divendres, 18 de gener de 2008

Thymus vulgaris L. subsp. vulgaris

Thymus vulgaris L. subsp. vulgaris
Nom comú català : Timonet, timó, farigola.
Aromàtica. Comestible o usos alimentaris. Medicinal.
TIMÓ m.
|| 1. Farigola || 1 (Solsonès, Urgell, Ll., Segarra, La Litera, Conca de Barberà, Ribera d'Ebre, País Valencià); cast. tomillo. Tot hom qui tayl timó, eura ne salse de altri, que pach de ban II sous, doc. a. 1393 (BABL, xii, 195). Saboriga e sàluia e ginesta e orengua e timó e ruda, Micer Johan 324. Ab cendra de timons crematz, Tres. Pobr. 32. Sobre el timó i l'agrella, Carner Monj.10.
FARIGOLA (i més dial. frígola). f.
|| 1. Planta de la família de les labiades, espècie Thymus vulgaris; cast. tomillo. Es un arbust molt aromàtic, de tronc tortuós i molt ramificat, fulles oblongo-lanceolades o linears, i flors rosades o blanquinoses; és planta cercada per a aromatitzar el menjar i la roba. Quant serà ben neta, metets la en sals ab de bona ferigola, Flos medic. 270 vo. Menjau alguna simeta de isop, frígola o de orenga, Agustí Secr. 27.
Farigola: llin. existent a Barc., Mataró, Olesa de Bonesvalls, Castellví de la Marca, etc. La variant Frígola es troba com a llin. a Gir., Begur, Casavelles, Cassà de la S., Celrà, Fontcuberta, Vilademat, Vilan. de la Muga, Navata, Batea, Val., Mall., etc.
Loc.—a) No deixar criar farigola en un camí: transitar-hi molt.—b) Sopes de farigola i parts de rosari: es diu per indicar el que pertoca fer a una persona ja vella, que no és bona per al treball o per a la vida normal (Montblanc).
Refr.
—«Terra de farigola, terra de poc pa» (Manresa).
Cult. pop.—Es creu que la farigola té virtuts medicinals, sobretot durant el temps que nostre Senyor està en el Monument; per això, davant certes esglésies es posa farigola florida el dijous i divendres sant. Una bella tradició conta que el Calvari va florir de farigola el dia de la mort de Jesucrist.
Fon.: fəɾiɣɔ́lə (pir-or., or.); fɾiɣɔ́lə (St. Feliu de G.); fɾiɣúlə (Catllar, Elna, Illa del Tec, Ribesaltes); fɾíɣulə (Alt. Empordà, Men., Eiv.); fɾíɣola (Tortosa, Val., Pego, Al.); fɾíɣolə (Mall.); fəniɣɔ́lə (Penedès).
Etimologia: incerta. S'ha proposat l'ètim fericŭla, ‘salvatge, planta silvestre’, que ha estat rebutjat per Meyer-Lübke REW 9660 (3.a ed.) perquè no resol el problema de la doble -rr- del provençal ferricula. La forma llatina filicŭla ‘falguera’, un temps acceptada, ha estat també arreconada pel mateix autor per falta de fonament semàntic. Finalment, s'ha proposat l'ètim llatí *ferricŭla, ‘farigola’, que seria una formació dels botànics copiada del gr. syderitis, opinió que sembla afavorida pel fet que la mateixa planta apareix anomenada herba ferraria en el Pseudo-Apuleu. Font: dcvb
Enciclopèdia Catalana diu així sobre l'etimologia de farigola:
[1262; potser der. d'un *freigrolar (com l'oc. ferigolar 'aromatitzar begudes i sopes'), provinent d'un ll. vg. *fragrorare, der. de fragrare 'fer aroma'].
Foto: macuser64

divendres, 4 de gener de 2008

Satureja montana L.

Satureja montana L.
Herba d'olives. Sajolida.
SABORIJA f.:
SAJOLIDA o SAJULIDA f.
|| 1. Planta labiada de l'espècie Satureia hortensis, anual, herbàcia, de fulles linears i blanes, flors blanques o rosades de calze acampanat; és molt olorosa i s'empra per a aromatitzar sopes, olives i altres aliments; cast. ajedrea. Los bens escarpir ells, peixent-los sajulida, Atlàntida vi. Ab quatre brotets de farigola y sajulida, Vilanova Obres, xi, 70.
|| 2. Sajolida de bosc o de muntanya: planta labiada de l'espècie Satureia montana, perenne, llenyosa a la base, de fulles coriàcies, lluents, acuminades o espinescents, flors rosades o blanques de calze tubulós; es fa per paratges montuosos i incultes; cast. ajedrea, hisopo montesino.
Var. form.: sadorija (Sadoriga e de altres bones herbes, Robert Coch 18); sadoria (Les mosques fugen, escampant per la casa aigua en què sadoria e sauch sie cuyt, Tres. Pobr. 13); sajorida (Ruda, clauelina, sajorida, jazmir, Fr. Eximenis ap. Arch. Ib. Am. xxiv, 369); saborija (Aquesta pren lla mançanella de la muntanya e spígol e ysop e saboriga e sàluia e ginesta, Micer Johan 324; Saborija, herba de flor poc important però de bona olor, Agustí Secr. 21; Comparable és a la flor de la gerda saboritja, J. Verdaguer); sahorida (Sia collida sahorida en lo ple de la luna, Micer Johan 432); senyorida (Un coxí de senyorida, Riber Sol ixent 13); sadolia; saldorija; sobrija; sajolina.
Fon.: səʒulíðə (Conflent, Cardona, Solsona, Igualada, Vallès, Barc., Penedès, Valls, Men.); saʧoɾíða (Val.); səβuɾíʒə (Empordà, Camp de Tarr.); saβoɾíʤa (Alcanar, Freginals, Benassal); saβoɾíʧa (Val.); saðoɾíʒa (Tortosa, Aiguaviva d'Aragó); saðuɾíʤa (Calasseit, Pena-roja); saðuɾíʒa (Morella); saðolíɛ (Tremp); saɫðoɾíʒa (Baix Maestrat); suβɾíʒə (Caldes de Ma.); səʒulínə (Blancafort); səɲoɾíðə (Mall.).
Etimologia: del llatí saturĕia, mat. sign. |||| 1, 2. La forma saborija de l'analogia de sabor, i senyorida de la de senyora.
Font: dcvb
Foto: macuser64

dimarts, 1 de gener de 2008

GLAÇADA, GELADA I GEBRADA

GLAÇADA, GELADA I GEBRADA
Primer de tot, cal fer una puntualització sobre els molts GEL i GLAÇ; parlarem de GEL quan és producte artificial i de GLAÇ quan ve de la natura.
La GLAÇADA no és cap hidrometeor, sinó un fenomen tèrmic que quedaria definit en la forma que ho fa el Diccionari Fabra; és a dir el fet de glaçar-se l'aigua dels recs, de les basses, la continguda a l'interior del sòl, etc. en produir-se un descens de la temperatura ambient per sota dels 0 ºC o punt de congelació.
Segons el fenomen físic que les produeix es classifiquen en glaçades d'advecció (NEGRES), d'evaporació (BLANQUES) i d'irradiació (SEQUES).
La ROSADA (ROU en mallorquí, BANYADURA en menorquí i ROS o REIXIU en valencià) són gotetes d'aigua que es dipositen durant les nits asserenades i per condensació directe sobre les herbes i, en general sobre les superfícies de cossos que a la vegada són bons radiadors i mals conductors de la calor; aquestes superfícies es refreden més que no pas l'aire, establint-se una diferència de temperatures, de tal manera que la capa inmediata d'aire es refreda fins al punt que el vapor d'aigua assoleix la saturació. De resultes de la rosada, la mullena que es posa a les plantes o altres cossos es diu AIGUALADA o AIGUALERA.
L'hidrometeor que blanqueja i lluu a la llum del Sol naixent no és altre que la GELADA, que, per cert, no cau, ni tampoc no és l'aigualera glaçada.
La GELADA es forma de manera anàloga a la rosada quan la temperatura de saturació és inferior als 0 ºC i consisteix en cristallets de glaç formats per trànsit directe del vapor d'aigua de l'atmosfera a l'estat sòlid, prenent un aspecte vellutat i cristal·lí. Observant aquests cristallets de glaç, comprendrem que no pot pas ésser l'aigualera glaçada, ja que l'aigua quan es glaça forma una crosta envidriada i relliscosa d glaç, generalment transparent. D'aquesta manera es formen les CARAMELLES o CARAMELLS, que són candeles de glaç que pengen de les branques dels arbres o d'altres objectes.
La gelada, també és coneguda com a rosada blanca, principalment al País Valencià i al Rosselló.
Finalment, cal no confondre la GELADA amb la GEBRADA, tot i que en ambdós casos hom diu que hi ha blancor.
La gelada és l'únic hidrometeor de sublimació pura, que a més a més, es forma en condicions de cel ras i poc vent, mentre que en la gebrada, el cel és emboirat i a més de la sublimació hi ha congelació a partir de les gotetes en sobrefusió d'una roina o, més correntment, d'una boira anomenada GEBRADORA.
Si fa vent, les gotetes en sobrefusió en xocar amb els obstacles es glacen gairebé d'una manera instantània i, juntament amb els cristallets de glaç dipositats per sublimació formen un pa de glaç compacte que creix per la banda de sobrevent, i que en els pals drets pren l'aspecte d'una banderola blanca oposada al sentit de moviment de la boira; és a dir, quan fa vent i predomina la congelació sobre la sublimació tenim GEBRE DUR, COMPACTE i ADHERENT.
Si fa poc vent i la temperatura no és molt baixa, de l'ordre de 0 a -6 ºC, també predominarà la congelació sobre la sublimació i es formarà una mena de gebre dur i compacte però mig transparent, que embolcalla els cables aeris formant uns MANEGOTS de glaç de considerable espessor.
Si, pel contrari, fa poc vent, però la temperatura és molt baixa, predominarà la sublimació sobre la congelació i es formarà un GEBRE TOU, FRÀGIL i POC ADHERENT, semblant a la gelada.
Font: Joan Arús, Predictor del G.P.V.
Foto: macuser64
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...