida, Llorente Versos 101.
Fon.: romé (occ., Maestrat, Morella); romέ (Tamarit de la L.); roméɾ (Val., Al.).
Etim.: probablemeut d'una forma de llatí vg. *romarĭu, deformacíó de ros maris, mat. sign. (Corominas DECast, iv, 56). Font: dcvb
romer, [forma occ. per al romaní, ll. ros maris, íd., equivalent de ros marinus 'romaní', innovat en *romarius amb canvi de sufix -is en -ius com en altres casos].
Veure també: Rosmarinus officinalis L. Història.
Rodalies d'Ulldecona
Fotos: rafel40 i macuser64

dijous, 1 de novembre de 2007

Erica multiflora L.

Erica multiflora L.
Etimologia: Erica, Plini, del grec ereíkē (eríkē) f.; llatí erice, -es f. i erica, -ae f. 'bruc en general', tant del gènere Erica L. com la Calluna vulgaris (L.) Hull., dita en cat. bruga, xipell, cepell, brossa. I multiflora, del pref. der. del llatí multus, 'molt' amb flora, del llatí flora, al·ludint a Flora, deessa de les flors. Pròpiament, 'que té moltes flors'.
Bruc d´hivern. Ciprell. Cepell.
El bruc d´hivern és un component freqüentíssim dels nostres pinars. La seves flors rosades, totes agrupades a la part final de les branques, i que s'obren a la tardor l'identifiquen amb seguretat. Com tots els brucs té les fulles petites agrupades per tres, i d'un color més clar que en Erica arborea. El xipell viu sobre substrats carbonatats (una excepció a les ericàcies europees).
Font: herbarivirtual
BRUC m.
|| 1. Planta de la família de les ericàcies: Erica arborea L.; cast. brezo blanco, albarizo. Es un arbust que es fa de dos a tres metres d'altària, amb les branques tomentoses, fulles ternades o tomentades, molt petites, lluentes; les flors petites, blanques amb cert to rosenc, d'olor suau, disposades en panolla piramidal. La rel s'empra per fer pipes, el brancam per fer graneres, i tota la planta per combustible. També s'anomena bruc mascle, bruc de soques, bruc de bou i bruc de pipes Miler d'anaps de bruch, Leuda Coll. 1249. Ensès com bruch sech pres del foch, Lleonart de Sors (Cançon. Univ. 95).
|| 2. Bruc d'escombra, o bruc femella, o bruc xipell, o bruc bord: planta de la família de les ericàcies: Erica scoparia L.; cast. brezo de escobas. Se fa alta d'un metre o més; és molt ramosa; té les fulles molt semblants a les del bruc mascle, i les flors són molt petites, verdoses o groguenques, reunides en raïms paucíflors.
|| 3. Planta de la família de les ericàcies: Erica multiflora L. (Cat.); cast. bruguera. També es diu bruc d'hivern i bruc vermell. Es molt semblant a les espècies anteriors.
|| 4. topon. El Bruc: poble compost de quatre caserius que formen un sol municipi situat a 19 quilòmetres al E. d'Igualada.
|| 5. Llin. existent a Barc., Gaià, Mataró, Oristà, Prats de Ll., etc.
Loc.—a) Esser més sec que un bruc: esser excessivament sec (Men.).—b) No tenir suc ni bruc: no tenir substància, no esser atractiu (Empordà, Vallès, Barc.). Converses sense such ni bruch que solen tenir per passatemps, Vilanova Obres, ix, 33.—c) Poder-se embolicar amb una fulla de bruc: esser molt petita o insignificant una cosa, o considerar-se perduda (Empordà, Vallès, Barc.). «Tu et creus que ell m'ha explicat moltes coses, i a fe que tot lo que m'ha dit se pot embolicar amb una fulla de bruc» (Pineda). «Aquest deute no el cobraràs; ja el pots embolicar amb una fulla de bruc» (Empordà).
Refr.
—«Terra de bruc, terra de poc suc» (Ross.).
Fon.: bɾúk (pir-or., or., occ., val., bal.); bɾúс (Palma, Manacor, Felanitx, Pollença).
Etim.: del gàl·l. *brūcu, mat. sign.
CIPRELL (i ses var. cipell, xipell, xiprell). m.
Planta de la família de les ericàcies: Erica multiflora L. (Mall., Men.); cast. bruguera, brezo. Grogas són sas de ginestra, | las té el ciprell moradencas, Aguiló Poes. 28. Qualque mata de càrritx, romaní, ciprell y ginebró, Rosselló Many. 204.
Fon.: sipɾéʎ (Bunyola, Manacor); sipéʎ (Artà, Son Servera, Migjorn-Gran); ʃipéʎ (Maó); ʃipɾéʎ (Pollença). Font: dcvb
BRUC, 'Erica arborea', forma germana de l'oc. bruc i d'un fr. ant. brui, que aviat fou substituït pel seu derivat bruyère; provinent del gal·lo-llatí BRŪCUS, que és reducció del cèlt. comú *VROICOS (froech hi. ant., grug ky., Vroica nom d'una deessa gàllica), amb adaptació de les combinacions VR- i OI, que no existien en romànic, a la fonètica llatina; altres adaptacions un
poc diferents *BROCIU, *BROCCU, *BROUCU, van ser adoptades en altres zones romàniques (d'on el gascó bròc, el cast. brezo abans bruezo, etc.). O 1.' doc.: Lleuda de Cotiliure, de 1249.
On es cobren uns drets per cada «miler d'anaps de bruch» (RLR IV, 247ss.). Fora d'això «tenian en llurs mans sengles feixos de bruch encesos» i «ensès com bruch sech pres del foch» (que els DBal. i AlcM citen de dos autors del S. xv) i que ens recorden una de les utilitzacions més frequents de la planta). No hi ha molta documentació medieval, ni és d'esperar com sigui que en les escriptures i fins en literatura és més natural que aparegui el col·lectiu +bruguer o bruguera designant el lloc on el bruc abunda, o bé els feixos i mates de bruc: d'aquell ús sobretot abunden els testimonis des de les dates més antigues, que per tant constitueixen bona documentació del nom de la planta mateixa; p. ex., en forma llatinitzada «de parte circii in brugario de Ricildis» l'any 1062 en unes afrontacions del Cartulari de St. Cugat (xx, 293).
Informació més extensa a la font: Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Joan Coromines, Volum II, pàg. 283/286, Curial Edicions Catalanes.
Rodalies d'Ulldecona
Làmines: csic
Fotos: macuser64
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...